29 de octubre de 2009

REFLEXIONS DEL SALESIÀ XEC MARQUÈS ENTORN DE LA SITUACIÓ POLÍTICA I SOCIAL A GUINEA-CONAKRY

REFLEXIONS DEL SALESIÀ XEC MARQUÈS ENTORN DE LA SITUACIÓ POLÍTICA I SOCIAL A GUINEA-CONAKRY (A continuación del texto catalán sigue su traducción al español)

Xec Marquès, setembre del 2009 / Xec Marquès, septiembre de 2009

Català:

Conakry, 28 d'octubre 2009

Benvolguda Anna,

et deia que la ètnia, la tribu, la identitat, la creença religiosa... són coses ben legítimes, positives, bones i veritables. El problema ve quan tot això es mescla, s'instrumentalitza o pren la forma d’una conquesta de poder.
Anem a la nostra República de Guinea: Quan fa 51 anys De Gaulle proposava a aquest poble d’escollir entre la integració al seu projecte o la independència, les fronteres de la República de Guinea estaven definides i eren el fruit de la lluita de poder i d’influència entre potències occidentals (sobre tot França i el Regne Unit). Més enrere, hi havia les lluites que aquestes potències havien menat contra el regnes emergents en aquestes regions.
La qüestió és que les fronteres estaven ja definides i la nova República es construïa sobre una identitat “rebuda”, la República de Guinea, una identitat colonial, però que donava a una nova classe política (en Sékou Touré aquí, en Lumumba al Congo....) un espai d’expressió del poder polític..., de l’Estat : una raó de ser, ”d’être”, en el conjunt de les Nacions (respresentades per l’ONU, uns anys més tard per l’OUA, avui UA).
La República de Guinea va estar governada per mà de sang i llavis d’or durant més de vint anys per Sékou Touré, desprès per un govern militar, en Lansana Conté, qui regnarà fins a la seva mort, deixant un país agonitzant.
Avui l’evidència del mosaic ètnic es fa sentir com una pressió continguda durant molt temps. I el pitjor de tot, l’obra botelles és la lluita pel poder. Els més extremistes són els que fan més por, i no només perquè són capaços de marxar sobre cadàvers, sinó també perquè, per a ells, el poder “republicà” és el poder de menjar al seu profit l’esplèndid pastel que és aquest país. La possibilitat de gestionar riqueses, vides i relacions internacionals per al seu propi profit, això és el que perverteix.
Hi ha una lluita legítima, la reconeixença de la identitat (ètnica, cultural, religiosa...), però som en un context embrutidor d’aquesta revindicació. Els moderats adverteixen contra la manipulació. I cada front pot acusar l’altre d'intentar manipular. I moderats com són, tothom té por d’encetar la botella. El millor és, idò, callar i no posar-se gaires preguntes, viure dia a dia, que ja dóna prou feina! Això és el que fa la tensió calma, callada, apagada, però rossegant la joia de viure, la intel·ligència creativa, l’esperit d’iniciativa i d’esperança.
Hi ha una aspiració legítima, la construcció de l’espai comú, l’emergència d’una REPÚBLICA democràtica, al servei del poble i del desenvolupament de cadascú. Homes i dones capaços no en manquen. I n’estic convençut GUANYARAN, quan sigui. Perqué, malgrat tot, ENCARA HI SOM A TEMPS, ENCARA.

Xec

(Xec Marquès, missioner salesià, viu des del juliol de 2007 a Conakry. Concretament, a Nongo, un suburbi molt pobre de la capital, sense les mínimes infrastructures. Des que hi viu, ha obert les portes de casa seva als / les nen@s i joves del barri perquè hi puguin tenir un lloc d'esbarjo i el caliu d'una infantesa com cal. Allà els / les nen@s i joves hi fan torneigs de futbol i ja s'hi perfilen grups culturals: de coral, hip hop i teatre. De moment només hi ha un pati. Els cal construir un edifici de dues plantes per poder tenir un lloc que albergui el projecte d'en Xec: un aixopluc on fer reunions, cursos d'alfabetització, classes de reforç escolar per a nen@s que han abandonat l'escola, assajos. En Xec necessita diners per portar a terme aquesta construcció i la formació d'un equip d'educadors de temps lliure que col·labori amb ell.

Qui vulgui fer un donatiu pot fer-lo al número de compte que figura a continuació:

BANC: BANCO POPULAR
ADREÇA: C/Alcalá 26, 28014 MADRID – España.
SWIFT: POPUESMM
IBAN: ES26 0075 0001 8806 0676 4729
C.C.C. 0075 0001 88 0606764729
TITULAR DE LA CUENTA: SOC. DE SAN FRANCISCO DE SALES (Salesianos) A COSTA D'IVORI / COSTA DE MARFIL
INDICAR A LES OBSERVACIONS: Per al projecte de Conakry (Xec, -B.A.-)

***

REFLEXIONES DEL SALESIANO XEC MARQUÈS ACERCA DE LA SITUACIÓN POLÍTICA Y SOCIAL EN GUINEA-CONAKRY (Traducción al español de Anna Rossell)

Conakry, 28 d'octubre 2009


Apreciada Anna,

te decía que la étnia, la tribu, la identidad, el credo religioso... son cosas claramente legítimas, positivas, buenas y verdaderas. El problema viene cuando todo esto se mezcla, se instrumentaliza o toma la forma de conquista del poder.

Vayamos a nuestra República de Guinea: Cuando hace 51 años De Gaulle proponía a este pueblo elegir entre la integración en su proyecto o la independencia, las fronteras de la República de Guinea estaban ya definidas y eran el fruto de la lucha por el poder y por la influencia entre potencias occidentales (sobre todo Francia y el Reino Unido). Más atrás estaban las luchas que estas potencias habían sostenido contra los reinos emergentes en estas regiones. La cuestión es que las fronteras ya estaban definidas y la nueva República se construía sobre una identidad "recibida", la República de Guinea, una identidad colonial, pero que daba a una nueva clase política (a Sékou Touré aquí, a Lumumba en el Congo...) un espacio de expresión del poder político..., del Estado: una razón de ser, "d'être", en el conjunto de las Naciones (representadas por la ONU, algunos años más tarde por la OUA, hoy UA).

La República de Guinea estuvo gobernada con mano de sangre y labios de oro durante más de veinte años por Sékou Touré, después por un gobierno militar, Lansana Conté, que reinaría hasta su muerte, dejando al país agonizante. Hoy la evidencia del mosáico étnico se hace sentir como una presión contenida durante mucho tiempo. Y lo peor de todo: el abrebotellas es la lucha por el poder. Los más extremistas son los que dan más miedo, y no sólo porque son capaces de marchar sobre cadáveres, sino también porque, para ellos, el poder "republicano" es el poder de comer en provecho suyo el espléndido pastel que es este país. La posibilidad de gestionar riquezas, vidas y relaciones internacionales en provecho suyo, esto es lo que pervierte. Existe una lucha legítima, el reconocimiento de la identidad (étnica, cultural, religiosa...), pero estamos en un contexto embrutecedor de esta reivindicación. Los moderados advierten contra la manipulación. Y cada frente puede acusar al otro de intento de manipulación. Y como son moderados, todos tienen miedo de abrir la botella. De modo que concluyen que lo mejor es callar y no hacerse demasiadas preguntas, vivir al día, ¡que ya resulta bastante fatigoso! Esto es lo que da esta tensión calma, callada, apagada, pero permite saborear la alegría de vivir, la inteligencia creativa, el espíritu de iniciativa y de esperanza.

Hay una aspiración legítima, la construcción del espacio común, la emergencia de una REPÚBLICA democrática, al servicio del pueblo y del desarrollo de cada uno. Hombres y mujeres capaces no faltan. Y estoy convencido: GANARÁN, cuando sea. Porque, a pesar de todo, AÚN SE PUEDE, AÚN PODEMOS.

Xec

(Xec Marquès, misionero salesiano, vive desde julio de 2007 en Conakry, concretamente en el barrio de Nongo, un suburbio muy pobre de la capital, que no tiene las mínimas infraestructuras. Desde que vive allí, ha abierto las puertas de su casa a l@s niñ@s y jóvenes del barrio para que puedan tener un lugar de recreo y el calor de una infancia digna. Allí l@s niñ@s y jóvenes hacen torneos de fútbol y ya se perfilan grupos culturales: coral, hip hop y teatro. De momento sólo hay un patio. Les hace falta construir un edificio de dos plantas para poder disponer de un lugar que albergue el proyecto de Xec: un refugio donde reunirse, hacer cursos de alfabetización, clases de refuerzo escolar para niñ@s que han abandonado la escuela, ensayos... . Xec necesita dinero para llevar a cabo esta construcción y la formación de un equipo de educadores de tiempo libre que colabore con él.

Quien quiera hacer un donativo puede hacerlo al número de cuenta que sigue a continuación:

BANCO: BANCO POPULAR
DIRECCIÓN: C/Alcalá 26, 28014 MADRID – España.
SWIFT: POPUESMM
IBAN: ES26 0075 0001 8806 0676 4729
C.C.C. 0075 0001 88 0606764729
TITULAR DE LA CUENTA: SOC. DE SAN FRANCISCO DE SALES (Salesianos) En COSTA DE MARFIL
INDICAR EN LAS OBSERVACIONES: Para el proyecto de Conakry (Xec, -B.A.-)

25 de octubre de 2009

ÀLEX ROVIRA Y FRANCESC MIRALLES GANAN EL PREMIO DE NOVELA CIUDAD DE TORREVIEJA 2009

ELPAIS.com Cultura

Àlex Rovira y Francesc Miralles ganan el premio Ciudad de Torrevieja.
La novela La última respuesta se lleva el galardón de Plaza & Janés dotado con 360.000 euros- Andrés Pascual, finalista con El compositor de las tormentas



Àlex Rovira y Francesc Miralles (derecha) reciben el premio de novela Ciudad de Torrevieja 2009


EZEQUIEL MOLTÓ - Torrevieja - 02/10/2009

Un novela escrita a cuatro manos por Àlex Rovira y Francesc Miralles ha obtenido el VIII Premio Ciudad de Torrevieja, dotado con 360.000 euros, publicado por Plaza & Janés y fallado en la noche de este viernes. La obra ganadora se llama La última respuesta y recrea el mundo en el que vivió y amó el físico Albert Einstein.

Los escritores catalanes ya trabajaron juntos en idear el famoso best-seller El laberinto de la felicidad, traducido a doce idiomas, y del que se vendieron miles de ejemplares. "Todo surgió en una fiesta y cuando me llamó un amigo (Álex), que me planteó este thriller, ha explicado Miralles al obtener el premio. En este nuevo libro, La última respuesta, cambian de registro y ofrecen una novela en la que "una fuerza poderosa les dará una nueva concepción de la vida y del universo", según los galardonados.

El genio Albert Einstein lo resolvió con una simple ecuación matemática, pero años más tarde los protagonistas de la trama de esta novela, Javier, guionista de radio, perdedor y canalla, y Sara una misteriosa y seductora especialista en el genio alemán, participarán en una búsqueda llena de peligros y sorpresas que les llevarán a "los lugares en los que vivió, trabajó, sufrió y amó Einstein", añaden. "Es una novela para entretener, sorprender y provocar", ha señalado Rovira.

Rovira y Miralles concluyen avanzando solo de la trama que los protagonistas de esta nueva aventura literaria "iniciarán un viaje iluminador hacia lo más profundo de ellos mismos". Àlex Rovira (Barcelona, 1969) es conferenciante, consultor y escritor, que con libros anteriores como La buena suerte, traducida a 38 idiomas, logró vender más de tres millones de ejemplares. Francesc Miralles (Barcelona, 1968), traductor, músico, compositor, colaborador del EL PAÍS Semanal y autor de libros de autoayuda, publicó el año pasado El cuarto reino y La profecía 2013.

El finalista de este certamen literario ha sido el abogado Andrés Pascual (Logroño, 1969) cuya primera novela fue El guardián de la flor de loto. Ahora consigue un nuevo premio por El compositor de las tormentas, una novela que pone al descubierto la pasión por la música del autor y que narra los avatares de un genio de la música en los palacios de Versalles en la época de Luis XIV con asesinatos e intrigas incluidas. "Es lo que llevaba dentro de mí, vivencias vividas y músicas escuchadas", ha dicho el premiado en la entrega de premios.

Al premio VIII Premio Ciudad de Torrevieja se han presentado esta edición un total de 440 manuscritos, nueve más que el año pasado, de los 385 procedían de España y otros 48 de América.

El jurado de este año ha estado integrado por los escritores J.J. Armas Marcelo, José Calvo Poyatos, Julio Ollero, la directora de la editorial Plaza & Janés, Núria Tey, y el concejal de Cultura de Torrevieja, Eduardo Dolón. En anteriores ediciones los ganadores de este premio fueron los escritores Zoe Valdés, Jorge Bucay, José Carlos Somoza y Juan Gómez Jurado, entre otros.

ÀLEX ROVIRA Y FRANCESC MIRALLES GANAN EL PREMIO DE NOVELA CIUDAD DE TORREVIEJA 2009

ELPAIS.com Cultura

Àlex Rovira y Francesc Miralles ganan el premio Ciudad de Torrevieja.
La novela La última respuesta se lleva el galardón de Plaza & Janés dotado con 360.000 euros- Andrés Pascual, finalista con El compositor de las tormentas





Àlex Rovira y Francesc Miralles (derecha) reciben el premio de novela Ciudad de Torrevieja 209

EZEQUIEL MOLTÓ - Torrevieja - 02/10/2009

Un novela escrita a cuatro manos por Àlex Rovira y Francesc Miralles ha obtenido el VIII Premio Ciudad de Torrevieja, dotado con 360.000 euros, publicado por Plaza & Janés y fallado en la noche de este viernes. La obra ganadora se llama La última respuesta y recrea el mundo en el que vivió y amó el físico Albert Einstein.

Los escritores catalanes ya trabajaron juntos en idear el famoso best-seller El laberinto de la felicidad, traducido a doce idiomas, y del que se vendieron miles de ejemplares. "Todo surgió en una fiesta y cuando me llamó un amigo (Álex), que me planteó este thriller, ha explicado Miralles al obtener el premio. En este nuevo libro, La última respuesta, cambian de registro y ofrecen una novela en la que "una fuerza poderosa les dará una nueva concepción de la vida y del universo", según los galardonados.

El genio Albert Einstein lo resolvió con una simple ecuación matemática, pero años más tarde los protagonistas de la trama de esta novela, Javier, guionista de radio, perdedor y canalla, y Sara una misteriosa y seductora especialista en el genio alemán, participarán en una búsqueda llena de peligros y sorpresas que les llevarán a "los lugares en los que vivió, trabajó, sufrió y amó Einstein", añaden. "Es una novela para entretener, sorprender y provocar", ha señalado Rovira.

Rovira y Miralles concluyen avanzando solo de la trama que los protagonistas de esta nueva aventura literaria "iniciarán un viaje iluminador hacia lo más profundo de ellos mismos". Àlex Rovira (Barcelona, 1969) es conferenciante, consultor y escritor, que con libros anteriores como La buena suerte, traducida a 38 idiomas, logró vender más de tres millones de ejemplares. Francesc Miralles (Barcelona, 1968), traductor, músico, compositor, colaborador del EL PAÍS Semanal y autor de libros de autoayuda, publicó el año pasado El cuarto reino y La profecía 2013.

El finalista de este certamen literario ha sido el abogado Andrés Pascual (Logroño, 1969) cuya primera novela fue El guardián de la flor de loto. Ahora consigue un nuevo premio por El compositor de las tormentas, una novela que pone al descubierto la pasión por la música del autor y que narra los avatares de un genio de la música en los palacios de Versalles en la época de Luis XIV con asesinatos e intrigas incluidas. "Es lo que llevaba dentro de mí, vivencias vividas y músicas escuchadas", ha dicho el premiado en la entrega de premios.

Al premio VIII Premio Ciudad de Torrevieja se han presentado esta edición un total de 440 manuscritos, nueve más que el año pasado, de los 385 procedían de España y otros 48 de América.

El jurado de este año ha estado integrado por los escritores J.J. Armas Marcelo, José Calvo Poyatos, Julio Ollero, la directora de la editorial Plaza & Janés, Núria Tey, y el concejal de Cultura de Torrevieja, Eduardo Dolón. En anteriores ediciones los ganadores de este premio fueron los escritores Zoe Valdés, Jorge Bucay, José Carlos Somoza y Juan Gómez Jurado, entre otros.

22 de octubre de 2009

El ALMA AL DESCUBIERTO, Carl Spitteler, Imago, por Anna Rossell

EL ALMA AL DESCUBIERTO

Carl Spitteler, Imago
Traducción y epílogo de Isabel Hernández,
Nórdica Libros, Madrid, 2008, 232 pàgs.

Clarividente y vanguardista, éstos son los adjetivos probablemente más adecuados para definir esencialmente a Carl Spitteler (Liestal –Basilea-, 1845- Lucerna, 1924) y a la novela que consagró su nombre, Imago (1906), ambos rescatados ahora del olvido por la editorial Nórdica. Este escritor suizo en lengua alemana, galardonado con el premio nobel de literatura en 1919, más por el posicionamiento pacifista que adoptó en 1914 y por el decidido apoyo de Romain Rolland que por la calidad del conjunto de su obra literaria, tuvo sin embargo el mérito de adelantarse a su tiempo y de marcar una pauta en las letras suizas de expresión alemana. Poco después la seguirían compatriotas consagrados como Robert Walser, Friedrich Glauser, Adolf Muschg o Urs Richle.
Spitteler, que cultivó una amplia gama de géneros –poeta, narrador y ensayista-, también autor de epopeyas mitológicas en las que traduce a la modernidad la antigüedad clásica (Prometeo y Epimeteo), consiguió depurar en Imago la técnica que es una constante en toda su obra: el análisis sicológico de los personajes desde su propio interior. Pionera en su género y de modo similar al más conocido caso del Lenz de Büchner, la novela tiene el mérito de verter al lenguaje literario la patología de la esquizofrenia. No es de extrañar que el incipiente psicoanálisis de la época acogiera con enorme interés la obra de este autor, cuyos personajes eran objeto de estudio en las revistas especializadas y que Carl Gustav Jung incorporara a la terminología psicoanalítica el título de esta novela. No estamos pues ante una historia de acción, sino ante el retrato estático de un alma, la disección de una mente enferma, la de Viktor, un joven poeta que, obsesionado por un gran amor imaginario, escinde su propio yo en múltiples personajes, en función de los fantasmas que crea su patología. Así el relato del narrador omnisciente y los diálogos que sostiene el protagonista con personajes reales e imaginarios, realidad y desvarío, se funden en un escenario de una ciudad de provincias, donde el asfixiante ambiente pequeño burgués, en un gesto de crítica social característico de la literatura suiza, es idóneo caldo de cultivo para el ensimismamiento del enfermo.

Anna Rossell

El ALMA AL DESCUBIERTO, Carl Spitteler, Imago, por Anna Rossell

EL ALMA AL DESCUBIERTO

Carl Spitteler, Imago
Traducción y epílogo de Isabel Hernández,
Nórdica Libros, Madrid, 2008, 232 pàgs.

Clarividente y vanguardista, éstos son los adjetivos probablemente más adecuados para definir esencialmente a Carl Spitteler (Liestal –Basilea-, 1845- Lucerna, 1924) y a la novela que consagró su nombre, Imago (1906), ambos rescatados ahora del olvido por la editorial Nórdica. Este escritor suizo en lengua alemana, galardonado con el premio nobel de literatura en 1919, más por el posicionamiento pacifista que adoptó en 1914 y por el decidido apoyo de Romain Rolland que por la calidad del conjunto de su obra literaria, tuvo sin embargo el mérito de adelantarse a su tiempo y de marcar una pauta en las letras suizas de expresión alemana. Poco después la seguirían compatriotas consagrados como Robert Walser, Friedrich Glauser, Adolf Muschg o Urs Richle.
Spitteler, que cultivó una amplia gama de géneros –poeta, narrador y ensayista-, también autor de epopeyas mitológicas en las que traduce a la modernidad la antigüedad clásica (Prometeo y Epimeteo), consiguió depurar en Imago la técnica que es una constante en toda su obra: el análisis sicológico de los personajes desde su propio interior. Pionera en su género y de modo similar al más conocido caso del Lenz de Büchner, la novela tiene el mérito de verter al lenguaje literario la patología de la esquizofrenia. No es de extrañar que el incipiente psicoanálisis de la época acogiera con enorme interés la obra de este autor, cuyos personajes eran objeto de estudio en las revistas especializadas y que Carl Gustav Jung incorporara a la terminología psicoanalítica el título de esta novela. No estamos pues ante una historia de acción, sino ante el retrato estático de un alma, la disección de una mente enferma, la de Viktor, un joven poeta que, obsesionado por un gran amor imaginario, escinde su propio yo en múltiples personajes, en función de los fantasmas que crea su patología. Así el relato del narrador omnisciente y los diálogos que sostiene el protagonista con personajes reales e imaginarios, realidad y desvarío, se funden en un escenario de una ciudad de provincias, donde el asfixiante ambiente pequeño burgués, en un gesto de crítica social característico de la literatura suiza, es idóneo caldo de cultivo para el ensimismamiento del enfermo.

Anna Rossell

21 de octubre de 2009

REFLEXIONS DEL SALESIÀ XEC MARQUÈS ENTORN DE LA SITUACIÓ POLÍTICA I SOCIAL A GUINEA-CONAKRY

A continuación del texto catalán viene su traducción al español (más abajo)


Equips de futbol al pati d'en Xec / Equipos de fútbol en el patio de Xec


Xec amb un dels seus nens, al pati de casa seva / Xec con uno de sus niños en el patio de su casa

Conakry, 17 d'octubre 2009

Benvolguda Anna :

Aquest tres darrers dies hem tingut la visita d'en Manolo, en Justin i en Kassim (mestre de mecànica) de Kankan. Van arribar el dilluns a la tarda per fer compres. Fins el dimarts no van poder fer res per la vaga i ahir van acabar les comissions. És la primera vegada que en Manolo baixa a Conakry desprès de cinc anys passats a Kankan [la segona ciutat del país, després de Conakry, al nord-est).
Aquesta vegada tampoc m’he pogut apuntar al viatge de tornada a Kankan per poder passar alguns dies d’esbarjo. Avui dissabte sembla ser un dia clau per a la crisis del país. El capità [actual president del govern]té fins aquesta mitja nit per escriure la carta prometent de no ser candidat a les pròximes eleccions presidencials, així com tots els altres membres de la seva junta i del govern. Ahir van difondre el discurs que havia fet davant dels militars. En vaig poder escoltar cinc minuts a la ràdio. Més temps no ho vaig suportar. Es presenta com un màrtir de la causa patriòtica, acusa tots els opositors i els governs hostils de no buscar altra cosa que treure-se’l del mig per poder aprofitar-se amb tota llibertat de les riqueses del país. Un discurs ideològic que alimenta la reflexió i les opinions d’un cert nombre de guineans, particularment pròxims a la seva ètnia. Ho he pogut comprovar parlant amb alguns joves. Aquest és el problema de la ideologia, que tanca les persones en els seus arguments i els fa cecs a l’evidència dels fets, particularment a aquells que posen radicalment en qüestió la veritat de predicador de l’ideologia i manifesten les seves profundes contradiccions.

L’escola ha començat. Podem dir que han obert les portes i algun@s alumn@s les han creuades. Tinc la impressió que el poder militar s’està refinant i aprèn a fer el joc polític. Un cap d’un partit de l’oposició deia que busquen guanyar temps i això contra el poble de Guinea.
Aquesta, la noció de “poble”, també és de les que fa problema. Entenc que la democràcia i els darrers desenvolupaments del que diem la societat civil, els moviments alternatius i altres formes de participació social col·lectiva donen forma a això que diem “el poble” i que fora d’aquestes estructures la noció de “poble”, sobretot quan es vol parlar i actuar en el seu nom, no és legítima.
En el nostre context hi ha una estructura social “l' ètnia”, que encaixa malament en tot això.

L'ètnia és, em sembla, una pertinença legítima i fonamental. La identitat de cadascú és definida per unes relacions, un lloc, una cultura... . A Europa no es parla gaire d’ètnies però es parla de “nacions”.

Continuarà...

Eh Allah (exclamació popular per a temps de crisis)

Xec

(Xec Marquès, missioner salesià, viu des del juliol de 2007 a Conakry. Concretament, a Nongo, un suburbi molt pobre de la capital, sense les mínimes infrastructures. Des que hi viu, ha obert les portes de casa seva als / les nen@s i joves del barri perquè hi puguin tenir un lloc d'esbarjo i el caliu d'una infantesa com cal. Allà els / les nen@s i joves hi fan torneigs de futbol i ja s'hi perfilen grups culturals: de coral, hip hop i teatre. De moment només hi ha un pati. Els cal construir un edifici de dues plantes per poder tenir un lloc que albergui el projecte d'en Xec: un aixopluc on fer reunions, cursos d'alfabetització, classes de reforç escolar per a nen@s que han abandonat l'escola, assajos. En Xec necessita diners per portar a terme aquesta construcció i la formació d'un equip d'educadors de temps lliure que col·labori amb ell.

Qui vulgui fer un donatiu pot fer-lo al número de compte que figura a continuació:

BANC: BANCO POPULAR
ADREÇA: C/Alcalá 26, 28014 MADRID – España.
SWIFT: POPUESMM
IBAN: ES26 0075 0001 8806 0676 4729
C.C.C. 0075 0001 88 0606764729
TITULAR DE LA CUENTA: SOC. DE SAN FRANCISCO DE SALES (Salesianos) A COSTA D'IVORI / COSTA DE MARFIL
INDICAR A LES OBSERVACIONS: Per al projecte de Conakry (Xec, -B.A.-)

***
Traducción al español de Anna Rossell

Conakry, 17 de octubre 2009

Apreciada Anna :

Estos tres últimos días hemos recibido visita de Manolo, Justin y Kassim (el profesor de mecánica) de Kankan. Llegaron el lunes por la tarde para hacer unas compras. Hasta el martes no pudieron hacer nada por causa de la huelga y ayer terminaron las comisiones. Es la primera vez que Manolo bajaba a Conakry después de cinco años pasados en Kankan [la segunda ciudad del país, después de Conakry, en el nordeste].
Esta vez tampoco he podido apuntarme a su viaje de regreso a Kankan para poder pasar algunos días de vacaciones. Hoy sábado parece ser un día clave para la crisis del país. El capitán [actual presidente del gobierno] tiene hasta esta medianoche para escribir una carta prometiendo no ser candidato a las próximas elecciones presidenciales, al igual que todos los demás miembros de su junta y del gobierno. Ayer difundieron el discurso que había hecho ante los militares. Pude escuchar cinco minutos por la radio. Más tiempo no logré soportarlo. Se presenta como un mártir de la causa patriótica, acusa a todos los opositores y a los gobiernos hostiles de querer quitarlo de en medio para poder aprovecharse con total libertad de las riquezas del país. Un discurso ideológico que alimenta la reflexión y las opiniones de un cierto número de guineanos, particularmente próximos a su etnia. He podido comprobarlo hablando con algun@s jóvenes. Éste es el problema de la ideología, que cierra a las personas en sus argumentos y los ciega a la evidencia de los hechos, particularmente de aquellos que ponen radicalemente en cuestión la verdad de predicador de la ideología y manifiestan sus profundas contradicciones.

La escuela ha comenzado. Podemos decir que ha abierto las puertas y que algun@s alumn@s las han cruzado. Tengo la impresión de que el poder militar se está refinando y aprende a hacer el juego político. Un líder de un partido de la oposición decía que quieren ganar tiempo y esto contra el pueblo de Guinea.
Ésta, la noción de "pueblo", también es de las problemáticas. Entiendo que la democracia y sus últimos desarrollos, lo que llamamos sociedad civil, los movimientos alternativos y otras formas de participación social colectiva dan forma a eso que llamamos "el pueblo" y que, más allá de estas estructuras, la noción de "pueblo", sobre todo cuando se quiere hablar y actuar en su nombre, no es legítima.
En nuestro contexto hay una estructura social, "la etnia", que encaja mal en todo esto. La etnia es, me parece, una pertenencia legítima y fundamental. La identidad de cada un@ se define por unas relaciones, un lugar, una cultura... . En Europa no se habla mucho de etnias, pero se habla de "naciones".

Continuará...

Eh Allah (exclamació popular per temps de crisis)

Xec

(Xec Marquès, misionero salesiano, vive desde julio de 2007 en Conakry, concretamente en el barrio de Nongo, un suburbio muy pobre de la capital, que no tiene las mínimas infraestructuras. Desde que vive allí, ha abierto las puertas de su casa a l@s niñ@s y jóvenes del barrio para que puedan tener un lugar de recreo y el calor de una infancia digna. Allí l@s niñ@s y jóvenes hacen torneos de fútbol y ya se perfilan grupos culturales: coral, hip hop y teatro. De momento sólo hay un patio. Les hace falta construir un edificio de dos plantas para poder disponer de un lugar que albergue el proyecto de Xec: un refugio donde reunirse, hacer cursos de alfabetización, clases de refuerzo escolar para niñ@s que han abandonado la escuela, ensayos... . Xec necesita dinero para llevar a cabo esta construcción y la formación de un equipo de educadores de tiempo libre que colabore con él.

Quien quiera hacer un donativo puede hacerlo al número de cuenta que sigue a continuación:

BANCO: BANCO POPULAR
DIRECCIÓN: C/Alcalá 26, 28014 MADRID – España.
SWIFT: POPUESMM
IBAN: ES26 0075 0001 8806 0676 4729
C.C.C. 0075 0001 88 0606764729
TITULAR DE LA CUENTA: SOC. DE SAN FRANCISCO DE SALES (Salesianos) En COSTA DE MARFIL
INDICAR EN LAS OBSERVACIONES: Para el proyecto de Conakry (Xec, -B.A.-)



19 de octubre de 2009

ENTREVISTA A MIQUEL BUCH, ALCALDE DE PREMIÀ DE MAR, EN RELACIÓ AMB LA CONSTRUCCIÓ DE LA MESQUITA A LA VILA

ENTREVISTA A MIQUEL BUCH, ALCALDE DE PREMIÀ DE MAR, EN RELACIÓ AMB LA CONSTRUCCIÓ DE LA MESQUITA A LA VILA


Miquel Buch, alcalde de Premià de Mar

Pregunta (Anna Rossell): L’any 2001 Premià de Mar va ser escenari de forts enfrontaments entre la comunitat musulmana i alguns veïns en relació amb la construcció d’una mesquita al centre de la vila. Finalment l’Ajuntament va signar un acord amb la comunitat musulmana, que va accedir a allotjar-se a l’escola Voramar, als afores de Premià. Ara aquest acord és a punt d’expirar i es torna a replantejar la qüestió. Pensa que les coses han canviat?

Resposta (Miquel Buch): De fet, encara queden uns anys perquè el conveni finalitzi. Ara bé és voluntat meva i de tot el consistori tractar d’arribar a una solució de consens amb tots els agents implicats. Aquest any, hem signat un conveni amb la UAB per tal que ens ajudi a treballar en la cerca de camins i propostes per afrontar aquesta situació. Només des de la convivència i l’entesa serem capaços de donar resposta.

P.: Premià no és l’únic cas que ha viscut l’oposició de veïns a la construcció d’una mesquita en un lloc cèntric. Perquè aquesta oposició a una ubicació cèntrica?

R.: El que hagi passat a d’ altres ciutats demostra que aquest fet no és un cas aïllat i que estem parlant de quelcom que afecta a la societat en general. És per aquest motiu que els polítics, especialment els d’administracions supramunicipals (Generalitat, Govern Espanyol i fins i tot a nivell d’Unió Europea) han de plantejar polítiques per afrontar aquest repte i no deixar que els alcaldes individualment hagin de prendre mesures que poden arribar a ser contradictòries entre municipis.

P.: Tot sovint sentim a dir que les minories immigrants d’altres cultures “no s’integren”, els culpabilitzem per manca d’integració. Però alguns col·lectius d’immigrants reivindiquen cultivar els seus costums i la seva cultura. Què en pensa vostè d’aquest concepte de la integració?

R.: Per integració entenc adaptar-se i assumir els drets i deures del país o ciutat d’acollida, alhora que tothom té dret a mantenir els seus orígens i trets d’identitat. És tema que ens preocupa, i per això hem elaborat l’anomenada Guia d’Acollida, que anirà acompanyada d’unes sessions en grup perquè els nouvinguts puguin conèixer quins són els seus drets i els seus deures com a premianencs, així com la cultura, identitat i tradicions de la vila. D’aquesta manera, aquestes persones podran trobar, ja d’entrada, la informació i el recolzament necessaris per poder adaptar-se i integrar-se al dia a dia del municipi, i alhora comprendre i acceptar-ne els principals costums.

P.: Com ha sigut la seva experiència com a Alcalde amb els representants de la comunitat musulmana de Premià?

R.: Com amb qualsevol altra comunitat que professa una confessió religiosa, amb els seus trets diferenciats però una relació del tot cordial.

P.: I la seva experiència com a veí?

R.: Com a veí no vaig tenir ocasió de tenir cap contacte directe amb els representants de la comunitat. D’altra banda, com a premianenc vaig lamentar, i fins i tot vaig sentir veritable vergonya, d’algunes reaccions i actituds violentes, en gran part provocades per persones que no tenien res a veure amb Premià, quan hi va haver el conflicte del 2002.

P.: Durant el seu mandat com a alcalde hi ha hagut a Premià diferents imams. L’últim imam és un home jove que ha arribat a Premià fa poc més de dos anys. Es reflecteix d’alguna manera aquest canvi institucionalment?

R: La nostra voluntat de treballar plegats amb la comunitat no ha variat i crec sincerament que la d’ells tampoc.

P.: L’any 2001 la ubicació de la nova mesquita va suscitar moltes protestes. Fins i tot hi va haver alguna manifestació a Barcelona i el tema es va polititzar: es va crear un partit polític nou, d’extrema dreta, crec.

R.: Malauradament, determinats grups o plataformes radicals que no tenien res a veure amb Premià de Mar van aprofitar la situació per agafar protagonisme i treure’n profit. El tema es va acabar polititzant i mediatitzant, i això va fer més mal que bé.

P.: Creu que qüestions com les de les relacions amb els col·lectius d’immigrants cal abordar-les des de la política?

R.: Qualsevol tema d’un abast tan general com ho és aquest s’ha d’afrontar amb la col·laboració de la societat civil i, si s’escau, d’experts en la matèria. És el que hem volgut fer nosaltres amb el conveni que hem signat amb la UAB: som conscients que el pluralisme religiós i la conseqüent multiculturalitat social del municipi és una realitat creixent, i per tant volem fer els possibles per regular i gestionar de manera adequada aquesta situació, per tal de garantir una convivència enriquidora i de qualitat cívica entre els veïns.

P.: L’Ajuntament de Premià ha signat un conveni amb la Universitat Autònoma de Barcelona per assessorar-se en relació amb la ubicació de la nova mesquita. En quin sentit es busca l’assessorament? Antropològic? Jurídic? D’altra banda, la comunitat musulmana va adquirir l’any 2001 uns terrenys al carrer Prim per construir-hi una nova mesquita, ja tenia prevista la seva ubicació...

R.: L’Ajuntament i la UAB, hem signat un contracte d’assessorament i gestió de la mediació per afavorir la integració de la diversitat religiosa. El motiu d’aquesta col·laboració, com deia, no és cap altre que la voluntat per part de l’Ajuntament de garantir una bona convivència entre els veïns. Aquest assessorament es farà a través del departament de Dret Públic i Ciències Historicojurídiques de la UAB, i tindrà dues línies d’actuació principals: l’estudi, organització i posada en pràctica d’actuacions relatives a la mediació intercultural, i l’emissió de protocols, informes i dictàmens jurídics relatius a les polítiques d’integració de la diversitat religiosa, el fenomen de la immigració i la multiculturalitat. A partir d’aquí, es buscarà la millor solució possible per a tothom.

P.: Creu convenient una trobada interreligiosa a Premià de Mar? Sap si hi ha hagut algun interès de trobada entre les diferents comunitats religioses de la vila? A Premià també hi ha representades altres religions, a més de la catòlica i la musulmana: evangelistes, mormons, testimonis de Jehovà...

R.: De fet, les trobades entre les diferents comunitats religioses ja es realitzen a la nostra vila de forma regular. Crec que és un bon símptoma de convivència.

P.: Com definiria resumidament la política del consistori que vostè ha dirigit envers les minories religioses de Premià?

R.: Crec que el paper dels ajuntaments ha de ser del respecte més escrupolós cap a les diferents confessions religioses de la nostra vila. Nosaltres som l’administració de tothom i cal, per tant, que treballem per la cohesió social del nostre municipi. Les diferents comunitats han de ser un agent actiu en aquest paper i, per tant, des de l’ajuntament cerquem la seva complicitat en aquesta matèria i crec sincerament que fins ara l’hem obtinguda.

Moltes gràcies pel seu temps i la seva acollida


Premià de Mar, 16-10-2009
També publicat al Diari de Mataró, 21-10-2009: http://www.diaridemataro.cat/ct/entrevistes:Cos

i a

Diari Maresme, 28-10-2009: http://diarimaresme.com/entrevistes/l%5c%27entrevista/miquel-buch/

ENTREVISTA A MIQUEL BUCH, ALCALDE DE PREMIÀ DE MAR, EN RELACIÓ AMB LA CONSTRUCCIÓ DE LA MESQUITA A LA VILA

ENTREVISTA A MIQUEL BUCH, ALCALDE DE PREMIÀ DE MAR, EN RELACIÓ AMB LA CONSTRUCCIÓ DE LA MESQUITA A LA VILA



Miquel Buch, alcalde de Premià de Mar
Pregunta (Anna Rossell): L’any 2001 Premià de Mar va ser escenari de forts enfrontaments entre la comunitat musulmana i alguns veïns en relació amb la construcció d’una mesquita al centre de la vila. Finalment l’Ajuntament va signar un acord amb la comunitat musulmana, que va accedir a allotjar-se a l’escola Voramar, als afores de Premià. Ara aquest acord és a punt d’expirar i es torna a replantejar la qüestió. Pensa que les coses han canviat?

Resposta (Miquel Buch): De fet, encara queden uns anys perquè el conveni finalitzi. Ara bé és voluntat meva i de tot el consistori tractar d’arribar a una solució de consens amb tots els agents implicats. Aquest any, hem signat un conveni amb la UAB per tal que ens ajudi a treballar en la cerca de camins i propostes per afrontar aquesta situació. Només des de la convivència i l’entesa serem capaços de donar resposta.

P.: Premià no és l’únic cas que ha viscut l’oposició de veïns a la construcció d’una mesquita en un lloc cèntric. Perquè aquesta oposició a una ubicació cèntrica?

R.: El que hagi passat a d’ altres ciutats demostra que aquest fet no és un cas aïllat i que estem parlant de quelcom que afecta a la societat en general. És per aquest motiu que els polítics, especialment els d’administracions supramunicipals (Generalitat, Govern Espanyol i fins i tot a nivell d’Unió Europea) han de plantejar polítiques per afrontar aquest repte i no deixar que els alcaldes individualment hagin de prendre mesures que poden arribar a ser contradictòries entre municipis.

P.: Tot sovint sentim a dir que les minories immigrants d’altres cultures “no s’integren”, els culpabilitzem per manca d’integració. Però alguns col·lectius d’immigrants reivindiquen cultivar els seus costums i la seva cultura. Què en pensa vostè d’aquest concepte de la integració?

R.: Per integració entenc adaptar-se i assumir els drets i deures del país o ciutat d’acollida, alhora que tothom té dret a mantenir els seus orígens i trets d’identitat. És tema que ens preocupa, i per això hem elaborat l’anomenada Guia d’Acollida, que anirà acompanyada d’unes sessions en grup perquè els nouvinguts puguin conèixer quins són els seus drets i els seus deures com a premianencs, així com la cultura, identitat i tradicions de la vila. D’aquesta manera, aquestes persones podran trobar, ja d’entrada, la informació i el recolzament necessaris per poder adaptar-se i integrar-se al dia a dia del municipi, i alhora comprendre i acceptar-ne els principals costums.

P.: Com ha sigut la seva experiència com a alcalde amb els representants de la comunitat musulmana de Premià?

R.: Com amb qualsevol altra comunitat que professa una confessió religiosa, amb els seus trets diferenciats però una relació del tot cordial.

P.: I la seva experiència com a veí?

R.: Com a veí no vaig tenir ocasió de tenir cap contacte directe amb els representants de la comunitat. D’altra banda, com a premianenc vaig lamentar, i fins i tot vaig sentir veritable vergonya, d’algunes reaccions i actituds violentes, en gran part provocades per persones que no tenien res a veure amb Premià, quan hi va haver el conflicte del 2002.

P.: Durant el seu mandat com a Alcalde hi ha hagut a Premià diferents imams. L’últim imam és un home jove que ha arribat a Premià fa poc més de dos anys. Es reflecteix d’alguna manera aquest canvi institucionalment?

R: La nostra voluntat de treballar plegats amb la comunitat no ha variat i crec sincerament que la d’ells tampoc.

P.: L’any 2001 la ubicació de la nova mesquita va suscitar moltes protestes. Fins i tot hi va haver alguna manifestació a Barcelona i el tema es va polititzar: es va crear un partit polític nou, d’extrema dreta, crec.

R.: Malauradament, determinats grups o plataformes radicals que no tenien res a veure amb Premià de Mar van aprofitar la situació per agafar protagonisme i treure’n profit. El tema es va acabar polititzant i mediatitzant, i això va fer més mal que bé.

P.: Creu que qüestions com les de les relacions amb els col·lectius d’immigrants cal abordar-les des de la política?

R.: Qualsevol tema d’un abast tan general com ho és aquest s’ha d’afrontar amb la col·laboració de la societat civil i, si s’escau, d’experts en la matèria. És el que hem volgut fer nosaltres amb el conveni que hem signat amb la UAB: som conscients que el pluralisme religiós i la conseqüent multiculturalitat social del municipi és una realitat creixent, i per tant volem fer els possibles per regular i gestionar de manera adequada aquesta situació, per tal de garantir una convivència enriquidora i de qualitat cívica entre els veïns.

P.: L’Ajuntament de Premià ha signat un conveni amb la Universitat Autònoma de Barcelona per assessorar-se en relació amb la ubicació de la nova mesquita. En quin sentit es busca l’assessorament? Antropològic? Jurídic? D’altra banda, la comunitat musulmana va adquirir l’any 2001 uns terrenys al carrer Prim per construir-hi una nova mesquita, ja tenia prevista la seva ubicació...

R.: L’Ajuntament i la UAB, hem signat un contracte d’assessorament i gestió de la mediació per afavorir la integració de la diversitat religiosa. El motiu d’aquesta col·laboració, com deia, no és cap altre que la voluntat per part de l’Ajuntament de garantir una bona convivència entre els veïns. Aquest assessorament es farà a través del departament de Dret Públic i Ciències Historicojurídiques de la UAB, i tindrà dues línies d’actuació principals: l’estudi, organització i posada en pràctica d’actuacions relatives a la mediació intercultural, i l’emissió de protocols, informes i dictàmens jurídics relatius a les polítiques d’integració de la diversitat religiosa, el fenomen de la immigració i la multiculturalitat. A partir d’aquí, es buscarà la millor solució possible per a tothom.

P.: Creu convenient una trobada interreligiosa a Premià de Mar? Sap si hi ha hagut algun interès de trobada entre les diferents comunitats religioses de la vila? A Premià també hi ha representades altres religions, a més de la catòlica i la musulmana: evangelistes, mormons, testimonis de Jehovà...

R.: De fet, les trobades entre les diferents comunitats religioses ja es realitzen a la nostra vila de forma regular. Crec que és un bon símptoma de convivència.

P.: Com definiria resumidament la política del consistori que vostè ha dirigit envers les minories religioses de Premià?

R.: Crec que el paper dels ajuntaments ha de ser del respecte més escrupolós cap a les diferents confessions religioses de la nostra vila. Nosaltres som l’administració de tothom i cal, per tant, que treballem per la cohesió social del nostre municipi. Les diferents comunitats han de ser un agent actiu en aquest paper i, per tant, des de l’ajuntament cerquem la seva complicitat en aquesta matèria i crec sincerament que fins ara l’hem obtinguda.

Moltes gràcies pel seu temps i la seva acollida


Premià de Mar, 16-10-2009
També publicat al Diari de Mataró, 21-10-2009: http://www.diaridemataro.cat/ct/entrevistes:Cos

i a

Diari Maresme, 28-10-2009: http://diarimaresme.com/entrevistes/l%5c%27entrevista/miquel-buch/

18 de octubre de 2009

Chad, cuaderno de bitácora (5). Anotaciones de una médica voluntaria en Chad,

CHAD, CUADERNO DE BITÁCORA (5).
ANOTACIONES DE UNA VOLUNTARIA EN CHAD,

Anónimo

Domingo 11 de octubre

Hoy ha sido un día largo. Nos hemos levantado de noche para empezar a caminar apenas amaneciera. Es increíble la velocidad a la que sale el sol y lo poco que tarda en trabajar a pleno rendimiento. Han sido 15 kilómetros que nos han brindado un montón de emociones y la satisfacción que da el ejercicio físico después de varias semanas de poca actividad. Aquí el esfuerzo físico sin un objetivo concreto no se concibe. Nuestros breves paseos los domingos suscitan una curiosidad infinita. Y la respuesta “sólo paseamos” cuando sistemáticamente nos preguntan adónde vamos, hace que nuestros compañeros de camino se mueran de risa. Ellas se dirigen al mercado cargando en su cabeza la mercancía que van a vender allí o vuelven a casa transportando lo que han adquirido. Ellos generalmente van en bicicleta. Sin duda alguna los africanos tienen un físico adaptado a la dureza del medio en el que viven. Nuestros intentos por seguir su ritmo sin los bártulos que las mujeres acarrean con toda la gracia, se traducen en un andar esforzado, desprovisto de su elegancia, y la necesidad de parar con frecuencia para reponer el agua que transpiramos de manera copiosa.
La excusa de la caminata era ir a visitar la escuela de Mamion, también gestionada por la ATCP. Las clases empiezan mañana pero ya hemos encontrado en la escuela bastantes alumnos y profesores. Tanto unos como otros viven allí durante el curso.
Nos hemos acercado a la concesión de uno de los profesores, al que Aurelie conocía. Antes de llegar a la puerta, su mujer ya había sacado unas sillas y una mesita para acomodarnos. Este proceso se repite cuando llegas de visita a una casa sin avisar, que es casi siempre. Tu llegada desencadena una serie de movimientos que sólo después terminas de comprender. Un niño ha salido de la concesión en bicicleta y la mujer también ha desaparecido. Allí estábamos nosotros sentados en nuestras sillitas, observando las idas y venidas de unos y el trabajo en el procesamiento del cacahuete de los otros niños de la casa. Al poco rato ha llegado el profesor, Samuel, un chico de unos treinta años, que estaba trabajando en el campo y que había sido alertado de nuestra presencia por el niño de la bici. Se ha sentado a la mesa con nosotros después de lavarse manos, cara y pies de forma minuciosa. En ese momento ha reaparecido su mujer con una olla de patata dulce con salsa picante de cacahuete. Haciendo gala una vez más de esa hospitalidad que tanto estamos disfrutando, ha insistido en que nos quedásemos para comer con ellos el pollo que ha comprado en nuestra presencia a un vendedor que pasaba por allí. Me ha llamado la atención el precio, casi 2 euros y medio. Con la esperanza de esquivar el calor del sol del mediodía, hemos declinado la invitación. La vuelta ha sido prácticamente en procesión con las mujeres que iban al mercado de Goundi. Estos días hay una actividad frenética con la recogida del cacahuete.
La estación de lluvias está dando sus últimos coletazos, las tormentas se espacian en el tiempo y caen con una violencia que presagia su fin. Ahora mismo el ruido de la lluvia golpeando sobre el techo de mi habitación es ensordecedor.
Hace unas semanas asumimos la guardia del hospital por primera vez. Toda una experiencia que no hizo sino aumentar la admiración por los que llevan años aquí trabajando a este ritmo. Durante una semana fuimos responsables de todos los pacientes hospitalizados, de las urgencias que llegaron al hospital y de nuestra consulta ambulatoria. Nos estrenamos con una semana especialmente dura, o al menos eso nos pareció a nosotros. En las dos horas que duraba el pase de visita, había que evaluar el estado y tomar decisiones sobre más de 100 pacientes, muchos de ellos graves. Los niños malnutridos siguen siendo una presencia dolorosa en el día a día y me producen un sentimiento profundo de fracaso de la humanidad.
Este contexto obliga a trabajar de una manera particular, que requiere concentración para tener muy claro qué hay que mirar, dónde se puede hacer algo y dónde ya no hay nada que hacer. Científicamente resulta apasionante; a diario vemos cuadros que parecían existir solamente en los tratados de medicina. Echo de menos, eso sí, llegar al corazón de las personas, comprender sus contextos y las implicaciones que tiene para ellas el proceso de enfermar. Poco que ver con mi consulta de médico de familia, caracterizada por la longitudinalidad de las relaciones con los pacientes, por un gran contenido psicosocial y por la alta proporción de personas sanas. Sólo la gestión de la incertidumbre, en la que con frecuencia lo importante es solucionar problemas y no poner etiquetas diagnósticas, recuerda un poco a mi trabajo en Barcelona.

(La autora es médica cooperante en Chad desde julio de 2009)

14 de octubre de 2009

PREMIOS NOBEL DE LITERATURA


Herta Müller

La escritora rumano-alemana Herta Müller (Nitchidorf-Rumanía-, 1953), gana el Nobel de Literatura 2009

"[...]La historia que cuenta Herta Müller en Niederungen es, en buena parte, una historia de represión permanente y de incomunicación que empieza por la vida familiar y sigue con las relaciones de los individuos con el Estado. Las descripciones cotidianas se mezclan con historias tomadas de supersticiones populares y con leyendas, lo que hizo que en su momento la forma de hacer literatura recordara al crítico Friedrich Christian Delius los recursos utilizados por el mexicano Juan Rulfo en Pedro Páramo.

La Rumanía de Ceacescu - y el destino de la minoría alemana allí- es el tema de buena parte de sus obras. En Der Mensch ist ein groses Fasan auf der Welt (El ser humano es un gran faisán en el mundo) aborda el destino de una familia alemana que espera con ansiedad la autorización para abandonar Rumanía. En su última novela, Atemschaukel, cuenta la historia de un chico de 17 años que después de la II Guerra Mundial es llevado por los rusos para ayudar en un campo de trabajo a la reconstrucción de la Unión Soviética en un destino que compartieron muchos miembros de la minoría alemana. Los rusos consideraban que con ello los alemanes pagaban sus culpas como cómplices de Hitler, sin importarles que algunos de ellos hubieran sido también víctimas del nazismo.

En Atemschaukel, por ejemplo, hay un personaje, David Lommer, que es judío y que sin embargo termina también en el campo de trabajo con los otros miembros de la minoría alemana. Atemschaukel es el intento de Herta Müller por desentrañar lo que se escondía detrás del silencio de su madre, y de otros muchos rumanos-alemanes de su generación, que no se atrevían a hablar nunca del tiempo que habían pasado en campos de trabajo soviéticos."

(El País, 08-09-2009)


Obras:

Niederungen, Bucarest (1982)
Drückender Tango, Bucarest (1984)
Der Mensch ist ein großer Fasan auf der Welt, Berlín (1986)
Barfüßiger Februar, Berlín (1987)
Reisende auf einem Bein, Berlín (1989)
Wie Wahrnehmung sich erfindet, Paderborn (1990)
Der Teufel sitzt im Spiegel, Berlín (1991)
Der Fuchs war damals schon der Jäger, Reinbek bei Hamburg (1992)
Eine warme Kartoffel ist ein warmes Bett, Hamburgo (1992)
Der Wächter nimmt seinen Kamm, Reinbek bei Hamburg (1993)
Angekommen wie nicht da, Lichtenfels (1994)
Herztier, Reinbek bei Hamburg (1994)
Hunger und Seide, Reinbek bei Hamburg (1995)
In der Falle, Gotinga (1996)
Heute wär ich mir lieber nicht begegnet, Reinbek bei Hamburg (1997)
Der fremde Blick oder Das Leben ist ein Furz in der Laterne, Gotinga (1999)
Im Haarknoten wohnt eine Dame, Reinbek bei Hamburg (2000)
Heimat ist das, was gesprochen wird, Blieskastel (2001)
Der König verneigt sich und tötet, Múnich [u. a.] (2003)
Die blassen Herren mit den Mokkatassen, Múnich [u. a.] (2005)
Este sau nu este Ion, Iaşi (2005)
Atemschaukel, Múnich [u. a.] (2009)


Traducciones al español:

En tierras bajas (Niederungen), 1990
El hombre es un gran faisán en el mundo (Der Mensch ist ein großer Fasan auf der Welt), 1992
La piel del zorro (Der Fuchs war damals schon der Jäger), 1996
La Bestia del Corazón (Herztier), 1997


Referencias:

1.↑ «La escritora alemana Herta Müller logra el Nobel de Literatura 2009», elpais.com, 8 de octubre de 2009. Consultado el 8 de octubre de 2009.

2.↑ «La alemana Herta Müller logra el Premio Nobel de Literatura», elmundo.es, 8 de octubre de 2009. Consultado el 8 de octubre de 2009.

***

Nobelpreis für Literatur 2009

Geschrieben von: Michaela Hummel

Donnerstag, 08. Oktober 2009 um 14:00 Uhr


Nobelpreis für Literatur 2009 geht an die deutsche Schriftstellerin Herta Müller

Wie die Schwedische Akademie in Stockholm heute mitteilte, wurde die deutsche Schriftstellerin Herta Müller mit dem Nobelpreis für Literatur ausgezeichnet.
Damit ist die Autorin die erste deutsche Preisträgerin seit zehn Jahren und darf sich über ein Preisgeld von rund einer Million Euro freuen.

Zuletzt wurde der wichtigste Preis der literarischen Welt 1999 an Günter Grass verliehen. Mit der Auszeichnung Herta Müllers geht die Würdigung zum 13. Mal seit ihrem Bestehen an einen Vertreter der deutschsprachigen Literatur.

Zur Begründung erklärte die Schwedische Akademie, die 56 Jahre alte Herta Müller zeichne „mittels Verdichtung der Poesie und Sachlichkeit der Prosa Landschaften der Heimatlosigkeit“.
Das Lebenswerk der in Rumänien geborenen Autorin beschäftigt sich mit der düsteren Vergangenheit unter dem Ceausescu-Regime und den damit verbundenen Erfahrungen der deutschen Minderheit in diesem Land.
Für ihre Werke erhielt sie bereits zahlreiche Auszeichnungen, so u.a. den Kleist-Preis, den Joseph-Breitbach-Preis, den Würth-Preis und den Walter-Hasenclever-Literaturpreis.
Die heute in Berlin lebende Autorin beantragte 1987 ihre Ausreise aus Rumänien. Seit 1995 ist sie Mitglied der Deutschen Akademie für Sprache und Dichtung.

Ihr gerade erschienener Roman Atemschaukel steht auch auf der Shortlist für den Deutschen Buchpreis 2009, der kommende Woche auf der Frankfurter Buchmesse verliehen wird.


OTROS PREMIOS NOBEL DE LITERATURA DE LOS ÚLTIMOS AÑOS A AUTORES EN LENGUA ALEMANA

2004: Elfriede Jelinek (*Mürzzuschlag , en la provincia de Estiria -Austria-).

1999: Günter Grass (*Danzig, 1927).

V.V.A.A., Microscopios eróticos



V.V.A.A., Microscopios eróticos, ediciones Universidad de Salamanca, Salamanca, 2006:

Es una antología de microrrelatos eróticos de escritoras en lengua española: Esther Andradi, Carola Aikin, Pía Barros, Elizabeth Ortiz, Susana Sánchez, Ana Crivelli, Antonia Bueno, Amalia Ortiz de Zárate, Luisa Futoransky, Raquel González, Anna Rossell, Clara Obligado, María Tena, María Rosa Lojo, Ana María Shua, Ángela Pradelli, Esther García Llovet, Beatriz Abelleira, Ana Díaz, Paulina Soto, Gabriela Aguilera Valdivia, Cristina Feijoo, Angélica Gorodischer, Zaída Soto, Liza Macín Lara, Carolina Paz Valenzuela, Gloria fernández Rozas, Carmen Camacho, Cristina Siscar, Lola Beccaria, Raquel Heffes, Noni Benegas, Luisa Valenzuela


Prólogo a Microscopios eróticos, por Francisca Noguerol:

Seducción, intensidad, transgresión, juego... Éstos son algunos de los rasgos que comparte el formato genérico del microrrelato -tan breve como agudo- con las fotografías y las diversas artes amatorias recogidas en las siguientes páginas bajo el rótulo común del erotismo. Si a este hecho le añadimos que los textos antologados han sido escritos por autoras hispánicas, comprometidas especialmente con la subversión del discurso patriarcal por haber sido educadas para el cortejo convencional, se entenderá el estallido de rebeldía que signa Microscopios eróticos, un volumen tan necesario como provocador en el que la sexualidad femenina -activa o pasiva, pudorosa o agresiva, problematizada o gozosa- queda expuesta en todas sus variantes.
Al afirmar el aspecto carnal de su identidad, las narradoras se declaran sujetos de su propio placer, capaces de instruir sobre cómo hacerlas disfrutar -"Alcachofa", "Prefiguración de una huella", "En mi fragante harén"- o de descubrir posibilidades únicas en sus pasiones -"Fueguito"-. Incluso las protagonistas que viven el amor según parámetros tradicionales -"La carta", "Chantilly", "Lo que es dejarse matar", "La flaca", "Desarman, con suavidad..."- subvierten su rol de víctimas para gozar en su encuentro -imaginado o no- con el otro.
Respondiendo a la máxima lezamiana "El que escoge / inmoviliza lo escogido", estas autoras se apoderan de lenguajes y temáticas hasta hace poco vedados a la mujer, haciendo uso de elementos considerados propios del discurso masculino como el humor, la violencia verbal o las parodias de la tradición. Si la comicidad signa títulos tan memorables como "Del trecho al lecho", "Juguemos al fornicón" o "Test gastroparental", en el último apartado resulta significativa la revisión del mito judeocristiano de Adán y Eva -"Tentación", "Primer amor", "Principio de la especie"- y la relectura subversiva de cuentos de hadas con los que aprendimos la sumisión. Es el caso de "Invitación", "Un saltamontes a la hora de la siesta" o "Adiós a la infancia".
Como rasgo generalizado, se obvia la queja amorosa convencional, que colocaba a la mujer en actitud de espera frente al amado. Ahora, las protagonistas asumen voluntariamente el rol de brujas o vampiresas -"Más abajo, por favor", "Maldición"- y demandan su cuota de placer respondiendo a lo señalado por Ann Kaplan en relación al erotismo femenino: "if we have to have sexual pleasure, it can only be constructed around her objectification, it cannot be a pleasure that comes from desire for the other (a subject position) -that is, her desire to be desired" (Kaplan, 316).
Y es que esta escritura se hace eco de las propuestas realizadas desde los años setenta por pensadoras como Hélène Cixous y Luce Irigaray, reivindicadoras de un discurso femenino en el que se destaque el cuerpo de la mujer. Ya lo apuntó Irigaray: "El sexo de la mujer está en todo su cuerpo [...]. La geografía de su placer es mucho más diversificada, múltiple en sus diferencias, compleja, sutil , de lo que se ha imaginado [...] dentro de un imaginario que está demasiado centrado en lo único y lo mismo" (Iriagaray, 28).
Así se explica la enorme variedad de fantasías eróticas acogidas en los diferentes títulos: desde el sexo con desconocidos y por oficios -"El corte", "Helados de limón y frambuesas", "Café con piernas", "Amoraterapia"- a la asunción de roles diversos -"23 razones para leerte al oído", "Sexo robado"-, el encuentro en un lugar insólito -"El sueño del tren"- o los amantes imposibles -"El mar"-. Del mismo modo, el erotismo se describe en todas sus variantes: fetichismo -"Gandhi"-, tríos -"Las cebollitas francesas", "Se detuvo en el umbral"-, homosexualidades -"Pertenencias", "Las bellas dos"-, zoofilia -"Los masoquistas", "La caricia más perfecta", "Casi todos dicen que no"-, extraños tipos de agalmatofilia -"El primer amor"- y de necrofilia -"Intimidad"- o, finalmente, el deseo de los chorizos en la divertida "Los pecados de la carne", reflejo de una parafilia para la que aún no existe vocablo.
¿Y por qué debería haberlo? Ya lo saben las jóvenes responsables del presente volumen: el erotismo femenino está aún por descubrir, lo que nos obliga al voyeurismo entre líneas. Aceptando esta premisa, no me queda sino formularles una invitación: pasen y lean. Seguro que la experiencia no les defraudará.

Francisca Noguerol Jiménez

Bibliografía citada:
Irigaray, Luce. Ese sexo que no es uno. Madrid, Saltés, 1982.
Kaplan, Ann. "Is the Gaze Male?", en Powers of Desire: The Politics of Sexuality. Ann Snitow, Christine Stansell & Sharon Thompson (eds.). Nueva York, Monthly Review Press, 1983.

***

A continuación una entrevista a la ensayista Francisca Noguerol, responsable de la antología y autora del prólogo, sobre el género del microrrelato

Revista Nómada
Entrevista con Francisca Noguerol


La ensayista española Francisca Noguerol es especialista en micro-ficción al punto de haberse doctorado con una tesis sobre un escritor emblemático del género, Augusto Monterroso, tesis que dio paso a su libro La trampa en la sonrisa. También es profesora de Literatura Hispanoamericana en la Facultad de Filología de la Universidad de Salamanca, responsable de la antología Microscopios eróticos y autora del libro Escritos disconformes: nuevos modelos de lectura.

- ¿A qué atribuye el auge del género en los últimos años?

- Al cambio de gusto estético de los lectores. Se ha despertado gran interés hacia unos textos existentes desde siempre pero sólo en nuestra época reconocidos como literarios. Eso explica que los autores modernistas los adscribieran a otros géneros- ensayos, poemas, aforismos, fragmentos- y sólo hoy los creadores se atreven a denominarlos “mini-ficciones”. Es relevante, además, destacar que ha cambiado en los últimos años el concepto de lectura- seguramente estamos más cercanos al lector salteado pedido por Macedonio Fernández que hace cincuenta años-, no el de escritura, pues la excentricidad genérica ha sido una corriente constante a lo largo de la historia de la literatura.

- ¿Qué es para usted una micro-ficción?

- Un texto perceptible a un golpe de vista- de ahí la página como extensión ideal, aunque no única-, capaz de sintetizar una emoción o un hecho de vida, caracterizado por la libertad en todos los sentidos- genérico, lingüístico, temático, pragmático- y marcado por un toque lírico o ingenioso que lo hace inolvidable.

- ¿Cuál es el lector de la miniatura?

- Todo aquel que busque complicidad con el autor y disfrute con la gimnasia mental, aunque esto le requiera un esfuerzo mayor que los argumentos convencionales. Amigo de la sorpresa, de los juegos literarios, de la ironía y el humor, sería contrario al lector “de tapa” o “hembra” por utilizar las conocidas expresiones de Macedonio Fernández y Cortázar. Por otra parte, este receptor activo debería ser lo suficientemente humilde para aceptar que el autor le coloque trampas irresolubles alguna que otra vez. En definitiva se trataría de un amante de lo retos con capacidad de autocrítica y con un sistema de valores tan flexible como para que no le importe que éstos se tambaleen mientras lee micro-ficción.

- ¿Qué elementos reutiliza la micro-ficción?

- Desde luego, el ensayo desde muy temprana época, así como la viñeta, el apunte costumbrista o de viajes, el poema en prosa y la greguería, que en América Latina ha recibido variados nombres y que en Argentina encuentra uno de sus mejores exponentes en Oliverio Girondo y sus impagables “Membretes”.

- ¿El mini-texto se apoya en el pastiche y la parodia?

- Por supuesto. De hecho, uno de los recursos más utilizados en el campo de la micro-ficción es el de la intertextualidad. Si “parodein” significa “cantar al lado” con intención irónica- lo que supone un hipotexto y un hipertexto paralelos- y pastiche es el concepto francés con que definimos el homenaje acrítico en literatura- entendemos que intertexto, parodia y pastiche se encuentran profundamente imbricados y que los dos últimos conceptos no se entienden sino como manifestaciones puntuales del primero.

- ¿Toma también elementos populares como la leyenda, mitos, graffitis, anécdotas, letras de canciones?

- Está claro que sí. He definido la micro-ficción como un espacio de libertad signado por todas las tradiciones: desde las más cultas- grecolatinas, orientales, bíblicas- a las populares, en absoluto inferiores a las escritas por su carácter oral. En este sentido, no hay más que pensar en las Falsificaciones de Marco Denevi o los Casos de Anderson Imbert en el ámbito de la micro-ficción argentina, que muy tempranamente compusieron textos con base en los sucedidos populares. En cuanto a los graffiti, no es posible pensar en que los textos breves prescindieran de esta expresión escrita, tan literaria como subversiva. Por último, es esta época massmediática todo nos influye, por lo que no sólo reseñaría las letras de las canciones, sino también los anuncios publicitarios, las tiras cómicas o los videoclips, entre otras manifestaciones artísticas contemporáneas.

- ¿Podría entonces entrar en la telefonía celular de la mano del mensaje de texto?

- Me gusta pensar que los nuevos espacios creados por la tecnología de la comunicación– blogs o diarios cibernéticos, mensajes SMS, chats, correos electrónicos diarios- nos hacen captar con mucha mayor capacidad los textos mínimos. Es un mundo en que la percepción humana ha cambiado radicalmente sus capacidades y en que todo se mide en bits, la velocidad, intensidad y sorpresa de las micro-ficciones resultan especialmente atractivas.

- Muchos ubican al texto súbito dentro de una vaguedad genérica.

- Yo diría que es una nueva categoría textual derivada del cuento en muchos casos, pero en otros resulta claramente transgenérica y por tanto con suficiente entidad como para ser considerada sin reparos como un nuevo género.

- ¿Qué papel cumple la ironía, el sarcasmo, el humor?

- Como modos oblicuos de expresión, la ironía y el humor resultan fundamentales para que el autor pueda decir mucho más de lo que escribe en el cuento. Lo importante es lo que se oculta bajo la superficie, como ya dijera Hemingway con su famosa comparación del “iceberg” con el cuento tradicional. En cuanto al sarcasmo, es una de las formas más duras del humor relacionadas etimológicamente con la mordacidad- “morder” y “sacar la carne”, lo que se coliga de “sarkós” griego, poseen la misma raíz-. Hay autores de micro-ficción practicantes del humor blanco; personalmente prefiero a los que utilizan esta última vertiente, más amargos pero especialmente acertados a la hora de describir la que Tito Monterroso llamara “insondable tontería humana”.
*
*
CÓMO ADQUIRIR MIS LIBROS
*

1) Librería Altaïr, de BARCELONA: Gran Vía de les Corts Catalanes, 616 (entre C./ Balmes y Rbla. de Cataluña), 08007 Barcelona, Tel. (34) 933427171, Fax (34) 933427178, Horario de lunes a sábado: 10:00 - 20:30 h, Correo-e: http://www.altair.es/.
*
2) Librería Laie, de BARCELONA, C./ Pau Clarís, 85, Tel. 933181739
*
3) Librería Library (Lili), de EL MASNOU (BARCELONA) (pasaje delante del quiosco de prensa, ante la estación de Ocata)
*
4) Librería Altaïr, de MADRID: C./ Gaztambide, 31 (entre C./ Alberto Aguilera y Princesa), 28015 Madrid, Tel. 915435300, Fax 915443498, Correo-e:
altair.m@altair.es
Horario de lunes a viernes: 10:00-14:00 h i 16:30-20:30 h, sábado: 10:30-14-30 h
*
5) Librería Primado, de VALENCIA, Avda. Primado Reig, 102, Tel. 963616064 (Miguel Morata)
Correo-e:
libreriaprimado@hotmail.com
libreriaprimado.blogspot.com

*
6) Librería Céfiro, de SEVILLA, C./ Virgen de los Buenos Libros, 1, 41002 SEVILLA, Tel. y Fax: 954 215 883, Correo-e: cefiro@cefiro-libros.com (Luis)
*
7) Librería La Fuga, de SEVILLA, C./ Conde de Torrejón, 4 (al final de la C./ Amor de Dios), Alameda de Hércules, 41003 SEVILLA, Tel.: 954 382 340, Correo-e: lafuga@nodo50.org (Luis)
*
8) Editorial ACEN, de CASTELLÓN:
www.acencs.org
Correo-E: info@acencs.org
Tel.: 662606550
*
9) Librería Argot, de CASTELLÓN, C./ San Vicente, 16, 12002 Castelló de la Plana,
Tel.: 964 250 498, Fax: 964 240 368, Correo-e: argot@argot.es
*
10) Envía un correo a la dirección annarossell@masnou.jazztel.es con tu nombre y tu domicilio postal. Lo recibirás en tu casa, previo el pago de su precio (más los correspondientes gastos de envío -España-) al número de cuenta:

Titular: Anna Rossell
Cuenta nº: 2100 1341 24 0200171951
*
*
LISTA DE PRECIOS:

Mi viaje a Togo (Libro de viajes) 18,50 Euros

La ferida en la paraula (poemario) 12 Euros

Mondomwouwé (novela) 12 Euros

Quadern malià / Cuaderno de Malí (poemario) 12 Euros

Aquellos años grises (España 1951-1975) (novela) 14 Euros

La ilustración y el romanticismo como épocas literarias en contextos europeos está descatalogado. Si os interessa adquirirlo, poneros en contacto con Bernd Springer: bernd.springer@uab.cat

Para consultas Tel.: 647730405

PALABRAS NÁUFRAGAS, D'EVELYN AIXALÀ

PRESENTACIÓ DE PALABRAS NÁUFRAGAS,
D’EVELYN AIXALÀ
(Llibreria Catalònia: dijous, 11 - 1 - 2001)


Tinc el gust de presentar aquesta tarda un llibre de contes que he tingut el goig de poder llegir i descobrir per a mi recentment. I dic descobrir perquè no hi ha dubte de que Evelyn Aixelà representa una promesa com a escriptora. La qualitat literària que assoleix Evelyn Aixelà en aquestes narracions, augura unes futures creacions que no podem sinó esperar amb impaciència.
Malgrat la seva joventut, Evelyn Aixelà demostra que domina la matèria que toca: el gènere del conte. Qualsevol que tingui un mínim d’experiència i de sensibilitat literària sap que aquest gènere no és precisament fàcil. Hemmingway comparava el conte amb una mena d’iceberg, que només mostra una punta, però que s’edifica sobre una base ampla i sòlida, sense la qual aquella punta no es manifestaria. De manera semblant, el prestigiós crític literari Marcel Reich-Ranicki, en el programa El quartet literari que ell dirigeix per un canal de televisió alemanya, deia recentment que en una novel·la el lector podia permetre’s el luxe de saltar-se alguna línia, perquè hi havia moltes maneres de recuperar la informació perduda, cosa que de cap manera succeeix en el cas del conte on el més petit detall resulta ser essencial per construir la història. Això és precisament el que fa tan difícil escriure contes: l’autor ha de ser un expert del matís i del detall, ha de ser el mag capaç de deixar pistes indirectes que permetin als lectors anar desvetllant el sentit de les coses, amagat a primera vista. Això és el que fa l’Evelyn, però jo diria que maximitzant-ne les possibilitats tècniques. Evelyn Aixalà sap emprar sovint una tècnica de muntatge que aconsegueix mantenir el lector en tensió fins el final mateix de la lectura: els seus contes permeten primer al lector intuir què està passant, més tard instal·len el dubte sobre la seva intuïció per conduir-lo finalment a un desenllaç sorprenent on, malgrat la sorpresa, tot quadra a la perfecció.

Sorprenents no ho són només els seus finals i el domini que té de la matèria, sinó el fet que, als seus anys, sigui capaç de posar-se dins la pell i l’ànima de personatges dels dos sexes, d’edats tant diferents i a països i moments històrics diferents dels seu més directament propi. Aquest és un altre dels trets que a mi em sembla tan encomiable del seu geni creador. Perquè l’Evelyn Aixelà ens narra històries d’escenaris emocionals molt diversos de protagonistes entranyables:

Així a En noches como ésta coneixem a Àngela i Fabio. La seva és una història de tota una vida d’amor i desamor -Àngela és una dona de cinquanta anys i Fabio supera la cinquantena-. En definitiva, però, segueix sent una història d’amor que no s’ha acabat i que no s’acaba mai. De la història de l’Àngela i d’en Fabio aprenem que no hi ha raó evident i menys encara raó conscient pel desamor. La il·lusió, l’entusiasme de què es nodria de manera natural la seva vida en comú, el sentiment unívoc i la sintonia que abans feia innecessàries les paraules i ni tan sols les mirades per entendre’s, aquella sintonia que els permetia saber què pensava l’altre amb els ulls tancats, desapareix un bon dia sense que cap dels dos pugui saber per què. S’esdevenen signes externs que comencen a inspirar la desconfiança de l’altre i que van obrint una petita escletxa entre els dos que es va fent cada dia més gran fins fer insalvable la distància que els separa. Sense que ells en siguin conscients, els lectors, en canvi, -gràcies a una tècnica narrativa que no vull descobrir per no desvetllar-ne el secret que la fa tan interessant- podem adonar-nos que les raons del desamor són precisament l’amor rabiós que senten l’un per l’altre; els lectors sabem que el recel i la desconfiança neixen de la gelosia, d’aquell sentiment de voluntat de possessió única que acaba per enverinar la seva relació. Només nosaltres, els lectors, som testimonis de que els dos s’estimen i que els primers símptomes del desamor radiquen precisament en la por que tots dos tenen de que l’altre hagi deixat d’estimar-lo. Nosaltres els lectors -testimonis privilegiats- coneixem la resposta a la pregunta que Àngela li fa a Fabio en el seu viatge a la Alhambra quan contempla a aquella parella de setanta anys que es mira amb tendresa: “¿Desenamorarse es sólo cuestión de tiempo?”.

En definitiva, una història d’amor que acaba morint precisament per causa de l’amor, per la por de perdre la parella estimada, que fa que comenci a instal·lar-se una suspicàcia en la relació que acaba per obrir un abisme inseparable entre els dos; una relació que degenera cap a l’odi i l’impuls de ferir l’altre, però on aquest impuls d’odi irracional no és sinó la mesura de la passió amorosa també irracional que se sent per l’altre.
Àngela rememora la seva vida passada, la seva relació amb Fabio, a qui va conèixer quan tenia 24 anys, de qui va haver de separar-se dolorosament, i que afirma que no vol tornar a il·lusionar-se mai més per tal de no tornar a sentir el dolor que causa la decepció. Fabio, que conegué a Àngela als 27, quan era professor d’història en un institut públic i que és ara conductor d’un autobús turístic, és un home que de militant d’esquerres i lluitador per la utopia d’aconseguir un món més just ha passat a un resignat escepticisme. Però una cosa manté la seva existència, el profund sentiment d’autenticitat de la relació amb Àngela que segueix viva dia a dia en el seu record i en la seva eterna espera al bar de davant del club de jazz on ella executa exactament el mateix ritual de remembrança amorosa que ell.
En canvi, la relació amorosa entre Paola i Hugo al relat Juntando Fichas, ens acosta a la veritat només aparentment senzilla de que l’amor rau en realitat en la felicitat de saber que es té i es perdona l’altre. L’amor no és aquell sentiment de plenitud perfecte que ens fan creure les pel·lícules dolentes, sinó que és quelcom molt més senzill i per aquesta raó precisament més difícil: l’amor rau en la necessitat mútua i en el coneixement de l’altre fins l’acceptació de l’altre amb les seves mancances. L’estimació que senten Paola i Hugo es manifesta en la temença de perdre l’altre i en el fet de que ja no serà necessari que Hugo manifesti en veu alta aquell “t’estimo” que tant obsessiona Paola des de la infantesa com una eterna reclamació de amor maternal estalviat. Ell, que no aconsegueix mai articular aquelles paraules, sap que les pronuncia constantment en el seu interior, i sap que ara ella se n’adona. Però la narració diu també de manera indirecta -per la seva tècnica narrativa, que manté cavil·lant i expectant al lector fins al final- que les nostres històries volen ser contades i escoltades, si no volem que ens ofeguin amb el pes del que no som capaços de digerir.

El ventall de matisos de la relació amorosa de parella que sap treballar l’Evelyn extrema el grau de sensibilitat amb la colpidora història de la Liliana, que ens mostra amb cruesa fins a quin punt l’amor és un sentiment profundament íntim i personal que no es deixa jutjar, ni de lluny, per les aparences que l’estandaritzen. No puc entrar ni estendre’m en la seva trama sense desvetllar la màgia del secret que fa de la vida de la Liliana una història d’amor única que ha colpit profundament, de la mateixa manera que ens impressiona a nosaltres, una altra de les protagonistes centrals d’aquest conte -la que s’erigeix en veu que narra la seva experiència a un fugaç interlocutor de tren.
Però Evelyn Aixalà tracta tots els registres de l’amor, també fabula històries d’amor entre pares i fills a Que los muertos descansen en paz o a El Sargento Menéndez, per exemple. Igual que en la història d’amor d’Àngela i Fabio, aprenem amb el primer d’aquests dos relats que les coses que conten en la vida de les persones són les que cadascun imagina que són, i no les que s’esdevenen en realitat. De nou aquí ens trobem amb dues versions -la imaginada per un pare i la real- de la vida d’Andrea, una noia morta als 23 anys, lluny de casa seva en l’anonimat d’una gran ciutat, que va deixar la seva família anys enrera amb la il·lusió de ser artista i que ara viu de la prostitució on la va introduir el noi de qui s’havia enamorat. Però el que conte pel seu pare no és aquesta realitat, sinó allò que la seva fantasia li permet imaginar, animada pel llarg silenci de la filla i unes escasses cartes que li pinten una vida de simulada felicitat. Només els lectors coneixerem el seu secret i convido als presents a descobrir-lo. A través del imaginari diàleg mental que estableix el pare amb la seva filla arrel de la mort de la seva dona que s’acaba d’esdevenir, coneixem la versió del pare. Tampoc us desvetllaré ara com ens arriba l’altra versió de la vida de l’Andrea.
En el cas de El Sargento Menéndez aprenem que la vida d’un individu acaba en tragèdia quan s’entesta a exigir als somnis que esdevinguin realitat i no els deixa ser allò que han de ser: somnis. És aquest el pensament que manifesta Gabriel, el fill de Julián, quan els dos es troben al cap dels anys i rememoren temps passats: “Nunca entendiste que los sueños no están para alcanzarlos, sino para soñarlos. Lo importante es el viaje, el destino quizás no llegue nunca”.

En la història de la relació entre un pare i un fill -ambdós protagonistes principals dels esdeveniments- narrada passant per diferents moments d’edat del fill, assistim al daltabaix de la vida d’un home tendre i amorós de la seva família que fa de la il·lusió del seu somni -ser sempre per la seva família l’ésser admirat que ell desitja i donar-li una vida exempta de penalitats econòmiques- l’objectiu invariable de la seva vida. Tot s’estavellarà quan Julián quedi sense feina. A partir d’aquest moment el caràcter de Julián s’amarga fins fregar la bogeria que el fa pensar en el suïcidi: l’heroi que pretenia ser per la seva família i que havia sigut realment per el seu fill Gabriel fins els 15 anys, ha caigut del pedestal. Però així com el fill ha perdut aquell heroi però sap recuperar-ne l’home, Julián queda atrapat en la melanconia en què l’ha sumit l’estroncament sobtat del seu somni. I és precisament la il·lusió de retornar a aquell passat, de retornar, en la seva bogeria, al moment en què encara era feliç el que provocarà el fatal accident que acabarà amb la seva vida.
Però aquesta història, que tal com l’estic resumint sembla tan tràgica, no és només això; és, com totes les bones històries sortides de les bones plomes, una història plena de tendresa i amb tocs d’humor, que ens permet adonar-nos del fràgil equilibri sobre el que es sostenen sovint les vides dels individus i l’ànima humana.

I encara vull esmentar personatges ben diferents amb històries ben distintes d’aquestes: a El Topo coneixem la vida de Mauricio, narrada en retrospectiva sobre el record d’una vivència que va determinar per sempre una existència trista, solitària i sense esma, que ara és rememorada per Mauricio, un home ara ja vell de 73 anys, mentre vetlla el cadàver de la seva mare morta. En dos llargs monòlegs, que tenen com a interlocutor un altre vell que es limita a escoltar i el cadàver de la mare de Mauricio, es desplega davant nostre la trajectòria d’un home al qual la guerra civil li va estroncar la vida als nou anys. Llavors va perdre el seu pare, que s’amagava de les forces franquistes i un germà de 15 anys quan els nacionals van entrar a casa seva i els van matar als dos. La vida de Mauricio, una vida d’etern solter al costat de la seva mare, ha estat des d’aquest moment una vida errant, una ombra sense llar que mai no ha volgut ni vol tornar al seu lloc d’origen, com un senyal d’evitar reobrir una ferida que encara sagna. Però la raó d’aquesta profunda pena no la puc descobrir; se’ns desvetlla només al final de la història i manté sempre alerta l’atenció del lector que intueix amb força que hi ha d’haver un detall -el detall més important- que se li amaga fins el final. Aquí rau precisament la màgia del conte. La imaginació d’Evelyn Aixalà sap anar esquitxant amb subtils pistes la narració i sorprendre’ns al final amb un cop inesperat que il·lumina tota la història d’una manera nova.

I finalment -sense que això vulgui dir que hagi fet esment de tots i cadascun dels contes d’aquest llibre entranyable- vull referir-me a Nicolás, el protagonista de El Llanto del Candombe i al desarrelament amb què estan condemnats a viure els exiliats que, com Nicolás i la seva dona, han hagut d’abandonar la seva terra. Nicolás i la seva dona viuen a Barcelona des de fa més de vint anys quan, l’any 1975, van fugir de la dictadura de l’Uruguai. Són vint anys d’enyor i de tristesa. La conversa que sosté amb un interlocutor, també uruguaià, al qual troba per casualitat al bar que Nicolás freqüenta diàriament, ens permet acostar-nos a les duríssimes vivències d’un home -les personals i les d’altres uruguaians- que va sofrir presó i tortures a mans de la dictadura per ser un simple representant sindical. I ens permet adornar-nos també de que la suposada ferma convicció amb què Nicolás diu viure lluny de la seva terra i dels seu amics, no és res més que una façana. Perquè la convicció que pretén transmetre al seu interlocutor quan el vol convèncer de que ell no vol tornar a l’Uruguai perquè “El país de uno es el que le da de comer, déjate de patriotismos”, i malgrat se sent ben acollit a Barcelona, es fon en un instant en sentir la música i la lletra d’aquell candombe, que ell mateix evoca quan torna a casa i sap que està tot sol, i que diu: “Este cielo no es el cielo de mi tierra, esta luna no brilla como aquella”.

Us diria encara moltes més coses d’aquests personatges que prenen autèntica vida de la mà de l’Evelyn, però és ella qui us n’ha de parlar ara. Només vull dir, per acabar, que les històries que l’Evelyn Aixalà ens ofereix, són un gran homenatge a la narració oral i escrita. Perquè si la narració, sigui de la mena que sigui, es construeix sobre la base de que narrar és una activitat essencial pels individus i per la seves relacions, la literatura que l’Evelyn ens regala en aquests contes subratlla aquesta convicció d’una manera reforçada. Perquè en totes, absolutament en totes les històries que llegim, els protagonistes tenen la necessitat, al menys, d’un interlocutor. Si bé la majoria de les seves històries deixen sentir una veu narradora, en totes elles, sense excepció, els seus protagonistes expliquen els seus secrets i les seves inquietuds a algú altre. L’Evelyn es desempallega de la veu narradora com si en realitat una altra veu fos molt més important encara, la veu dels propis protagonistes. Llegim històries que al seu torn són narrades a algú altre. Tenim la impressió que qui les escriu sap que les reflexions dels individus sensibles entorn de llurs experiències tenen la doble funció de fixar els records de qui les explica tot conferint-li uns contorns més nítids, però també la funció de transmetre un llegat, una herència important a qualsevol interlocutor capaç d’escoltar-lo. Us convido a ser aquests interlocutors, un goig que, després d’haver-lo experimentat jo mateixa, no puc fer res més que desitjar-vos.


(Llibreria Catalònia: dijous, 11 - 1 - 2001)

PALABRAS NÁUFRAGAS, D'EVELYN AIXALÀ

PRESENTACIÓ DE PALABRAS NÁUFRAGAS,
D’EVELYN AIXALÀ

(Llibreria Catalònia: dijous, 11 - 1 - 2001)


Tinc el gust de presentar aquesta tarda un llibre de contes que he tingut el goig de poder llegir i descobrir per a mi recentment. I dic descobrir perquè no hi ha dubte de que Evelyn Aixelà representa una promesa com a escriptora. La qualitat literària que assoleix Evelyn Aixelà en aquestes narracions, augura unes futures creacions que no podem sinó esperar amb impaciència.
Malgrat la seva joventut, Evelyn Aixelà demostra que domina la matèria que toca: el gènere del conte. Qualsevol que tingui un mínim d’experiència i de sensibilitat literària sap que aquest gènere no és precisament fàcil. Hemmingway comparava el conte amb una mena d’iceberg, que només mostra una punta, però que s’edifica sobre una base ampla i sòlida, sense la qual aquella punta no es manifestaria. De manera semblant, el prestigiós crític literari Marcel Reich-Ranicki, en el programa El quartet literari que ell dirigeix per un canal de televisió alemanya, deia recentment que en una novel·la el lector podia permetre’s el luxe de saltar-se alguna línia, perquè hi havia moltes maneres de recuperar la informació perduda, cosa que de cap manera succeeix en el cas del conte on el més petit detall resulta ser essencial per construir la història. Això és precisament el que fa tan difícil escriure contes: l’autor ha de ser un expert del matís i del detall, ha de ser el mag capaç de deixar pistes indirectes que permetin als lectors anar desvetllant el sentit de les coses, amagat a primera vista. Això és el que fa l’Evelyn, però jo diria que maximitzant-ne les possibilitats tècniques. Evelyn Aixalà sap emprar sovint una tècnica de muntatge que aconsegueix mantenir el lector en tensió fins el final mateix de la lectura: els seus contes permeten primer al lector intuir què està passant, més tard instal·len el dubte sobre la seva intuïció per conduir-lo finalment a un desenllaç sorprenent on, malgrat la sorpresa, tot quadra a la perfecció.

Sorprenents no ho són només els seus finals i el domini que té de la matèria, sinó el fet que, als seus anys, sigui capaç de posar-se dins la pell i l’ànima de personatges dels dos sexes, d’edats tant diferents i a països i moments històrics diferents dels seu més directament propi. Aquest és un altre dels trets que a mi em sembla tan encomiable del seu geni creador. Perquè l’Evelyn Aixelà ens narra històries d’escenaris emocionals molt diversos de protagonistes entranyables:

Així a En noches como ésta coneixem a Àngela i Fabio. La seva és una història de tota una vida d’amor i desamor -Àngela és una dona de cinquanta anys i Fabio supera la cinquantena-. En definitiva, però, segueix sent una història d’amor que no s’ha acabat i que no s’acaba mai. De la història de l’Àngela i d’en Fabio aprenem que no hi ha raó evident i menys encara raó conscient pel desamor. La il·lusió, l’entusiasme de què es nodria de manera natural la seva vida en comú, el sentiment unívoc i la sintonia que abans feia innecessàries les paraules i ni tan sols les mirades per entendre’s, aquella sintonia que els permetia saber què pensava l’altre amb els ulls tancats, desapareix un bon dia sense que cap dels dos pugui saber per què. S’esdevenen signes externs que comencen a inspirar la desconfiança de l’altre i que van obrint una petita escletxa entre els dos que es va fent cada dia més gran fins fer insalvable la distància que els separa. Sense que ells en siguin conscients, els lectors, en canvi, -gràcies a una tècnica narrativa que no vull descobrir per no desvetllar-ne el secret que la fa tan interessant- podem adonar-nos que les raons del desamor són precisament l’amor rabiós que senten l’un per l’altre; els lectors sabem que el recel i la desconfiança neixen de la gelosia, d’aquell sentiment de voluntat de possessió única que acaba per enverinar la seva relació. Només nosaltres, els lectors, som testimonis de que els dos s’estimen i que els primers símptomes del desamor radiquen precisament en la por que tots dos tenen de que l’altre hagi deixat d’estimar-lo. Nosaltres els lectors -testimonis privilegiats- coneixem la resposta a la pregunta que Àngela li fa a Fabio en el seu viatge a la Alhambra quan contempla a aquella parella de setanta anys que es mira amb tendresa: “¿Desenamorarse es sólo cuestión de tiempo?”.

En definitiva, una història d’amor que acaba morint precisament per causa de l’amor, per la por de perdre la parella estimada, que fa que comenci a instal·lar-se una suspicàcia en la relació que acaba per obrir un abisme inseparable entre els dos; una relació que degenera cap a l’odi i l’impuls de ferir l’altre, però on aquest impuls d’odi irracional no és sinó la mesura de la passió amorosa també irracional que se sent per l’altre.
Àngela rememora la seva vida passada, la seva relació amb Fabio, a qui va conèixer quan tenia 24 anys, de qui va haver de separar-se dolorosament, i que afirma que no vol tornar a il·lusionar-se mai més per tal de no tornar a sentir el dolor que causa la decepció. Fabio, que conegué a Àngela als 27, quan era professor d’història en un institut públic i que és ara conductor d’un autobús turístic, és un home que de militant d’esquerres i lluitador per la utopia d’aconseguir un món més just ha passat a un resignat escepticisme. Però una cosa manté la seva existència, el profund sentiment d’autenticitat de la relació amb Àngela que segueix viva dia a dia en el seu record i en la seva eterna espera al bar de davant del club de jazz on ella executa exactament el mateix ritual de remembrança amorosa que ell.
En canvi, la relació amorosa entre Paola i Hugo al relat Juntando Fichas, ens acosta a la veritat només aparentment senzilla de que l’amor rau en realitat en la felicitat de saber que es té i es perdona l’altre. L’amor no és aquell sentiment de plenitud perfecte que ens fan creure les pel·lícules dolentes, sinó que és quelcom molt més senzill i per aquesta raó precisament més difícil: l’amor rau en la necessitat mútua i en el coneixement de l’altre fins l’acceptació de l’altre amb les seves mancances. L’estimació que senten Paola i Hugo es manifesta en la temença de perdre l’altre i en el fet de que ja no serà necessari que Hugo manifesti en veu alta aquell “t’estimo” que tant obsessiona Paola des de la infantesa com una eterna reclamació de amor maternal estalviat. Ell, que no aconsegueix mai articular aquelles paraules, sap que les pronuncia constantment en el seu interior, i sap que ara ella se n’adona. Però la narració diu també de manera indirecta -per la seva tècnica narrativa, que manté cavil·lant i expectant al lector fins al final- que les nostres històries volen ser contades i escoltades, si no volem que ens ofeguin amb el pes del que no som capaços de digerir.

El ventall de matisos de la relació amorosa de parella que sap treballar l’Evelyn extrema el grau de sensibilitat amb la colpidora història de la Liliana, que ens mostra amb cruesa fins a quin punt l’amor és un sentiment profundament íntim i personal que no es deixa jutjar, ni de lluny, per les aparences que l’estandaritzen. No puc entrar ni estendre’m en la seva trama sense desvetllar la màgia del secret que fa de la vida de la Liliana una història d’amor única que ha colpit profundament, de la mateixa manera que ens impressiona a nosaltres, una altra de les protagonistes centrals d’aquest conte -la que s’erigeix en veu que narra la seva experiència a un fugaç interlocutor de tren.
Però Evelyn Aixalà tracta tots els registres de l’amor, també fabula històries d’amor entre pares i fills a Que los muertos descansen en paz o a El Sargento Menéndez, per exemple. Igual que en la història d’amor d’Àngela i Fabio, aprenem amb el primer d’aquests dos relats que les coses que conten en la vida de les persones són les que cadascun imagina que són, i no les que s’esdevenen en realitat. De nou aquí ens trobem amb dues versions -la imaginada per un pare i la real- de la vida d’Andrea, una noia morta als 23 anys, lluny de casa seva en l’anonimat d’una gran ciutat, que va deixar la seva família anys enrera amb la il·lusió de ser artista i que ara viu de la prostitució on la va introduir el noi de qui s’havia enamorat. Però el que conte pel seu pare no és aquesta realitat, sinó allò que la seva fantasia li permet imaginar, animada pel llarg silenci de la filla i unes escasses cartes que li pinten una vida de simulada felicitat. Només els lectors coneixerem el seu secret i convido als presents a descobrir-lo. A través del imaginari diàleg mental que estableix el pare amb la seva filla arrel de la mort de la seva dona que s’acaba d’esdevenir, coneixem la versió del pare. Tampoc us desvetllaré ara com ens arriba l’altra versió de la vida de l’Andrea.
En el cas de El Sargento Menéndez aprenem que la vida d’un individu acaba en tragèdia quan s’entesta a exigir als somnis que esdevinguin realitat i no els deixa ser allò que han de ser: somnis. És aquest el pensament que manifesta Gabriel, el fill de Julián, quan els dos es troben al cap dels anys i rememoren temps passats: “Nunca entendiste que los sueños no están para alcanzarlos, sino para soñarlos. Lo importante es el viaje, el destino quizás no llegue nunca”.

En la història de la relació entre un pare i un fill -ambdós protagonistes principals dels esdeveniments- narrada passant per diferents moments d’edat del fill, assistim al daltabaix de la vida d’un home tendre i amorós de la seva família que fa de la il·lusió del seu somni -ser sempre per la seva família l’ésser admirat que ell desitja i donar-li una vida exempta de penalitats econòmiques- l’objectiu invariable de la seva vida. Tot s’estavellarà quan Julián quedi sense feina. A partir d’aquest moment el caràcter de Julián s’amarga fins fregar la bogeria que el fa pensar en el suïcidi: l’heroi que pretenia ser per la seva família i que havia sigut realment per el seu fill Gabriel fins els 15 anys, ha caigut del pedestal. Però així com el fill ha perdut aquell heroi però sap recuperar-ne l’home, Julián queda atrapat en la melanconia en què l’ha sumit l’estroncament sobtat del seu somni. I és precisament la il·lusió de retornar a aquell passat, de retornar, en la seva bogeria, al moment en què encara era feliç el que provocarà el fatal accident que acabarà amb la seva vida.
Però aquesta història, que tal com l’estic resumint sembla tan tràgica, no és només això; és, com totes les bones històries sortides de les bones plomes, una història plena de tendresa i amb tocs d’humor, que ens permet adonar-nos del fràgil equilibri sobre el que es sostenen sovint les vides dels individus i l’ànima humana.

I encara vull esmentar personatges ben diferents amb històries ben distintes d’aquestes: a El Topo coneixem la vida de Mauricio, narrada en retrospectiva sobre el record d’una vivència que va determinar per sempre una existència trista, solitària i sense esma, que ara és rememorada per Mauricio, un home ara ja vell de 73 anys, mentre vetlla el cadàver de la seva mare morta. En dos llargs monòlegs, que tenen com a interlocutor un altre vell que es limita a escoltar i el cadàver de la mare de Mauricio, es desplega davant nostre la trajectòria d’un home al qual la guerra civil li va estroncar la vida als nou anys. Llavors va perdre el seu pare, que s’amagava de les forces franquistes i un germà de 15 anys quan els nacionals van entrar a casa seva i els van matar als dos. La vida de Mauricio, una vida d’etern solter al costat de la seva mare, ha estat des d’aquest moment una vida errant, una ombra sense llar que mai no ha volgut ni vol tornar al seu lloc d’origen, com un senyal d’evitar reobrir una ferida que encara sagna. Però la raó d’aquesta profunda pena no la puc descobrir; se’ns desvetlla només al final de la història i manté sempre alerta l’atenció del lector que intueix amb força que hi ha d’haver un detall -el detall més important- que se li amaga fins el final. Aquí rau precisament la màgia del conte. La imaginació d’Evelyn Aixalà sap anar esquitxant amb subtils pistes la narració i sorprendre’ns al final amb un cop inesperat que il·lumina tota la història d’una manera nova.

I finalment -sense que això vulgui dir que hagi fet esment de tots i cadascun dels contes d’aquest llibre entranyable- vull referir-me a Nicolás, el protagonista de El Llanto del Candombe i al desarrelament amb què estan condemnats a viure els exiliats que, com Nicolás i la seva dona, han hagut d’abandonar la seva terra. Nicolás i la seva dona viuen a Barcelona des de fa més de vint anys quan, l’any 1975, van fugir de la dictadura de l’Uruguai. Són vint anys d’enyor i de tristesa. La conversa que sosté amb un interlocutor, també uruguaià, al qual troba per casualitat al bar que Nicolás freqüenta diàriament, ens permet acostar-nos a les duríssimes vivències d’un home -les personals i les d’altres uruguaians- que va sofrir presó i tortures a mans de la dictadura per ser un simple representant sindical. I ens permet adornar-nos també de que la suposada ferma convicció amb què Nicolás diu viure lluny de la seva terra i dels seu amics, no és res més que una façana. Perquè la convicció que pretén transmetre al seu interlocutor quan el vol convèncer de que ell no vol tornar a l’Uruguai perquè “El país de uno es el que le da de comer, déjate de patriotismos”, i malgrat se sent ben acollit a Barcelona, es fon en un instant en sentir la música i la lletra d’aquell candombe, que ell mateix evoca quan torna a casa i sap que està tot sol, i que diu: “Este cielo no es el cielo de mi tierra, esta luna no brilla como aquella”.

Us diria encara moltes més coses d’aquests personatges que prenen autèntica vida de la mà de l’Evelyn, però és ella qui us n’ha de parlar ara. Només vull dir, per acabar, que les històries que l’Evelyn Aixalà ens ofereix, són un gran homenatge a la narració oral i escrita. Perquè si la narració, sigui de la mena que sigui, es construeix sobre la base de que narrar és una activitat essencial pels individus i per la seves relacions, la literatura que l’Evelyn ens regala en aquests contes subratlla aquesta convicció d’una manera reforçada. Perquè en totes, absolutament en totes les històries que llegim, els protagonistes tenen la necessitat, al menys, d’un interlocutor. Si bé la majoria de les seves històries deixen sentir una veu narradora, en totes elles, sense excepció, els seus protagonistes expliquen els seus secrets i les seves inquietuds a algú altre. L’Evelyn es desempallega de la veu narradora com si en realitat una altra veu fos molt més important encara, la veu dels propis protagonistes. Llegim històries que al seu torn són narrades a algú altre. Tenim la impressió que qui les escriu sap que les reflexions dels individus sensibles entorn de llurs experiències tenen la doble funció de fixar els records de qui les explica tot conferint-li uns contorns més nítids, però també la funció de transmetre un llegat, una herència important a qualsevol interlocutor capaç d’escoltar-lo. Us convido a ser aquests interlocutors, un goig que, després d’haver-lo experimentat jo mateixa, no puc fer res més que desitjar-vos.


(Llibreria Catalònia: dijous, 11 - 1 - 2001)