18 de mayo de 2009

Correspondencia Anna Rossell-Xec Marquès (18-05-2009)

CARTA D'ANNA ROSSELL AL TEÒLEG I SALESIÀ XEC MARQUÈS
(A continuación de la carta en catalán sigue su traducción al español)

Català


El Masnou, 18-05-09

Estimat Xec,

Dius que vols alliberar les nostres reflexions de les clàssiques categories conceptuals, com ara la de “pecat” per tal que no ens despistem i segueixes: “i, si gosés dir "tal comportament és pecat", et caldrien moltes neurones per a resituar-te”. Com em coneixes, Marquès! De manera que deixem aquestes categories de banda.

La teva darrera carta segueix estirant el fil del tema de l’homosexualitat... Doncs m’hi enganxo.
Reconeixes l’evolució que ha fet l’Església catòlica i la societat en general en els darrers temps en el sentit d’admetre una “individualització [de la sexualitat] com a dret d’expressió ‘lliure’ “. Però hi afegeixes: “Hi trobo a faltar el component social i cultural de la sexualitat. En ella mateixa és relacional i lloc de construcció de cultura i de societat. En la dinàmica actual se la privatitza al límit i després se li dóna poder de configuració legal i cultural”. I gairebé al final de la teva carta escrius: “[...] em sembla que s’hauria d’afirmar, tant per l’homosexualitat com per a l’heterosexualitat, la dimensió social. No es pot configurar i viure la pròpia sexualitat fent fi de la “responsabilitat” social d’aquesta. Darrerament s’ha fet sentir a la societat que ha de donar resposta (ser responsable) al fet de l’existència de “parelles de fet” i d’altres formes de vida a dos adaptant la legislació perquè aquestes formes de parella gaudeixin dels mateixos drets que el clàssic matrimoni.
Ara em sembla que s’hauria també d’afirmar la necessitat, per a tota forma reconeguda de parella, de donar resposta a la funció social de la parella i també la responsabilitat de ser el “lloc” on es fa néixer i créixer la vida.
” (La negreta és meva).

He destacat la teva insistència en aquesta “dimensió social” que tu reclames de la parella, sigui de la mena que sigui, perquè crec que és la reivindicació que dius que hi trobes a faltar i que manca en les parelles homosexuals. Pel que segueixes dient a continuació, això de “el lloc on es fa néixer i créixer la vida”, entenc que, quan parles de “funció social” tornes a referir-te sobre tot a la projecció cap al futur, a la procreació i a l’educació dels fills.

Voldria reprendre en aquest punt la reflexió: En primer lloc, a diferència de tu, a mi no em cal aquesta “dimensió social” de la parella. Jo penso que la raó de ser de la parella es pot esgotar en la seva relació, sense que li calgui –des de cap punt de vista moral o ètic- tenir fills. Sé que en aquest punt les nostres sensibilitats divergeixen. Però, dit això, també voldria plantejar-me què passa amb aquesta qüestió de la “dimensió social”.


Segons jo ho interpreto, aquesta “dimensió social” que tu reclames coincideix en definitiva –altra vegada- amb aquella exigència de l’Església catòlica, que vol veure la finalitat de la parella en la procreació i en l’educació dels fills. Cosa la qual dóna a entendre que la parella que no s’adequa a aquesta finalitat no és tan ben vista ni tan ben acollida en la comunitat catòlica. Trobo en les teves lletres sempre una reticència a acceptar la igualtat entre les parelles heterosexuals i les homosexuals, ara marcada per aquest concepte de la “dimensió social”.

Però voldria seguir en aquesta línia: Acceptant aquesta teva reivindicació de la “dimensió social”, també les parelles homosexuals poden complir-la. I, de fet, les nostres societats cada vegada s’obren més a l’acceptació d’aquest acompliment: una parella homosexual pot tenir un@ fill@ per inseminació artificial o bé per adopció d’una criatura, de l’educació se n’encarrega igualment la parella homosexual. Quina és, doncs, ara la diferència? Aquí tindríem la dimensió social acomplerta.

Hi ha encara una altra reflexió que voldria fer i que tu introdueixes amb aquestes paraules fent referència a la “llei natural”: “En un moment en què les societats prenen cada vegada més consciència que la natura no es pot manipular com es vol sense conseqüències greus per a l’equilibri ecològic, reconeixent que hi ha en la naturalesa un equilibri que defineix límits d’explotació, de manipulació o de transformació, la persona humana, pel que ella té de “naturalesa”, defineix també uns principis que la llibertat humana no es pot permetre de no tenir en compte a l’hora d’expressar-se. Les conseqüències no tenen per què ser “ecològiques” poden ser també de l’ordre de l’esperit.

D’aquestes paraules en desprenc que a tu et sembla que la relació homosexual ve a fregar els límits del que la llibertat humana es pot permetre si no vol posar en perill l’ “ecologia espiritual”. No sé si t’interpreto bé, però ho entenc com si diguessis que les relacions homosexuals pertanyen a un terreny antinatural i desafien les lleis de la naturalesa.
Respecte a això voldria dir: homes i dones estem formats bioquímicament per hormones masculines i femenines; la determinació del gènere ve fixada per la major quantitat d’unes que d’altres, la que predomina marca el gènere. Però i la quantitat de matisos que hi ha i hi ha hagut al llarg de la història? No són aquests “naturals”, i doncs què són? Les persones homosexuals no són producte de la naturalesa? El seu cos és tan natural com el de qualsevol heterosexual! Divendres passat vaig anar a veure un documental “Ferides” / “Heridas”, de la directora cinematogràfica Susanna Barranco. Tracta d’un grup de dones que han sofert maltractament físic / psíquic. Dos de l@s protagonistes eren transexuals. Una era una dona molt gran, l’altra, nascuda amb cos de noia, però psicològicament un noi. Cal sentir-los parlar i veure el seu sofriment i la seva valentia per adonar-se’n que la naturalesa és molt més rica de matisos i no pas de dos únics colors. Ens entestem a buscar una moralitat a la naturalesa i no volem reconèixer que la naturalesa no coneix la moral. No és que sigui IMmoral, és que és Amoral, que és una altra cosa. Però ens costa d’acceptar-ho, i amb la nostra reticència posem en perill la moralitat del que sí que ho ha de ser.

Deies al principi de la teva carta: “Sí que hi ha dues novetats que l’Església té mal d’assumir: són el fet de la “personalitat” pròpia que la pulsió homosexual ha adquirit i que hi ha una reflexió de la sexualitat des de la feminitat.
Hem parlat extensament del primer punt: l’homosexualitat. En les properes cartes podríem encetar l’altre: el de la sexualitat des de la feminitat.

Una abraçada forta, forta,

Anna


P. D.: Per cert, allò que em deies de l’escriptora alemanya Juli Zeh i la seva novel·la. Sí que conec aquesta escriptora. És força jove, nascuda el 1974. La novel·la a què et refereixes suposo que és la que en alemany duu el títol de "Spieltrieb", que textualment podríem traduir com “Instint de joc”. L’escenari de la novel·la és un institut a la ciutat natal de l’autora, Bonn (per cert on en Manolo i jo vàrem viure i estudiar alguns anys). Els protagonistes són alumnes i professors de l’institut i, segons he llegit, en la seva manera d’actuar i de pensar es tematitza la qüestió de l’existència objectiva de la justícia i la injustícia. La novel·la ha tingut bastant bona acollida entre els crítics, però jo no l’he llegit. Miraré de fer-ho. Sembla interessant. Gràcies per la referència. Bernhard Studlar, director teatral, ha fet servir la novel·la com a punt de partida per a una obra de teatre juvenil.


CARTA DE ANNA ROSSELL AL TEÓLOGO Y SALESIANO XEC MARQUÈS (Traducción al español de Anna Rossell)


El Masnou, 18-05-09


Querido Xec,


Dices que quieres liberar nuestras reflexiones de las clásicas categorías conceptuales como por ejemplo "pecado" para que no nos despistemos y sigues diciendo: "y si me atreviera a decir 'tal comportamiento es pecado' necesitarías muchas neuronas para resituarte". ¡Como me conoces, Marquès! Así que dejemos a un lado estas categorías.

Tu última carta sigue tirando del hilo del tema de la homosexualidad... Pues me engancho al carro. Reconoces la evolución que han hecho la Iglesia católica y la sociedad en general en los últimos tiempos en el sentido de admitir una “individualitzación [de la sexualidad] como derecho de expresión 'libre' ". Pero añades: "Echo de menos el componente social y cultural de la sexualidad. En ella misma es relacional y lugar de construcción de cultura y de sociedad. En la dinámica actual se la privatiza al límite y después se le da poder de configuración legal y cultural". Y casi al final de tu carta escribes: “[...] me parece que habría que afirmar, tanto para la homosexualidad como para la heterosexualidad, la dimensión social. No se puede configurar y vivir la propia sexualidad ignorando la "responsabilidad" social de ésta. Últimamente se ha hecho sentir a la sociedad que ha de dar respuesta (ser responsable) al hecho de la existencia de “parejas de hecho" y de otras formas de vida de a dos, adaptando la legislación para que estas formas de pareja gocen de los mismos derechos que el clásico matrimonio. Ahora me parece que también debería afirmarse la necesidad, para toda forma reconocida de pareja, de dar respuesta a la función social de la pareja y también la responsabilidad de ser el "lugar" donde se hace nacer y crecer la vida." (La negrita es mía). He destacado tu insistencia en esta "dimensión social" que reclamas de la pareja, sea ésta de la naturaleza que sea, porque creo que es la reivindicación que dices que echas de menos y que les falta a las parejas homosexuales. Por lo que sigues diciendo a continuación, esto del "lugar donde se hace nacer y crecer la vida", entiendo que, cuando hablas de "función social" vuelves a referirte sobre todo a la proyección hacia el futuro, a la procreación y a la educación de los hijos. Quisiera retomar en este punto la reflexión:

En primer lugar, a diferencia de lo que tú afirmas, yo no necesito esta "dimensión social" de la pareja. Yo pienso que la razón de ser de la pareja se puede agotar en su relación, sin necesidad -desde ningún punto de vista ético ni moral- de tener hijos. Sé que en este punto nuestras sensibilidades divergen. Pero, dicho esto, también quisiera plantearme qué pasa con esta cuestión de la "dimensión social". Según yo lo interpreto, esta "dimensión social" que tú reclamas coincide en definitiva -otra vez- con aquella exigencia de la Iglesia católica que quiere ver la finalidad de la pareja en la procreación y en la educación de los hijos, cosa que da a entender que la pareja que no se adecua a esta finalidad no es tan bien vista ni tan bien acogida en la comunidad católica. Percibo en tus letras una constante reticencia a aceptar la igualdad entre las parejas heterosexuales y las homoxexuales, ahora marcada por este concepto de la "dimensión social". Pero quisiera seguir en esta línea:

Aun aceptando esta reivindicación tuya de la "dimensión social", también las parejas homosexuales pueden cumplirla. Y, de hecho, nuestras sociedades cada vez se abren más a la aceptación de este cumplimiento: una pareja homosexual puede tener un@ hij@ por inseminación artificial o bien por adopción de una criatura, de la educación se encarga lo mismo una pareja homosexual. ¿Cuás es, pues, ahora la diferencia? Aquí tendríamos la dimensión social cumplida.

Pero hay aún otra reflexión que quisiera abordar y que tú introduces con estas palabras, haciendo referencia a la "ley natural": "En un momento en que las sociedades toman cada día más conciencia de que la naturaleza no se puede manipular a capricho sin graves consecuencias para el equilibrio ecológico, reconociendo que hay en la naturaleza un equilibrio que define límites de explotación, de manipulación o de transformación, la persona humana, por que ella tiene de "naturaleza", define también unos principios que la libertad humana no se puede permitir ignorar a la hora de expresarse. Las consecuencias no tienen por qué ser "ecológicas", pueden ser también de orden espiritual."

De estas palabras desprendo que a ti te parece que la relación homosexual roza los límites de lo que la libertad humana puede permitirse si no quiere poner en grave peligro la "ecología espiritual" . No sé si te interpreto bien, pero lo entiendo como si dijeras que las relaciones homosexuales pertenecen a un terreno antinatural y desafían las leyes de la naturaleza. Respecto a esto quisiera decir que hombres y mujeres estamos compuestos bioquímicamente por hormonas masculinas y femeninas; la determinación del género viene dada por la cantidad de unas u otras, la que predomina marca el género. Pero ¿y la cantidad de matices que hay y ha habido a lo largo de la historia? ¿Las personas homosexuales no son producto de la naturaleza? ¡Su cuerpo es tan natural como el de cualquier heterosexual! El pasado viernes vi un documental, "Ferides" / "Heridas", de la directora cinematográfica Susanna Barranco. Trata de un grupo de mujeres que ha sufrido maltrato físico / síquico. Dos de l@s protagonista@s eran transexuales. Una era una mujer muy mayor, la otra, nacida con cuerpo de mujer, pero sicológicamente un chico. Hay que oírlos hablar y ver su sufrimiento y su valentía para darse cuenta de que la naturaleza es mucho más rica de matices y no sólo de dos colores. Nos empeñamos en buscar una moralidad a la naturaleza y no queremos reconocer que la naturaleza no conoce la moral. No es que sea INmoral, es que es Amoral, que es otra cosa. Pero nos cuesta aceptarlo, y con nuestra reticencia ponemos en peligro la moralidad de lo que sí debe serlo.

Decías al principio de tu carta: "Sí que hay dos novedades que la Iglesia asume mal: son el hecho de la "personalidad" propia que la pulsión homosexual ha adquirido y que hay una reflexión de la sexualidad desde la feminidad". Hemos hablado extensamente del primer punto: la homosexualidad. En las próximas cartas podríamos abrir la reflexión sobre el otro: el de la sexualidad desde la feminidad.

Un abrazo muy fuerte,

Anna

P. D.: Por cierto, aquello que me decías de la escritora alemana Juli Zeh y de su novela. Sí que conozco a esta escritora. Es bastante joven, nacida en 1974. La novela a la que te refieres supongo que es la que en alemán lleva el títulos de "Spieltrieb", que textualmente podríamos traducir por "Instinto de juego". El escenario de la novela es un instituto en la ciudad natal de la autora, Bonn (por cierto donde vivimos y estudiamos Manolo y yo algunos años). Los protagonistas son alumnos y profesores del instituto y, según he leído, en su manera de actuar y de pensar toma cuerpo el tema de la existencia objetiva de la justicia y de la injusticia. La novela ha tenido bastante buena acogida entre la crítica, pero yo no la he leído. Intentaré hacerlo. Parece interesante. Gracias por la referencia. Bernhard Studlar, director teatral, ha utilizado la novela como punto de partida para una obra de teatro juvenil.