16 de agosto de 2009

Correspondencia Anna Rossell-Xec Marquès (16-08-2009)

CARTA D'ANNA ROSSELL AL TEÒLEG I SALESIÀ XEC MARQUÈS (A continuación del texto catalán viene su traducción al español




Català


El Masnou, 16-08-09

Estimat Xec,

gràcies per les teves lletres i per la fotografia de l’equip de noies que ens has enviat. És una monada de foto i les noies tenen unes caretes la mar de salades. Les meves més sinceres felicitacions per aquest èxit enorme: més de 300 nen@s al Pati Salesià, un curs de formació de monitors de temps lliure, més de 50 nen@s en les activitats de reforç escolar, i ara això: 4 equips femenins!!!!! Déu n’hi dò, Marquès, Déu n’hi dò!!! Perquè això que enumero són els mers resultats -els fruits-, però darrera de cada fruit hi ha moltíssima feina: observar, treballar la terra, abonar-la, llaurar-la, regar-la, treure les pedres, aplanar-la.... i tantes tantes altres activitats prèvies!

Escrius que les noies, quan juguen a futbol, es barallen molt, que s’insulten i volen matar l’àrbitre..., però també dius que “val la pena”. I tant que la val, Marquès! No sé si ets del tot conscient del que representa per a una noia veure i sentir que pot participar en activitats socials elegides per ella mateixa, encara que sigui només d’un bocí, del mateix món privilegiat que un noi. Perquè això que s’experimenta en una activitat –en aquest cas, el futbol- es fa extensible, més o menys inconscientment, a tots els altres àmbits de la vida. I de sobte et sents ciutadana del món, un sentiment que no havies tingut mai i que no havies somniat mai tenir, i poc a poc et vas fent conscient que tu també tens drets i pots fer les coses que tu et proposis, i no només les que et vénen obligades pel altres. Sembla que no pugui ser que una cosa com aquesta, que aparentment és una petitesa sense importància -poder gaudir d’una mica de temps de lleure- no només canviï el dia a dia de les persones, sinó -el que és més essencial- el seu futur. És per aquest motiu que això que has fet amb aquestes noies, Marquès, té encara més transcendència del que has fet amb els nois (que ja és dir moltíssim).

Respecte a això que dius, que les noies es barallen molt i que s’insulten en els partits de futbol i volen matar l’àrbitre..., implícitament estàs dient “els nois no ho fan, són diferents”... . Això entronca amb el nostre últim tema de reflexió, Xec, aquell de la importància dels texts sagrats –de la mitologia-, per la seva influència sobre el comportament i el destí de les persones.



Tot venia de que jo et deia que el primer llibre de la Bíblia –el del Gènesi- ja carregava amb el pes de tots els pecats del món Eva, i no Adam; i també projectava un comportament estereotipat de la relació de parella: el component femení serà sempre aquell que actuï com a element susceptible de caure en el pecat, però, sobre tot, de fer-hi caure a l’altre, ella porta dins seu la llavor de la temptació, mai ell. Tu em deies en alguna ocasió que aquestes històries no són tant relats verídics, com la quintaessència del que hom considera l’actuació humana més característica, un saber acumulat a base de llarga observació, que acaba per portar a aquestes conclusions. Vist així, a la meva manera de veure, encara és més greu que no pas si la història que conte la Bíblia (o qualsevol altre text mitològic) fos la mera descripció d’un fet real. Perquè, si es tractés d’un fet real, podríem dir que es tracta d’una anècdota aïllada i no tindria més importància, però, com que no ho és, com que els textos mitològics precisament el que pretenen transmetre són exemples que, a mode de paràboles, serveixen al que pretén passar per la descripció més característica del comportament dels éssers humans en unes situacions determinades que en la història es reprodueixen indefinidament, llavors el que diuen o no diuen aquestes històries té una importància transcendental, marca per moltes i moltes generacions la vida de les persones i el destí a què ens aboquen es fa molt difícil (si no impossible) de canviar. Potser pensaràs que exagero en tot això. Però jo t’ho dic molt seriosament, convençuda plenament. Mai no he cregut en res més fermament com en això que diu precisament la Bíblia respecte al pecat original; només que jo ho entenc una mica d’una altra manera: el pes d’aquest pecat perseguirà l’ésser humà a través de les generacions, i perseguirà sobre tot Eva, com a instigadora de tota aquesta història.

I ara tornem a allò que et deia dies enrera i que feia referència a l’autoria dels texts mitològics:

Si això que et dic més amunt té tanta i tanta importància, llavors cal plantejar-se la responsabilitat que es deriva d’aquests texts, perquè marquen la vida de les persones de manera literalment definitiva.

Per tornar al nostre exemple concret del llibre del Gènesi:
Dit resumidament, aquest llibre parla de temptació, però la concreció d’aquesta temptació és el sexe i, tal com s’explica allà la història, la relació entre els gèneres quedarà fixada en uns rols molt nítidament definits, també les característiques genèriques que es desprenen d’aquest comportament esteriotipat, que actuarà per sempre com ho fan els estereotips: passen per ser la radiografia d’una realitat, en aquest cas marcada per la biologia i, per tant, considerada universal i no modificable.
Però a cap ment lúcida dels nostres temps (i dels passats) pot escapar-se-li que, si el text l’hagués escrit una dona, l’estereotip l’hagués descrit a l’inrevés: a mi, pel que fa al sexe, em tempta Adam, no Eva, m’atrau el cos masculí, no el femení. Tanmateix, quan una dona s’ha pogut permetre d’escriure lliurament sobre la seva manera de sentir i viure el sexe sense córrer el risc de ser titllada de bruixa (com a l’Edat Mitja) o de, com vulgarment se’n diu en els temps moderns, “calenta” o “nimfòmana”? La dona que ho faci haurà de comptar en ser exclosa de molts círcols socials i haurà de lluitar més del compte per tirar endavant sortir-se’n a la vida. Només en els últims anys del segle XX (abans d’aquest moment les excepcions eren més que comptades) algunes dones han començat a escriure i a parlar sobre aquests temes molt tímidament i a fer-ho públic. Jo ho considero un acte de valentia i, sobre tot, de responsabilitat. Perquè només així es pot anar canviant, encara que sigui a través de moltes generacions, el que hom considera genètic i no ho és. És per això que jo escric de tant en tant microrrelats eròtics.

Evidentment, els rols que es fixen socialment actuen com una llosa de la qual és molt difícil desempallegar-se’n i, al seu torn, desencadenen comportaments que arrelen tant en l’interior dels individus que vertaderament pot semblar que són genètics. I ara torno a allò que deies tu sobre els equips de futbol femenins, “que es barallen i s’insulten...”. Aquesta és una prerrogativa que passa per ser una característica femenina també en moltes altres situacions i que es perpetua a través dels mitjans: com les pel·lícules, la televisió, la publicitat... . I, evidentment, també de l’observació de la vida real. Això que tu has observat de les noies en el futbol és una experiència real, sí, però això no vol dir que sigui genètic i inherent al fet de ser dones. La interiorització dels rols genèrics comença a fer la seva feina des del mateix moment de néixer. Homes i dones ens sentim molt aviat dins d’una comunitat genèrica, que ens serveix de model, i les tasques que genèricament tenim assignades uns i altres porten a comportaments que acabem per creure genètics, quan, de fet, són socialment heretats. Reconec que és molt difícil destriar què ve genèticament marcat pel gènere i què no, perquè ja fa massa mil·lenis que ens hem anat transmetent, de generació en generació, comportaments que en la prehistòria (segurament) devien tenir el seu principi en la diferència física dels gèneres. Tot plegat acaba per esdevenir un cercle viciós on ens hem de preguntar allò de que què és primer si l’ou o la gallina.

Una vegada vaig sentir un programa de ràdio que parlava de la publicitat i la imatge que la publicitat transmetia dels rols en funció del gènere. La persona entrevistada, especialista en la matèria, deia que la publicitat havia d’anar sempre una mica darrera de la realitat. És a dir, que si, posem per cas, en la vida real un home a casa ja començava a posar una rentadora, això la publicitat no ho podia mostrar fins que aquesta conducta no estigués al menys una mica estesa i no representés només una excepció. Si hom volia que la publicitat fos efectiva, havia d’ésser així, deia. Però aquesta manera d’argumentar transporta implícitament la idea de que, per una banda, aquesta mena de comportaments NO són genètics i que es poden canviar i, per l’altra, que aquests canvis, si bé són possibles, es produeixen molt lentament.

D’altra banda, i com a complement del que acabo de dir, tenim els psicòlegs i els pedagogs, que sovint es queixen que en els llibres de text les il·lustracions que representen dones / nenes són molt més escasses que les que representen homes / nens, i no diguem ja quan es tracte de representar persones desenvolupant segons quines activitats: difícilment s’hi veurà un home fregant una casa o una dona exercint d’enginyera. Si els psicòlegs i pedagogs ho reclamen, és perquè saben que aquests rols es perpetuen i es perpetuaran sempre si no es fa plausible de manera il·lustrada (mai millor dit) que les coses poden ser d’una altra manera. És a dir, cal poder-se sentir retratat / retratada genèricament en una imatge o en un@ congènere per imaginar que un@ pot esdevenir com ell@. Ens cal l’empatia.

Dius: “Quan un text no pot ser objecte de crítica literària, històrica i social esdevé un fòssil que només viu de les obsessions malaltisses de puritans i d’esperits fanàtics.
El text sagrat que més conec, la Bíblia, és una col·lecció de llibres que es configuren com relectures contínues d’esdeveniments i de conceptes. Cert, que a cada època hi ha elements o grups que reivindiquen una relectura 'integrista' del text i es revolten davant qualsevol intent de relectura. Trobo que, pel que fa a la Bíblia, disposem avui de prou eines crítiques perquè imatges o projeccions contràries als drets humans que busquin justificar-se en un text bíblic no puguin anar gaire lluny, tret dels cercles fonamentalistes i integristes
”. Estic d’acord amb tu, Xec; però el problema és que aquestes “eines crítiques” de què tu parles per interpretar la Bíblia, de les quals penses que “disposem avui” estan a l’abast intel·lectual de molt pocs, massa pocs, i que és important no només interpretar el text d’una manera més adient als coneixements adquirits i desvetllats a través dels temps, sinó també canviar el propi text, la lletra del propi text, per adequar-lo en justícia al que és REALMENT. La mirada sobre el món té dos gèneres, i no un de sol, i això és tant així, que fins les parelles homosexuals tenen la seva part “femenina” i la seva part “masculina”. Somnio amb el dia en què s’asseguin un grup de teòlegs i un de teòlogues, tot@s junts@, a reescriure la Bíblia i tots els textos mitològics que ha produït la cultura masculina (que no humana).

Espero el teu eco, Marquès.

Una molt forta abraçada,

Anna


***

CARTA DE ANNA ROSSELL AL TEÓLOGO Y SALESIANO XEC MARQUÈS (Traducción al español de Anna Rossell)

El Masnou, 16-08-09

Querido Xec,

gracias por tus letras y por la fotografía del equipo de chicas que nos has enviado. Es una monada de foto y las chicas tienen unas caritas la mar de saladas. Mis más sinceras felicitaciones por este enorme éxito: más de 3oo niñ@s en el Patio Salesiano, un curso de formación de monitores de tiempo libre, más de 50 niñ@s en las actividades de refuerzo escolar y ahora esto: ¡¡¡¡4 equipos femeninos!!!! ¡No está mal, Marquès, ¡no está nada mal! Porque esto que enumero son los meros resultados -los frutos-, pero detrás de cada fruto hay muchísimo trabajo: observar, trabajar la tierra, abonarla, labrarla, regarla, librarla de piedras, allanarla... ¡y tantas y tantas otras actividades previas!

Escribes que las chicas, cuando juegan al fútbol, se pelean mucho, que se insultan y quieren matar al árbitro..., pero también dices que "merece la pena". ¡Y tanto que la merece, Marquès! No sé si eres del todo consciente de lo que representa para una chica ver y sentir que puede participar en actividades sociales elegidas por ella misma, participar, aunque sea tan sólo de un pedacito, del mismo mundo privilegiado que un chico. Porque lo que se experimenta en una actividad -en este caso, el fútbol- se hace extensible, más o menos inconscientemente, a todos los otros ámbitos de la vida. Y de repente te sientes ciudadana del mundo, un sentimiento que no habías tenido nunca y que no habías soñado tener jamás, y poco a poco te vas haciendo consciente de que también tú tienes derechos y puedes hacer las cosas que te propongas tú, y no sólo aquellas a las que te obligan los demás. Parece que no pueda ser que algo así, que aparentemente es una pequeñez sin importancia -poder disfrutar de un poco de tiempo libre- no sólo cambie el día a día de las personas, sino -lo que es aún más esencial- su futuro. Es por ello que lo que has hecho por estas chicas tiene todavía más trascendencia de lo que has hecho por los chicos (que ya es decir muchísimo).

Respecto a esto que escribes de que las chicas se pelean mucho, que se insultan en los partidos de fútbol y que quieren matar al árbitro..., implícitamente estás diciendo: "los chicos no lo hacen, son distintos"... . Esto enlaza con nuestro último tema de reflexión, Xec, aquél de la importancia de los textos sagrados -de la mitología-, por la influencia que tienen sobre el comportamiento y el destino de las personas.


Todo venía de que yo te decía que en el primer libro de la Biblia -el del Génesis- ya cargaba con el peso de todos los pecados del mundo a Eva, y no a Adán; y también proyectaba un comportamiento estereotipado de la relación de pareja: el componente femenino será siempre aquél que actúe como elemento susceptible de caer en el pecado, pero, sobre todo, de hacer caer en él al otro; ella lleva dentro de sí la semilla de la tentación, nunca él. Tú me decías en alguna ocasión que estas historias no son tanto relatos verídicos, como la quintaesencia de lo que se considera la actuación humana más característica, un saber acumulado a base de larga observación, que acaba por conducir a estas conclusiones. Visto así, a mi modo de ver, aún es más grave que si se tratara de una historia real. Porque si fuera un hecho real, podríamos decir que estamos ante una anécdota aislada y no tendría mayor importancia, pero, como no lo es, como los textos mitológicos precisamente lo que pretenden transmitir son ejemplos que, a modo de parábolas, sirvan a lo que pretende pasar por la descripción más característica del comportamiento de los seres humanos en situaciones determinadas que en la historia se reproducen indefinidamente, entonces lo que dicen o no dicen estas historias tiene una importancia trascendental, marca por muchas y muchas generaciones la vida de las personas, y el destino al que nos abocan se hace muy difícil (si no imposible) de cambiar.
Quizá pensarás que exagero con todo esto. Pero te lo digo muy seriamente, plenamente convencida. Nunca he creído en nada tan firmemente como en esto que dice precisamente la Biblia respecto al pecado original; sólo que yo lo entiendo un poco de otro modo: el peso de este pecado perseguirá al ser humano a través de las generaciones, y perseguirá sobre todo a Eva, como instigadora de toda esta historia.

Y ahora volvamos a aquello que te escribía hace unos días y que hacía referencia a la autoría de los textos mitológicos:

Si esto que te digo más arriba tiene tantísima importancia, entonces conviene plantearse la responsabilidad que se deriva de estos textos, porque marcan la vida de las personas de manera literalmente definitiva.

Volvamos a nuestro ejemplo concreto del libro del Génesis:
Resumidamente hablando, este libro habla de tentación, pero la concreción de esta tentación es el sexo y, tal como se explica allí la historia, la relación entre los géneros quedará fijada en unos roles muy nítidamente definidos, también las características genéricas que se desprenden de este comportamiento estereotipado, que actuará para siempre como lo hacen los estereotipos: pasan por ser la radiografía de una realidad, en este caso marcada por la biología y, por tanto, considerada universal y no modificable.

Pero a ninguna mente lúcida de nuestro tiempo (y del pasado) puede escapársele que, si el texto lo hubiera escrito una mujer, la descripción del estereotipo hubiera sido la inversa: a mí, por lo que hace al sexo, me tienta Adán, no Eva; me atrae el cuerpo masculino, no el femenino. Sin embargo, ¿cuándo se ha podido permitir una mujer escribir libremente sobre su modo de sentir y vivir el sexo, sin correr el riesgo de ser tildada de bruja (como en la Edad Media) o, como vulgarmente se dice en los tiempos modernos, de "caliente" o de "ninfómana"? La mujer que lo haga deberá asumir la exclusión de muchos círculos sociales y habrá de luchar más de la cuenta por seguir adelante en la vida. Sólo en los últimos años del siglo XX (antes de este momento las excepciones eran más que contadas) algunas mujeres han comenzado a escribir y a hablar sobre estos temas muy tímidamente y a hacerlo público. Yo lo considero un acto de valentía y, sobre todo, de responsabilidad. Porque sólo así se puede ir cambiando, aunque sea a través de muchas generaciones, lo que se considera genético y no lo es. Ésta es la razón por la que escribo de vez en cuando microrrelatos eróticos.

Evidentemente, los roles que se fijan socialmente actúan como una losa de la que es muy difícil librarse y, a su vez, desencadenan comportamientos que arraigan tanto en el interior de los individuos, que verdaderamente pudiera parecer que son genéticos. Y ahora vuelvo a lo que decías tú sobre los equipos de fútbol femeninos, "que se pelean y se insultan...". Ésta es una prerrogativa que pasa por ser una característica femenina también en muchas otras situaciones y que se perpetúa a través de los medios: a través de películas, la televisión, la publicidad... . Y, claro, también a través de la observación de la vida real. Esto que tú has observado de las chicas en el fútbol es una experiencia real, sí, pero ello no quiere decir que sea algo genético e inherente al hecho de ser mujeres. La interiorización de los roles genéricos empieza a hacer su trabajo desde el mismo momento del nacimiento. Hombres y mujeres nos sentimos muy pronto dentro de una comunidad genérica, que nos sirve de modelo, y las tareas que genéricamente tenemos asignadas unos y otras derivan en comportamientos que acabamos por creer genéticos, cuando, en realidad, son socialmente heredados.
Reconozco que es muy difícil deslindar qué viene genéticamente marcado por el género y qué no, porque ya hace demasiados milenios que nos hemos ido transmitiendo, de generación en generación, comportamientos que en la prehistoria debieron (de) tener su razón de ser en la diferencia física de los géneros. Todo ello termina por convertirse en un círculo vicioso ante el cual hemos de preguntarnos qué fue primero si el huevo o la gallina.

Una vez escuché un programa de radio que hablaba de publicidad y de la imagen que la publicidad transmitía de los roles en función del género. La persona entrevistada, especialista en la materia, decía que la publicidad debía ir siempre un poco a la zaga de la realidad. Es decir, que si, por ejemplo, en la vida real un hombre en su casa ya ponía una lavadora, la publicidad no podía mostrar esto hasta que esta conducta no estuviera al menos un poco extendida y no representara únicamente una excepción. Si se quería que la publicidad fuera efectiva, debía ser así, decía. Pero esta manera de argumentar transporta implícitamente la idea de que, por un lado, esta clase de comportamientos NO son genéticos y que se pueden cambiar y, por otro, que estos cambios, si bien son posibles, se producen muy lentamente.

Por otra parte, y como complemento de lo que acabo de decir, tenemos a sicólogos y pedagogos, que a menudo se quejan de que en los libros de texto las ilustraciones que representan mujeres / niñas son mucho más escasas que las que representan hombres / niños, y no digamos ya cuando se trata de representar a personas desarrollando según qué tipo de actividades: dificilmente veremos a un hombre fregando una casa o a una mujer ejerciendo de ingeniera. Si los sicólogos y los pedadogos lo reclaman es porque saben que estos roles se perpetúan y se perpetuarán siempre si no se hace plausible de manera ilustrada (nunca mejor dicho) que las cosas pueden ser de otro modo. Es decir, es necesario sentirse retratad@ genéricamente en una imagen o en un@ congénere para imaginar que un@ puede convertirse en lo mismo que est@ congénere. Necesitamos la empatía.

Dices: "Cuando un texto no puede ser objeto de crítica literaria, histórica y social se convierte en un fosil que sólo vive de las obsesiones enfermizas de puritanos y de espíritus fanáticos. El texto sagrado que más conozco, la Biblia, es una colección de libros que se configuran como relecturas contínuas de los acontecimientos y de conceptos. Cierto que en cada época hay elementos o grupos que reivindican una relectura 'integrista' del texto y que se rebelan ante cualquier intento de relectura. Pienso que, por lo que a la Biblia se refiere, disponemos hoy de suficientes herramientas críticas como para que imágenes y proyecciones contrarias a los derechos humanos que buscan justificarse en un texto bíblico no puedan ir muy lejos, con excepción de los círculos fundamentalistas e integristas". Estoy de acuerdo contigo, Xec; pero el problema es que estas "herramientas críticas" para interpretar la Biblia de las que hablas y de las que piensas que "disponemos hoy" están al alcance intelectual de muy pocos, de demasiado pocos, y que es importante no sólo interpretar el texto de un modo adecuado a los conocimientos adquiridos y desvelados a través de los tiempos, sino también modificar el propio texto, la letra del propio texto, para adecuarlo en justicia a lo que es EN REALIDAD. La mirada sobre el mundo tiene dos géneros, y no uno solo, y esto es así hasta tal punto, que incluso las parejas homosexuales tienen su parte "femenina" y su parte "masculina". Sueño con el día en que un grupo de teólogos y un grupo de teólogas, tod@s junt@s, se sienten a reescribir la Bíblia y todos los textos mitológicos que ha producido la cultura masculina (que no humana).

Espero tu eco, Marquès.

Un abrazo muy fuerte,

Anna