14 de octubre de 2009

PREMIOS NOBEL DE LITERATURA


Herta Müller

La escritora rumano-alemana Herta Müller (Nitchidorf-Rumanía-, 1953), gana el Nobel de Literatura 2009

"[...]La historia que cuenta Herta Müller en Niederungen es, en buena parte, una historia de represión permanente y de incomunicación que empieza por la vida familiar y sigue con las relaciones de los individuos con el Estado. Las descripciones cotidianas se mezclan con historias tomadas de supersticiones populares y con leyendas, lo que hizo que en su momento la forma de hacer literatura recordara al crítico Friedrich Christian Delius los recursos utilizados por el mexicano Juan Rulfo en Pedro Páramo.

La Rumanía de Ceacescu - y el destino de la minoría alemana allí- es el tema de buena parte de sus obras. En Der Mensch ist ein groses Fasan auf der Welt (El ser humano es un gran faisán en el mundo) aborda el destino de una familia alemana que espera con ansiedad la autorización para abandonar Rumanía. En su última novela, Atemschaukel, cuenta la historia de un chico de 17 años que después de la II Guerra Mundial es llevado por los rusos para ayudar en un campo de trabajo a la reconstrucción de la Unión Soviética en un destino que compartieron muchos miembros de la minoría alemana. Los rusos consideraban que con ello los alemanes pagaban sus culpas como cómplices de Hitler, sin importarles que algunos de ellos hubieran sido también víctimas del nazismo.

En Atemschaukel, por ejemplo, hay un personaje, David Lommer, que es judío y que sin embargo termina también en el campo de trabajo con los otros miembros de la minoría alemana. Atemschaukel es el intento de Herta Müller por desentrañar lo que se escondía detrás del silencio de su madre, y de otros muchos rumanos-alemanes de su generación, que no se atrevían a hablar nunca del tiempo que habían pasado en campos de trabajo soviéticos."

(El País, 08-09-2009)


Obras:

Niederungen, Bucarest (1982)
Drückender Tango, Bucarest (1984)
Der Mensch ist ein großer Fasan auf der Welt, Berlín (1986)
Barfüßiger Februar, Berlín (1987)
Reisende auf einem Bein, Berlín (1989)
Wie Wahrnehmung sich erfindet, Paderborn (1990)
Der Teufel sitzt im Spiegel, Berlín (1991)
Der Fuchs war damals schon der Jäger, Reinbek bei Hamburg (1992)
Eine warme Kartoffel ist ein warmes Bett, Hamburgo (1992)
Der Wächter nimmt seinen Kamm, Reinbek bei Hamburg (1993)
Angekommen wie nicht da, Lichtenfels (1994)
Herztier, Reinbek bei Hamburg (1994)
Hunger und Seide, Reinbek bei Hamburg (1995)
In der Falle, Gotinga (1996)
Heute wär ich mir lieber nicht begegnet, Reinbek bei Hamburg (1997)
Der fremde Blick oder Das Leben ist ein Furz in der Laterne, Gotinga (1999)
Im Haarknoten wohnt eine Dame, Reinbek bei Hamburg (2000)
Heimat ist das, was gesprochen wird, Blieskastel (2001)
Der König verneigt sich und tötet, Múnich [u. a.] (2003)
Die blassen Herren mit den Mokkatassen, Múnich [u. a.] (2005)
Este sau nu este Ion, Iaşi (2005)
Atemschaukel, Múnich [u. a.] (2009)


Traducciones al español:

En tierras bajas (Niederungen), 1990
El hombre es un gran faisán en el mundo (Der Mensch ist ein großer Fasan auf der Welt), 1992
La piel del zorro (Der Fuchs war damals schon der Jäger), 1996
La Bestia del Corazón (Herztier), 1997


Referencias:

1.↑ «La escritora alemana Herta Müller logra el Nobel de Literatura 2009», elpais.com, 8 de octubre de 2009. Consultado el 8 de octubre de 2009.

2.↑ «La alemana Herta Müller logra el Premio Nobel de Literatura», elmundo.es, 8 de octubre de 2009. Consultado el 8 de octubre de 2009.

***

Nobelpreis für Literatur 2009

Geschrieben von: Michaela Hummel

Donnerstag, 08. Oktober 2009 um 14:00 Uhr


Nobelpreis für Literatur 2009 geht an die deutsche Schriftstellerin Herta Müller

Wie die Schwedische Akademie in Stockholm heute mitteilte, wurde die deutsche Schriftstellerin Herta Müller mit dem Nobelpreis für Literatur ausgezeichnet.
Damit ist die Autorin die erste deutsche Preisträgerin seit zehn Jahren und darf sich über ein Preisgeld von rund einer Million Euro freuen.

Zuletzt wurde der wichtigste Preis der literarischen Welt 1999 an Günter Grass verliehen. Mit der Auszeichnung Herta Müllers geht die Würdigung zum 13. Mal seit ihrem Bestehen an einen Vertreter der deutschsprachigen Literatur.

Zur Begründung erklärte die Schwedische Akademie, die 56 Jahre alte Herta Müller zeichne „mittels Verdichtung der Poesie und Sachlichkeit der Prosa Landschaften der Heimatlosigkeit“.
Das Lebenswerk der in Rumänien geborenen Autorin beschäftigt sich mit der düsteren Vergangenheit unter dem Ceausescu-Regime und den damit verbundenen Erfahrungen der deutschen Minderheit in diesem Land.
Für ihre Werke erhielt sie bereits zahlreiche Auszeichnungen, so u.a. den Kleist-Preis, den Joseph-Breitbach-Preis, den Würth-Preis und den Walter-Hasenclever-Literaturpreis.
Die heute in Berlin lebende Autorin beantragte 1987 ihre Ausreise aus Rumänien. Seit 1995 ist sie Mitglied der Deutschen Akademie für Sprache und Dichtung.

Ihr gerade erschienener Roman Atemschaukel steht auch auf der Shortlist für den Deutschen Buchpreis 2009, der kommende Woche auf der Frankfurter Buchmesse verliehen wird.


OTROS PREMIOS NOBEL DE LITERATURA DE LOS ÚLTIMOS AÑOS A AUTORES EN LENGUA ALEMANA

2004: Elfriede Jelinek (*Mürzzuschlag , en la provincia de Estiria -Austria-).

1999: Günter Grass (*Danzig, 1927).

V.V.A.A., Microscopios eróticos



V.V.A.A., Microscopios eróticos, ediciones Universidad de Salamanca, Salamanca, 2006:

Es una antología de microrrelatos eróticos de escritoras en lengua española: Esther Andradi, Carola Aikin, Pía Barros, Elizabeth Ortiz, Susana Sánchez, Ana Crivelli, Antonia Bueno, Amalia Ortiz de Zárate, Luisa Futoransky, Raquel González, Anna Rossell, Clara Obligado, María Tena, María Rosa Lojo, Ana María Shua, Ángela Pradelli, Esther García Llovet, Beatriz Abelleira, Ana Díaz, Paulina Soto, Gabriela Aguilera Valdivia, Cristina Feijoo, Angélica Gorodischer, Zaída Soto, Liza Macín Lara, Carolina Paz Valenzuela, Gloria fernández Rozas, Carmen Camacho, Cristina Siscar, Lola Beccaria, Raquel Heffes, Noni Benegas, Luisa Valenzuela


Prólogo a Microscopios eróticos, por Francisca Noguerol:

Seducción, intensidad, transgresión, juego... Éstos son algunos de los rasgos que comparte el formato genérico del microrrelato -tan breve como agudo- con las fotografías y las diversas artes amatorias recogidas en las siguientes páginas bajo el rótulo común del erotismo. Si a este hecho le añadimos que los textos antologados han sido escritos por autoras hispánicas, comprometidas especialmente con la subversión del discurso patriarcal por haber sido educadas para el cortejo convencional, se entenderá el estallido de rebeldía que signa Microscopios eróticos, un volumen tan necesario como provocador en el que la sexualidad femenina -activa o pasiva, pudorosa o agresiva, problematizada o gozosa- queda expuesta en todas sus variantes.
Al afirmar el aspecto carnal de su identidad, las narradoras se declaran sujetos de su propio placer, capaces de instruir sobre cómo hacerlas disfrutar -"Alcachofa", "Prefiguración de una huella", "En mi fragante harén"- o de descubrir posibilidades únicas en sus pasiones -"Fueguito"-. Incluso las protagonistas que viven el amor según parámetros tradicionales -"La carta", "Chantilly", "Lo que es dejarse matar", "La flaca", "Desarman, con suavidad..."- subvierten su rol de víctimas para gozar en su encuentro -imaginado o no- con el otro.
Respondiendo a la máxima lezamiana "El que escoge / inmoviliza lo escogido", estas autoras se apoderan de lenguajes y temáticas hasta hace poco vedados a la mujer, haciendo uso de elementos considerados propios del discurso masculino como el humor, la violencia verbal o las parodias de la tradición. Si la comicidad signa títulos tan memorables como "Del trecho al lecho", "Juguemos al fornicón" o "Test gastroparental", en el último apartado resulta significativa la revisión del mito judeocristiano de Adán y Eva -"Tentación", "Primer amor", "Principio de la especie"- y la relectura subversiva de cuentos de hadas con los que aprendimos la sumisión. Es el caso de "Invitación", "Un saltamontes a la hora de la siesta" o "Adiós a la infancia".
Como rasgo generalizado, se obvia la queja amorosa convencional, que colocaba a la mujer en actitud de espera frente al amado. Ahora, las protagonistas asumen voluntariamente el rol de brujas o vampiresas -"Más abajo, por favor", "Maldición"- y demandan su cuota de placer respondiendo a lo señalado por Ann Kaplan en relación al erotismo femenino: "if we have to have sexual pleasure, it can only be constructed around her objectification, it cannot be a pleasure that comes from desire for the other (a subject position) -that is, her desire to be desired" (Kaplan, 316).
Y es que esta escritura se hace eco de las propuestas realizadas desde los años setenta por pensadoras como Hélène Cixous y Luce Irigaray, reivindicadoras de un discurso femenino en el que se destaque el cuerpo de la mujer. Ya lo apuntó Irigaray: "El sexo de la mujer está en todo su cuerpo [...]. La geografía de su placer es mucho más diversificada, múltiple en sus diferencias, compleja, sutil , de lo que se ha imaginado [...] dentro de un imaginario que está demasiado centrado en lo único y lo mismo" (Iriagaray, 28).
Así se explica la enorme variedad de fantasías eróticas acogidas en los diferentes títulos: desde el sexo con desconocidos y por oficios -"El corte", "Helados de limón y frambuesas", "Café con piernas", "Amoraterapia"- a la asunción de roles diversos -"23 razones para leerte al oído", "Sexo robado"-, el encuentro en un lugar insólito -"El sueño del tren"- o los amantes imposibles -"El mar"-. Del mismo modo, el erotismo se describe en todas sus variantes: fetichismo -"Gandhi"-, tríos -"Las cebollitas francesas", "Se detuvo en el umbral"-, homosexualidades -"Pertenencias", "Las bellas dos"-, zoofilia -"Los masoquistas", "La caricia más perfecta", "Casi todos dicen que no"-, extraños tipos de agalmatofilia -"El primer amor"- y de necrofilia -"Intimidad"- o, finalmente, el deseo de los chorizos en la divertida "Los pecados de la carne", reflejo de una parafilia para la que aún no existe vocablo.
¿Y por qué debería haberlo? Ya lo saben las jóvenes responsables del presente volumen: el erotismo femenino está aún por descubrir, lo que nos obliga al voyeurismo entre líneas. Aceptando esta premisa, no me queda sino formularles una invitación: pasen y lean. Seguro que la experiencia no les defraudará.

Francisca Noguerol Jiménez

Bibliografía citada:
Irigaray, Luce. Ese sexo que no es uno. Madrid, Saltés, 1982.
Kaplan, Ann. "Is the Gaze Male?", en Powers of Desire: The Politics of Sexuality. Ann Snitow, Christine Stansell & Sharon Thompson (eds.). Nueva York, Monthly Review Press, 1983.

***

A continuación una entrevista a la ensayista Francisca Noguerol, responsable de la antología y autora del prólogo, sobre el género del microrrelato

Revista Nómada
Entrevista con Francisca Noguerol


La ensayista española Francisca Noguerol es especialista en micro-ficción al punto de haberse doctorado con una tesis sobre un escritor emblemático del género, Augusto Monterroso, tesis que dio paso a su libro La trampa en la sonrisa. También es profesora de Literatura Hispanoamericana en la Facultad de Filología de la Universidad de Salamanca, responsable de la antología Microscopios eróticos y autora del libro Escritos disconformes: nuevos modelos de lectura.

- ¿A qué atribuye el auge del género en los últimos años?

- Al cambio de gusto estético de los lectores. Se ha despertado gran interés hacia unos textos existentes desde siempre pero sólo en nuestra época reconocidos como literarios. Eso explica que los autores modernistas los adscribieran a otros géneros- ensayos, poemas, aforismos, fragmentos- y sólo hoy los creadores se atreven a denominarlos “mini-ficciones”. Es relevante, además, destacar que ha cambiado en los últimos años el concepto de lectura- seguramente estamos más cercanos al lector salteado pedido por Macedonio Fernández que hace cincuenta años-, no el de escritura, pues la excentricidad genérica ha sido una corriente constante a lo largo de la historia de la literatura.

- ¿Qué es para usted una micro-ficción?

- Un texto perceptible a un golpe de vista- de ahí la página como extensión ideal, aunque no única-, capaz de sintetizar una emoción o un hecho de vida, caracterizado por la libertad en todos los sentidos- genérico, lingüístico, temático, pragmático- y marcado por un toque lírico o ingenioso que lo hace inolvidable.

- ¿Cuál es el lector de la miniatura?

- Todo aquel que busque complicidad con el autor y disfrute con la gimnasia mental, aunque esto le requiera un esfuerzo mayor que los argumentos convencionales. Amigo de la sorpresa, de los juegos literarios, de la ironía y el humor, sería contrario al lector “de tapa” o “hembra” por utilizar las conocidas expresiones de Macedonio Fernández y Cortázar. Por otra parte, este receptor activo debería ser lo suficientemente humilde para aceptar que el autor le coloque trampas irresolubles alguna que otra vez. En definitiva se trataría de un amante de lo retos con capacidad de autocrítica y con un sistema de valores tan flexible como para que no le importe que éstos se tambaleen mientras lee micro-ficción.

- ¿Qué elementos reutiliza la micro-ficción?

- Desde luego, el ensayo desde muy temprana época, así como la viñeta, el apunte costumbrista o de viajes, el poema en prosa y la greguería, que en América Latina ha recibido variados nombres y que en Argentina encuentra uno de sus mejores exponentes en Oliverio Girondo y sus impagables “Membretes”.

- ¿El mini-texto se apoya en el pastiche y la parodia?

- Por supuesto. De hecho, uno de los recursos más utilizados en el campo de la micro-ficción es el de la intertextualidad. Si “parodein” significa “cantar al lado” con intención irónica- lo que supone un hipotexto y un hipertexto paralelos- y pastiche es el concepto francés con que definimos el homenaje acrítico en literatura- entendemos que intertexto, parodia y pastiche se encuentran profundamente imbricados y que los dos últimos conceptos no se entienden sino como manifestaciones puntuales del primero.

- ¿Toma también elementos populares como la leyenda, mitos, graffitis, anécdotas, letras de canciones?

- Está claro que sí. He definido la micro-ficción como un espacio de libertad signado por todas las tradiciones: desde las más cultas- grecolatinas, orientales, bíblicas- a las populares, en absoluto inferiores a las escritas por su carácter oral. En este sentido, no hay más que pensar en las Falsificaciones de Marco Denevi o los Casos de Anderson Imbert en el ámbito de la micro-ficción argentina, que muy tempranamente compusieron textos con base en los sucedidos populares. En cuanto a los graffiti, no es posible pensar en que los textos breves prescindieran de esta expresión escrita, tan literaria como subversiva. Por último, es esta época massmediática todo nos influye, por lo que no sólo reseñaría las letras de las canciones, sino también los anuncios publicitarios, las tiras cómicas o los videoclips, entre otras manifestaciones artísticas contemporáneas.

- ¿Podría entonces entrar en la telefonía celular de la mano del mensaje de texto?

- Me gusta pensar que los nuevos espacios creados por la tecnología de la comunicación– blogs o diarios cibernéticos, mensajes SMS, chats, correos electrónicos diarios- nos hacen captar con mucha mayor capacidad los textos mínimos. Es un mundo en que la percepción humana ha cambiado radicalmente sus capacidades y en que todo se mide en bits, la velocidad, intensidad y sorpresa de las micro-ficciones resultan especialmente atractivas.

- Muchos ubican al texto súbito dentro de una vaguedad genérica.

- Yo diría que es una nueva categoría textual derivada del cuento en muchos casos, pero en otros resulta claramente transgenérica y por tanto con suficiente entidad como para ser considerada sin reparos como un nuevo género.

- ¿Qué papel cumple la ironía, el sarcasmo, el humor?

- Como modos oblicuos de expresión, la ironía y el humor resultan fundamentales para que el autor pueda decir mucho más de lo que escribe en el cuento. Lo importante es lo que se oculta bajo la superficie, como ya dijera Hemingway con su famosa comparación del “iceberg” con el cuento tradicional. En cuanto al sarcasmo, es una de las formas más duras del humor relacionadas etimológicamente con la mordacidad- “morder” y “sacar la carne”, lo que se coliga de “sarkós” griego, poseen la misma raíz-. Hay autores de micro-ficción practicantes del humor blanco; personalmente prefiero a los que utilizan esta última vertiente, más amargos pero especialmente acertados a la hora de describir la que Tito Monterroso llamara “insondable tontería humana”.
*
*
CÓMO ADQUIRIR MIS LIBROS
*

1) Librería Altaïr, de BARCELONA: Gran Vía de les Corts Catalanes, 616 (entre C./ Balmes y Rbla. de Cataluña), 08007 Barcelona, Tel. (34) 933427171, Fax (34) 933427178, Horario de lunes a sábado: 10:00 - 20:30 h, Correo-e: http://www.altair.es/.
*
2) Librería Laie, de BARCELONA, C./ Pau Clarís, 85, Tel. 933181739
*
3) Librería Library (Lili), de EL MASNOU (BARCELONA) (pasaje delante del quiosco de prensa, ante la estación de Ocata)
*
4) Librería Altaïr, de MADRID: C./ Gaztambide, 31 (entre C./ Alberto Aguilera y Princesa), 28015 Madrid, Tel. 915435300, Fax 915443498, Correo-e:
altair.m@altair.es
Horario de lunes a viernes: 10:00-14:00 h i 16:30-20:30 h, sábado: 10:30-14-30 h
*
5) Librería Primado, de VALENCIA, Avda. Primado Reig, 102, Tel. 963616064 (Miguel Morata)
Correo-e:
libreriaprimado@hotmail.com
libreriaprimado.blogspot.com

*
6) Librería Céfiro, de SEVILLA, C./ Virgen de los Buenos Libros, 1, 41002 SEVILLA, Tel. y Fax: 954 215 883, Correo-e: cefiro@cefiro-libros.com (Luis)
*
7) Librería La Fuga, de SEVILLA, C./ Conde de Torrejón, 4 (al final de la C./ Amor de Dios), Alameda de Hércules, 41003 SEVILLA, Tel.: 954 382 340, Correo-e: lafuga@nodo50.org (Luis)
*
8) Editorial ACEN, de CASTELLÓN:
www.acencs.org
Correo-E: info@acencs.org
Tel.: 662606550
*
9) Librería Argot, de CASTELLÓN, C./ San Vicente, 16, 12002 Castelló de la Plana,
Tel.: 964 250 498, Fax: 964 240 368, Correo-e: argot@argot.es
*
10) Envía un correo a la dirección annarossell@masnou.jazztel.es con tu nombre y tu domicilio postal. Lo recibirás en tu casa, previo el pago de su precio (más los correspondientes gastos de envío -España-) al número de cuenta:

Titular: Anna Rossell
Cuenta nº: 2100 1341 24 0200171951
*
*
LISTA DE PRECIOS:

Mi viaje a Togo (Libro de viajes) 18,50 Euros

La ferida en la paraula (poemario) 12 Euros

Mondomwouwé (novela) 12 Euros

Quadern malià / Cuaderno de Malí (poemario) 12 Euros

Aquellos años grises (España 1951-1975) (novela) 14 Euros

La ilustración y el romanticismo como épocas literarias en contextos europeos está descatalogado. Si os interessa adquirirlo, poneros en contacto con Bernd Springer: bernd.springer@uab.cat

Para consultas Tel.: 647730405

PALABRAS NÁUFRAGAS, D'EVELYN AIXALÀ

PRESENTACIÓ DE PALABRAS NÁUFRAGAS,
D’EVELYN AIXALÀ
(Llibreria Catalònia: dijous, 11 - 1 - 2001)


Tinc el gust de presentar aquesta tarda un llibre de contes que he tingut el goig de poder llegir i descobrir per a mi recentment. I dic descobrir perquè no hi ha dubte de que Evelyn Aixelà representa una promesa com a escriptora. La qualitat literària que assoleix Evelyn Aixelà en aquestes narracions, augura unes futures creacions que no podem sinó esperar amb impaciència.
Malgrat la seva joventut, Evelyn Aixelà demostra que domina la matèria que toca: el gènere del conte. Qualsevol que tingui un mínim d’experiència i de sensibilitat literària sap que aquest gènere no és precisament fàcil. Hemmingway comparava el conte amb una mena d’iceberg, que només mostra una punta, però que s’edifica sobre una base ampla i sòlida, sense la qual aquella punta no es manifestaria. De manera semblant, el prestigiós crític literari Marcel Reich-Ranicki, en el programa El quartet literari que ell dirigeix per un canal de televisió alemanya, deia recentment que en una novel·la el lector podia permetre’s el luxe de saltar-se alguna línia, perquè hi havia moltes maneres de recuperar la informació perduda, cosa que de cap manera succeeix en el cas del conte on el més petit detall resulta ser essencial per construir la història. Això és precisament el que fa tan difícil escriure contes: l’autor ha de ser un expert del matís i del detall, ha de ser el mag capaç de deixar pistes indirectes que permetin als lectors anar desvetllant el sentit de les coses, amagat a primera vista. Això és el que fa l’Evelyn, però jo diria que maximitzant-ne les possibilitats tècniques. Evelyn Aixalà sap emprar sovint una tècnica de muntatge que aconsegueix mantenir el lector en tensió fins el final mateix de la lectura: els seus contes permeten primer al lector intuir què està passant, més tard instal·len el dubte sobre la seva intuïció per conduir-lo finalment a un desenllaç sorprenent on, malgrat la sorpresa, tot quadra a la perfecció.

Sorprenents no ho són només els seus finals i el domini que té de la matèria, sinó el fet que, als seus anys, sigui capaç de posar-se dins la pell i l’ànima de personatges dels dos sexes, d’edats tant diferents i a països i moments històrics diferents dels seu més directament propi. Aquest és un altre dels trets que a mi em sembla tan encomiable del seu geni creador. Perquè l’Evelyn Aixelà ens narra històries d’escenaris emocionals molt diversos de protagonistes entranyables:

Així a En noches como ésta coneixem a Àngela i Fabio. La seva és una història de tota una vida d’amor i desamor -Àngela és una dona de cinquanta anys i Fabio supera la cinquantena-. En definitiva, però, segueix sent una història d’amor que no s’ha acabat i que no s’acaba mai. De la història de l’Àngela i d’en Fabio aprenem que no hi ha raó evident i menys encara raó conscient pel desamor. La il·lusió, l’entusiasme de què es nodria de manera natural la seva vida en comú, el sentiment unívoc i la sintonia que abans feia innecessàries les paraules i ni tan sols les mirades per entendre’s, aquella sintonia que els permetia saber què pensava l’altre amb els ulls tancats, desapareix un bon dia sense que cap dels dos pugui saber per què. S’esdevenen signes externs que comencen a inspirar la desconfiança de l’altre i que van obrint una petita escletxa entre els dos que es va fent cada dia més gran fins fer insalvable la distància que els separa. Sense que ells en siguin conscients, els lectors, en canvi, -gràcies a una tècnica narrativa que no vull descobrir per no desvetllar-ne el secret que la fa tan interessant- podem adonar-nos que les raons del desamor són precisament l’amor rabiós que senten l’un per l’altre; els lectors sabem que el recel i la desconfiança neixen de la gelosia, d’aquell sentiment de voluntat de possessió única que acaba per enverinar la seva relació. Només nosaltres, els lectors, som testimonis de que els dos s’estimen i que els primers símptomes del desamor radiquen precisament en la por que tots dos tenen de que l’altre hagi deixat d’estimar-lo. Nosaltres els lectors -testimonis privilegiats- coneixem la resposta a la pregunta que Àngela li fa a Fabio en el seu viatge a la Alhambra quan contempla a aquella parella de setanta anys que es mira amb tendresa: “¿Desenamorarse es sólo cuestión de tiempo?”.

En definitiva, una història d’amor que acaba morint precisament per causa de l’amor, per la por de perdre la parella estimada, que fa que comenci a instal·lar-se una suspicàcia en la relació que acaba per obrir un abisme inseparable entre els dos; una relació que degenera cap a l’odi i l’impuls de ferir l’altre, però on aquest impuls d’odi irracional no és sinó la mesura de la passió amorosa també irracional que se sent per l’altre.
Àngela rememora la seva vida passada, la seva relació amb Fabio, a qui va conèixer quan tenia 24 anys, de qui va haver de separar-se dolorosament, i que afirma que no vol tornar a il·lusionar-se mai més per tal de no tornar a sentir el dolor que causa la decepció. Fabio, que conegué a Àngela als 27, quan era professor d’història en un institut públic i que és ara conductor d’un autobús turístic, és un home que de militant d’esquerres i lluitador per la utopia d’aconseguir un món més just ha passat a un resignat escepticisme. Però una cosa manté la seva existència, el profund sentiment d’autenticitat de la relació amb Àngela que segueix viva dia a dia en el seu record i en la seva eterna espera al bar de davant del club de jazz on ella executa exactament el mateix ritual de remembrança amorosa que ell.
En canvi, la relació amorosa entre Paola i Hugo al relat Juntando Fichas, ens acosta a la veritat només aparentment senzilla de que l’amor rau en realitat en la felicitat de saber que es té i es perdona l’altre. L’amor no és aquell sentiment de plenitud perfecte que ens fan creure les pel·lícules dolentes, sinó que és quelcom molt més senzill i per aquesta raó precisament més difícil: l’amor rau en la necessitat mútua i en el coneixement de l’altre fins l’acceptació de l’altre amb les seves mancances. L’estimació que senten Paola i Hugo es manifesta en la temença de perdre l’altre i en el fet de que ja no serà necessari que Hugo manifesti en veu alta aquell “t’estimo” que tant obsessiona Paola des de la infantesa com una eterna reclamació de amor maternal estalviat. Ell, que no aconsegueix mai articular aquelles paraules, sap que les pronuncia constantment en el seu interior, i sap que ara ella se n’adona. Però la narració diu també de manera indirecta -per la seva tècnica narrativa, que manté cavil·lant i expectant al lector fins al final- que les nostres històries volen ser contades i escoltades, si no volem que ens ofeguin amb el pes del que no som capaços de digerir.

El ventall de matisos de la relació amorosa de parella que sap treballar l’Evelyn extrema el grau de sensibilitat amb la colpidora història de la Liliana, que ens mostra amb cruesa fins a quin punt l’amor és un sentiment profundament íntim i personal que no es deixa jutjar, ni de lluny, per les aparences que l’estandaritzen. No puc entrar ni estendre’m en la seva trama sense desvetllar la màgia del secret que fa de la vida de la Liliana una història d’amor única que ha colpit profundament, de la mateixa manera que ens impressiona a nosaltres, una altra de les protagonistes centrals d’aquest conte -la que s’erigeix en veu que narra la seva experiència a un fugaç interlocutor de tren.
Però Evelyn Aixalà tracta tots els registres de l’amor, també fabula històries d’amor entre pares i fills a Que los muertos descansen en paz o a El Sargento Menéndez, per exemple. Igual que en la història d’amor d’Àngela i Fabio, aprenem amb el primer d’aquests dos relats que les coses que conten en la vida de les persones són les que cadascun imagina que són, i no les que s’esdevenen en realitat. De nou aquí ens trobem amb dues versions -la imaginada per un pare i la real- de la vida d’Andrea, una noia morta als 23 anys, lluny de casa seva en l’anonimat d’una gran ciutat, que va deixar la seva família anys enrera amb la il·lusió de ser artista i que ara viu de la prostitució on la va introduir el noi de qui s’havia enamorat. Però el que conte pel seu pare no és aquesta realitat, sinó allò que la seva fantasia li permet imaginar, animada pel llarg silenci de la filla i unes escasses cartes que li pinten una vida de simulada felicitat. Només els lectors coneixerem el seu secret i convido als presents a descobrir-lo. A través del imaginari diàleg mental que estableix el pare amb la seva filla arrel de la mort de la seva dona que s’acaba d’esdevenir, coneixem la versió del pare. Tampoc us desvetllaré ara com ens arriba l’altra versió de la vida de l’Andrea.
En el cas de El Sargento Menéndez aprenem que la vida d’un individu acaba en tragèdia quan s’entesta a exigir als somnis que esdevinguin realitat i no els deixa ser allò que han de ser: somnis. És aquest el pensament que manifesta Gabriel, el fill de Julián, quan els dos es troben al cap dels anys i rememoren temps passats: “Nunca entendiste que los sueños no están para alcanzarlos, sino para soñarlos. Lo importante es el viaje, el destino quizás no llegue nunca”.

En la història de la relació entre un pare i un fill -ambdós protagonistes principals dels esdeveniments- narrada passant per diferents moments d’edat del fill, assistim al daltabaix de la vida d’un home tendre i amorós de la seva família que fa de la il·lusió del seu somni -ser sempre per la seva família l’ésser admirat que ell desitja i donar-li una vida exempta de penalitats econòmiques- l’objectiu invariable de la seva vida. Tot s’estavellarà quan Julián quedi sense feina. A partir d’aquest moment el caràcter de Julián s’amarga fins fregar la bogeria que el fa pensar en el suïcidi: l’heroi que pretenia ser per la seva família i que havia sigut realment per el seu fill Gabriel fins els 15 anys, ha caigut del pedestal. Però així com el fill ha perdut aquell heroi però sap recuperar-ne l’home, Julián queda atrapat en la melanconia en què l’ha sumit l’estroncament sobtat del seu somni. I és precisament la il·lusió de retornar a aquell passat, de retornar, en la seva bogeria, al moment en què encara era feliç el que provocarà el fatal accident que acabarà amb la seva vida.
Però aquesta història, que tal com l’estic resumint sembla tan tràgica, no és només això; és, com totes les bones històries sortides de les bones plomes, una història plena de tendresa i amb tocs d’humor, que ens permet adonar-nos del fràgil equilibri sobre el que es sostenen sovint les vides dels individus i l’ànima humana.

I encara vull esmentar personatges ben diferents amb històries ben distintes d’aquestes: a El Topo coneixem la vida de Mauricio, narrada en retrospectiva sobre el record d’una vivència que va determinar per sempre una existència trista, solitària i sense esma, que ara és rememorada per Mauricio, un home ara ja vell de 73 anys, mentre vetlla el cadàver de la seva mare morta. En dos llargs monòlegs, que tenen com a interlocutor un altre vell que es limita a escoltar i el cadàver de la mare de Mauricio, es desplega davant nostre la trajectòria d’un home al qual la guerra civil li va estroncar la vida als nou anys. Llavors va perdre el seu pare, que s’amagava de les forces franquistes i un germà de 15 anys quan els nacionals van entrar a casa seva i els van matar als dos. La vida de Mauricio, una vida d’etern solter al costat de la seva mare, ha estat des d’aquest moment una vida errant, una ombra sense llar que mai no ha volgut ni vol tornar al seu lloc d’origen, com un senyal d’evitar reobrir una ferida que encara sagna. Però la raó d’aquesta profunda pena no la puc descobrir; se’ns desvetlla només al final de la història i manté sempre alerta l’atenció del lector que intueix amb força que hi ha d’haver un detall -el detall més important- que se li amaga fins el final. Aquí rau precisament la màgia del conte. La imaginació d’Evelyn Aixalà sap anar esquitxant amb subtils pistes la narració i sorprendre’ns al final amb un cop inesperat que il·lumina tota la història d’una manera nova.

I finalment -sense que això vulgui dir que hagi fet esment de tots i cadascun dels contes d’aquest llibre entranyable- vull referir-me a Nicolás, el protagonista de El Llanto del Candombe i al desarrelament amb què estan condemnats a viure els exiliats que, com Nicolás i la seva dona, han hagut d’abandonar la seva terra. Nicolás i la seva dona viuen a Barcelona des de fa més de vint anys quan, l’any 1975, van fugir de la dictadura de l’Uruguai. Són vint anys d’enyor i de tristesa. La conversa que sosté amb un interlocutor, també uruguaià, al qual troba per casualitat al bar que Nicolás freqüenta diàriament, ens permet acostar-nos a les duríssimes vivències d’un home -les personals i les d’altres uruguaians- que va sofrir presó i tortures a mans de la dictadura per ser un simple representant sindical. I ens permet adornar-nos també de que la suposada ferma convicció amb què Nicolás diu viure lluny de la seva terra i dels seu amics, no és res més que una façana. Perquè la convicció que pretén transmetre al seu interlocutor quan el vol convèncer de que ell no vol tornar a l’Uruguai perquè “El país de uno es el que le da de comer, déjate de patriotismos”, i malgrat se sent ben acollit a Barcelona, es fon en un instant en sentir la música i la lletra d’aquell candombe, que ell mateix evoca quan torna a casa i sap que està tot sol, i que diu: “Este cielo no es el cielo de mi tierra, esta luna no brilla como aquella”.

Us diria encara moltes més coses d’aquests personatges que prenen autèntica vida de la mà de l’Evelyn, però és ella qui us n’ha de parlar ara. Només vull dir, per acabar, que les històries que l’Evelyn Aixalà ens ofereix, són un gran homenatge a la narració oral i escrita. Perquè si la narració, sigui de la mena que sigui, es construeix sobre la base de que narrar és una activitat essencial pels individus i per la seves relacions, la literatura que l’Evelyn ens regala en aquests contes subratlla aquesta convicció d’una manera reforçada. Perquè en totes, absolutament en totes les històries que llegim, els protagonistes tenen la necessitat, al menys, d’un interlocutor. Si bé la majoria de les seves històries deixen sentir una veu narradora, en totes elles, sense excepció, els seus protagonistes expliquen els seus secrets i les seves inquietuds a algú altre. L’Evelyn es desempallega de la veu narradora com si en realitat una altra veu fos molt més important encara, la veu dels propis protagonistes. Llegim històries que al seu torn són narrades a algú altre. Tenim la impressió que qui les escriu sap que les reflexions dels individus sensibles entorn de llurs experiències tenen la doble funció de fixar els records de qui les explica tot conferint-li uns contorns més nítids, però també la funció de transmetre un llegat, una herència important a qualsevol interlocutor capaç d’escoltar-lo. Us convido a ser aquests interlocutors, un goig que, després d’haver-lo experimentat jo mateixa, no puc fer res més que desitjar-vos.


(Llibreria Catalònia: dijous, 11 - 1 - 2001)

PALABRAS NÁUFRAGAS, D'EVELYN AIXALÀ

PRESENTACIÓ DE PALABRAS NÁUFRAGAS,
D’EVELYN AIXALÀ

(Llibreria Catalònia: dijous, 11 - 1 - 2001)


Tinc el gust de presentar aquesta tarda un llibre de contes que he tingut el goig de poder llegir i descobrir per a mi recentment. I dic descobrir perquè no hi ha dubte de que Evelyn Aixelà representa una promesa com a escriptora. La qualitat literària que assoleix Evelyn Aixelà en aquestes narracions, augura unes futures creacions que no podem sinó esperar amb impaciència.
Malgrat la seva joventut, Evelyn Aixelà demostra que domina la matèria que toca: el gènere del conte. Qualsevol que tingui un mínim d’experiència i de sensibilitat literària sap que aquest gènere no és precisament fàcil. Hemmingway comparava el conte amb una mena d’iceberg, que només mostra una punta, però que s’edifica sobre una base ampla i sòlida, sense la qual aquella punta no es manifestaria. De manera semblant, el prestigiós crític literari Marcel Reich-Ranicki, en el programa El quartet literari que ell dirigeix per un canal de televisió alemanya, deia recentment que en una novel·la el lector podia permetre’s el luxe de saltar-se alguna línia, perquè hi havia moltes maneres de recuperar la informació perduda, cosa que de cap manera succeeix en el cas del conte on el més petit detall resulta ser essencial per construir la història. Això és precisament el que fa tan difícil escriure contes: l’autor ha de ser un expert del matís i del detall, ha de ser el mag capaç de deixar pistes indirectes que permetin als lectors anar desvetllant el sentit de les coses, amagat a primera vista. Això és el que fa l’Evelyn, però jo diria que maximitzant-ne les possibilitats tècniques. Evelyn Aixalà sap emprar sovint una tècnica de muntatge que aconsegueix mantenir el lector en tensió fins el final mateix de la lectura: els seus contes permeten primer al lector intuir què està passant, més tard instal·len el dubte sobre la seva intuïció per conduir-lo finalment a un desenllaç sorprenent on, malgrat la sorpresa, tot quadra a la perfecció.

Sorprenents no ho són només els seus finals i el domini que té de la matèria, sinó el fet que, als seus anys, sigui capaç de posar-se dins la pell i l’ànima de personatges dels dos sexes, d’edats tant diferents i a països i moments històrics diferents dels seu més directament propi. Aquest és un altre dels trets que a mi em sembla tan encomiable del seu geni creador. Perquè l’Evelyn Aixelà ens narra històries d’escenaris emocionals molt diversos de protagonistes entranyables:

Així a En noches como ésta coneixem a Àngela i Fabio. La seva és una història de tota una vida d’amor i desamor -Àngela és una dona de cinquanta anys i Fabio supera la cinquantena-. En definitiva, però, segueix sent una història d’amor que no s’ha acabat i que no s’acaba mai. De la història de l’Àngela i d’en Fabio aprenem que no hi ha raó evident i menys encara raó conscient pel desamor. La il·lusió, l’entusiasme de què es nodria de manera natural la seva vida en comú, el sentiment unívoc i la sintonia que abans feia innecessàries les paraules i ni tan sols les mirades per entendre’s, aquella sintonia que els permetia saber què pensava l’altre amb els ulls tancats, desapareix un bon dia sense que cap dels dos pugui saber per què. S’esdevenen signes externs que comencen a inspirar la desconfiança de l’altre i que van obrint una petita escletxa entre els dos que es va fent cada dia més gran fins fer insalvable la distància que els separa. Sense que ells en siguin conscients, els lectors, en canvi, -gràcies a una tècnica narrativa que no vull descobrir per no desvetllar-ne el secret que la fa tan interessant- podem adonar-nos que les raons del desamor són precisament l’amor rabiós que senten l’un per l’altre; els lectors sabem que el recel i la desconfiança neixen de la gelosia, d’aquell sentiment de voluntat de possessió única que acaba per enverinar la seva relació. Només nosaltres, els lectors, som testimonis de que els dos s’estimen i que els primers símptomes del desamor radiquen precisament en la por que tots dos tenen de que l’altre hagi deixat d’estimar-lo. Nosaltres els lectors -testimonis privilegiats- coneixem la resposta a la pregunta que Àngela li fa a Fabio en el seu viatge a la Alhambra quan contempla a aquella parella de setanta anys que es mira amb tendresa: “¿Desenamorarse es sólo cuestión de tiempo?”.

En definitiva, una història d’amor que acaba morint precisament per causa de l’amor, per la por de perdre la parella estimada, que fa que comenci a instal·lar-se una suspicàcia en la relació que acaba per obrir un abisme inseparable entre els dos; una relació que degenera cap a l’odi i l’impuls de ferir l’altre, però on aquest impuls d’odi irracional no és sinó la mesura de la passió amorosa també irracional que se sent per l’altre.
Àngela rememora la seva vida passada, la seva relació amb Fabio, a qui va conèixer quan tenia 24 anys, de qui va haver de separar-se dolorosament, i que afirma que no vol tornar a il·lusionar-se mai més per tal de no tornar a sentir el dolor que causa la decepció. Fabio, que conegué a Àngela als 27, quan era professor d’història en un institut públic i que és ara conductor d’un autobús turístic, és un home que de militant d’esquerres i lluitador per la utopia d’aconseguir un món més just ha passat a un resignat escepticisme. Però una cosa manté la seva existència, el profund sentiment d’autenticitat de la relació amb Àngela que segueix viva dia a dia en el seu record i en la seva eterna espera al bar de davant del club de jazz on ella executa exactament el mateix ritual de remembrança amorosa que ell.
En canvi, la relació amorosa entre Paola i Hugo al relat Juntando Fichas, ens acosta a la veritat només aparentment senzilla de que l’amor rau en realitat en la felicitat de saber que es té i es perdona l’altre. L’amor no és aquell sentiment de plenitud perfecte que ens fan creure les pel·lícules dolentes, sinó que és quelcom molt més senzill i per aquesta raó precisament més difícil: l’amor rau en la necessitat mútua i en el coneixement de l’altre fins l’acceptació de l’altre amb les seves mancances. L’estimació que senten Paola i Hugo es manifesta en la temença de perdre l’altre i en el fet de que ja no serà necessari que Hugo manifesti en veu alta aquell “t’estimo” que tant obsessiona Paola des de la infantesa com una eterna reclamació de amor maternal estalviat. Ell, que no aconsegueix mai articular aquelles paraules, sap que les pronuncia constantment en el seu interior, i sap que ara ella se n’adona. Però la narració diu també de manera indirecta -per la seva tècnica narrativa, que manté cavil·lant i expectant al lector fins al final- que les nostres històries volen ser contades i escoltades, si no volem que ens ofeguin amb el pes del que no som capaços de digerir.

El ventall de matisos de la relació amorosa de parella que sap treballar l’Evelyn extrema el grau de sensibilitat amb la colpidora història de la Liliana, que ens mostra amb cruesa fins a quin punt l’amor és un sentiment profundament íntim i personal que no es deixa jutjar, ni de lluny, per les aparences que l’estandaritzen. No puc entrar ni estendre’m en la seva trama sense desvetllar la màgia del secret que fa de la vida de la Liliana una història d’amor única que ha colpit profundament, de la mateixa manera que ens impressiona a nosaltres, una altra de les protagonistes centrals d’aquest conte -la que s’erigeix en veu que narra la seva experiència a un fugaç interlocutor de tren.
Però Evelyn Aixalà tracta tots els registres de l’amor, també fabula històries d’amor entre pares i fills a Que los muertos descansen en paz o a El Sargento Menéndez, per exemple. Igual que en la història d’amor d’Àngela i Fabio, aprenem amb el primer d’aquests dos relats que les coses que conten en la vida de les persones són les que cadascun imagina que són, i no les que s’esdevenen en realitat. De nou aquí ens trobem amb dues versions -la imaginada per un pare i la real- de la vida d’Andrea, una noia morta als 23 anys, lluny de casa seva en l’anonimat d’una gran ciutat, que va deixar la seva família anys enrera amb la il·lusió de ser artista i que ara viu de la prostitució on la va introduir el noi de qui s’havia enamorat. Però el que conte pel seu pare no és aquesta realitat, sinó allò que la seva fantasia li permet imaginar, animada pel llarg silenci de la filla i unes escasses cartes que li pinten una vida de simulada felicitat. Només els lectors coneixerem el seu secret i convido als presents a descobrir-lo. A través del imaginari diàleg mental que estableix el pare amb la seva filla arrel de la mort de la seva dona que s’acaba d’esdevenir, coneixem la versió del pare. Tampoc us desvetllaré ara com ens arriba l’altra versió de la vida de l’Andrea.
En el cas de El Sargento Menéndez aprenem que la vida d’un individu acaba en tragèdia quan s’entesta a exigir als somnis que esdevinguin realitat i no els deixa ser allò que han de ser: somnis. És aquest el pensament que manifesta Gabriel, el fill de Julián, quan els dos es troben al cap dels anys i rememoren temps passats: “Nunca entendiste que los sueños no están para alcanzarlos, sino para soñarlos. Lo importante es el viaje, el destino quizás no llegue nunca”.

En la història de la relació entre un pare i un fill -ambdós protagonistes principals dels esdeveniments- narrada passant per diferents moments d’edat del fill, assistim al daltabaix de la vida d’un home tendre i amorós de la seva família que fa de la il·lusió del seu somni -ser sempre per la seva família l’ésser admirat que ell desitja i donar-li una vida exempta de penalitats econòmiques- l’objectiu invariable de la seva vida. Tot s’estavellarà quan Julián quedi sense feina. A partir d’aquest moment el caràcter de Julián s’amarga fins fregar la bogeria que el fa pensar en el suïcidi: l’heroi que pretenia ser per la seva família i que havia sigut realment per el seu fill Gabriel fins els 15 anys, ha caigut del pedestal. Però així com el fill ha perdut aquell heroi però sap recuperar-ne l’home, Julián queda atrapat en la melanconia en què l’ha sumit l’estroncament sobtat del seu somni. I és precisament la il·lusió de retornar a aquell passat, de retornar, en la seva bogeria, al moment en què encara era feliç el que provocarà el fatal accident que acabarà amb la seva vida.
Però aquesta història, que tal com l’estic resumint sembla tan tràgica, no és només això; és, com totes les bones històries sortides de les bones plomes, una història plena de tendresa i amb tocs d’humor, que ens permet adonar-nos del fràgil equilibri sobre el que es sostenen sovint les vides dels individus i l’ànima humana.

I encara vull esmentar personatges ben diferents amb històries ben distintes d’aquestes: a El Topo coneixem la vida de Mauricio, narrada en retrospectiva sobre el record d’una vivència que va determinar per sempre una existència trista, solitària i sense esma, que ara és rememorada per Mauricio, un home ara ja vell de 73 anys, mentre vetlla el cadàver de la seva mare morta. En dos llargs monòlegs, que tenen com a interlocutor un altre vell que es limita a escoltar i el cadàver de la mare de Mauricio, es desplega davant nostre la trajectòria d’un home al qual la guerra civil li va estroncar la vida als nou anys. Llavors va perdre el seu pare, que s’amagava de les forces franquistes i un germà de 15 anys quan els nacionals van entrar a casa seva i els van matar als dos. La vida de Mauricio, una vida d’etern solter al costat de la seva mare, ha estat des d’aquest moment una vida errant, una ombra sense llar que mai no ha volgut ni vol tornar al seu lloc d’origen, com un senyal d’evitar reobrir una ferida que encara sagna. Però la raó d’aquesta profunda pena no la puc descobrir; se’ns desvetlla només al final de la història i manté sempre alerta l’atenció del lector que intueix amb força que hi ha d’haver un detall -el detall més important- que se li amaga fins el final. Aquí rau precisament la màgia del conte. La imaginació d’Evelyn Aixalà sap anar esquitxant amb subtils pistes la narració i sorprendre’ns al final amb un cop inesperat que il·lumina tota la història d’una manera nova.

I finalment -sense que això vulgui dir que hagi fet esment de tots i cadascun dels contes d’aquest llibre entranyable- vull referir-me a Nicolás, el protagonista de El Llanto del Candombe i al desarrelament amb què estan condemnats a viure els exiliats que, com Nicolás i la seva dona, han hagut d’abandonar la seva terra. Nicolás i la seva dona viuen a Barcelona des de fa més de vint anys quan, l’any 1975, van fugir de la dictadura de l’Uruguai. Són vint anys d’enyor i de tristesa. La conversa que sosté amb un interlocutor, també uruguaià, al qual troba per casualitat al bar que Nicolás freqüenta diàriament, ens permet acostar-nos a les duríssimes vivències d’un home -les personals i les d’altres uruguaians- que va sofrir presó i tortures a mans de la dictadura per ser un simple representant sindical. I ens permet adornar-nos també de que la suposada ferma convicció amb què Nicolás diu viure lluny de la seva terra i dels seu amics, no és res més que una façana. Perquè la convicció que pretén transmetre al seu interlocutor quan el vol convèncer de que ell no vol tornar a l’Uruguai perquè “El país de uno es el que le da de comer, déjate de patriotismos”, i malgrat se sent ben acollit a Barcelona, es fon en un instant en sentir la música i la lletra d’aquell candombe, que ell mateix evoca quan torna a casa i sap que està tot sol, i que diu: “Este cielo no es el cielo de mi tierra, esta luna no brilla como aquella”.

Us diria encara moltes més coses d’aquests personatges que prenen autèntica vida de la mà de l’Evelyn, però és ella qui us n’ha de parlar ara. Només vull dir, per acabar, que les històries que l’Evelyn Aixalà ens ofereix, són un gran homenatge a la narració oral i escrita. Perquè si la narració, sigui de la mena que sigui, es construeix sobre la base de que narrar és una activitat essencial pels individus i per la seves relacions, la literatura que l’Evelyn ens regala en aquests contes subratlla aquesta convicció d’una manera reforçada. Perquè en totes, absolutament en totes les històries que llegim, els protagonistes tenen la necessitat, al menys, d’un interlocutor. Si bé la majoria de les seves històries deixen sentir una veu narradora, en totes elles, sense excepció, els seus protagonistes expliquen els seus secrets i les seves inquietuds a algú altre. L’Evelyn es desempallega de la veu narradora com si en realitat una altra veu fos molt més important encara, la veu dels propis protagonistes. Llegim històries que al seu torn són narrades a algú altre. Tenim la impressió que qui les escriu sap que les reflexions dels individus sensibles entorn de llurs experiències tenen la doble funció de fixar els records de qui les explica tot conferint-li uns contorns més nítids, però també la funció de transmetre un llegat, una herència important a qualsevol interlocutor capaç d’escoltar-lo. Us convido a ser aquests interlocutors, un goig que, després d’haver-lo experimentat jo mateixa, no puc fer res més que desitjar-vos.


(Llibreria Catalònia: dijous, 11 - 1 - 2001)

MANUAL DE TRADUCCIÓN ALEMÁN-CASTELLANO (Gedisa, 1996)

UN MANUAL DE EJERCICIOS PRÁCTICOS PARA TRADUCTORES
*

*
Anna Rossell, Manual de traducción alemán-castellano, ed. Gedisa, Barcelona, 1996

El libro está pensado para futuros traductores y traductores profesionales, como sensibilización lingüística preventiva de los errores más recurrentes en la práctica de la traducción del alemán al español.
Basándose en errores reales gramaticales, léxicos, sintácticos y estilísticos, recogidos en tipos de texto distintos, la autora presenta un amplio espectro de ejemplos de traducción errónea, poco correcta o poco elegante, analiza las posibles causas de la desviación lingüística y propone alternativas.
Una buena guía para sensibilizar y prevenir.
*
Consultar:
http://biblioteca.universia.net/ficha.do?id=37889464

*
*
CÓMO ADQUIRIR MIS LIBROS
*

1) Librería Altaïr, de BARCELONA: Gran Vía de les Corts Catalanes, 616 (entre C./ Balmes y Rbla. de Cataluña), 08007 Barcelona, Tel. (34) 933427171, Fax (34) 933427178, Horario de lunes a sábado: 10:00 - 20:30 h, Correo-e: http://www.altair.es/.
*
2) Librería Laie, de BARCELONA, C./ Pau Clarís, 85, Tel. 933181739
*
3) Librería Library (Lili), de EL MASNOU (BARCELONA) (pasaje delante del quiosco de prensa, ante la estación de Ocata)
*
4) Librería Altaïr, de MADRID: C./ Gaztambide, 31 (entre C./ Alberto Aguilera y Princesa), 28015 Madrid, Tel. 915435300, Fax 915443498, Correo-e: altair.m@altair.es
Horario de lunes a viernes: 10:00-14:00 h i 16:30-20:30 h, sábado: 10:30-14-30 h
*
5) Librería Primado, de VALENCIA, Avda. Primado Reig, 102, Tel. 963616064 (Miguel Morata)
Correo-e: libreriaprimado@hotmail.com
libreriaprimado.blogspot.com

*
6) Librería Céfiro, de SEVILLA, C./ Virgen de los Buenos Libros, 1, 41002 SEVILLA, Tel. y Fax: 954 215 883, Correo-e: cefiro@cefiro-libros.com (Luis)
*
7) Librería La Fuga, de SEVILLA, C./ Conde de Torrejón, 4 (al final de la C./ Amor de Dios), Alameda de Hércules, 41003 SEVILLA, Tel.: 954 382 340, Correo-e: lafuga@nodo50.org (Luis)
*
8) Editorial ACEN, de CASTELLÓN: www.acencs.org
Correo-E: info@acencs.org
Tel.: 662606550
*
9) Librería Argot, de CASTELLÓN, C./ San Vicente, 16, 12002 Castelló de la Plana,
Tel.: 964 250 498, Fax: 964 240 368, Correo-e: argot@argot.es
*
10) Envía un correo a la dirección annarossell@masnou.jazztel.es con tu nombre y tu domicilio postal. Lo recibirás en tu casa, previo el pago de su precio (más los correspondientes gastos de envío -España-) al número de cuenta:

Titular: Anna Rossell
Cuenta nº: 2100 1341 24 0200171951
*
*
LISTA DE PRECIOS:

Mi viaje a Togo (Libro de viajes) 18,50 Euros

La ferida en la paraula (poemario) 12 Euros

Mondomwouwé (novela) 12 Euros

Quadern malià / Cuaderno de Malí (poemario) 12 Euros

Aquellos años grises (España 1951-1975) (novela) 14 Euros

La ilustración y el romanticismo como épocas literarias en contextos europeos está descatalogado. Si os interessa adquirirlo, poneros en contacto con Bernd Springer: bernd.springer@uab.cat

Para consultas Tel.: 647730405

LA PERVERSA VERDAD DE LOS ESTEREOTIPOS

Se dice que no hay que fiarse de los estereotipos, que son fruto de los prejuicios y nada tienen que ver con la realidad. Eso es lo que decimos para no ser tachados de xenófobos. Sin embargo, en el fondo de nuestro corazón nos quedamos con lo que realmente pensamos: que algo de verdad vemos en los estereotipos. Y sí, por qué no decirlo. Lo que es, es.

Pero detrás de la verdad que encierran los estereotipos se esconde otra verdad raramente conocida: que la verdad que encierran es una realidad forjada por siglos de discriminación por parte de aquellos cuyos herederos ahora utilizan los estereotipos que sus ancestros crearon. Nada más infame:

"El estereotipo judío difundido por la propaganda antisemita hilvanaba toda una variedad de insultos, que iban de lo abstracto a lo crudamente físico. Los judíos eran cambistas y usureros, vendedores ambulantes, posaderos, zapateros y demás refractarios a cualquier forma de trabajo manual, improductivos y no creativos, demasiado intelectuales, no aptos para el servicio militar, más bajos y débiles que los arios (pero curiosamente propensos a la voracidad sexual), de nariz grande, pecho cónvavo, pies planos, tuberculosos, proclives a la locura, etcétera.
Los estereotipos tienen a menudo una semilla de ingrata verdad. Al haberse visto durante siglos excluidos de la propiedad de la tierra [tuvieron durante siglos prohibido por ley ser propietarios de tierras] y confinados en guetos, era cierto que los judíos no se dedicaban ya a cultivar la tierra ni a pastorear ganado. Las ocupaciones a las que podían aspirar eran por fuerza las del estereotipo. El modo de vida asociado a esas ocupaciones y las condiciones del gueto y del
shtetl en las que las desempeñaban no les habían conducido a desarrollar fuerza y vigor físicos, por lo que los racistas del siglo XIX podían respaldar las teorías sobre su inferioridad racial con una plétora de estudios que medían características como la altura, el peso, el perímetro torácico, la fuerza muscular y la incidencia de la tuberculosis, la sífilis, las afecciones cardiacas y las enfermedades mentales. Estos rasgos, que hacían odioso el estereotipo, fueron precisamente los que el sionismo trató, desde sus mismos inicios, de modificar radicalmente con su insistencia en el ejercicio físico y la creación en Palestina de una sociedad basada en los ideales del kibbutz: el cultivo de la tierra, el trabajo manual y la autodefensa. [...] Los esfuerzos de Kafka por aprender a nadar y remar, practicar las tablas de Müller (un popular método danés de gimnasia que siguió desde 1909) desnudo ante una ventana abierta en cualquier época del año, practicar la jardinería y aprender carpintería eran medios razonables de mejorar su condición física, 'un importante obstáculo para mi progreso', según sus porpias palabras [...]"

[La negrita es mía, de Anna Rossell]

(En: Louis Begley, El mundo formidable de Franz Kafka. Ensayo biográfico, trad. Ignacio Villaro, ed. Alba, Barcelona, 2009, pp. 84-85)

LA PERVERSA VERDAD DE LOS ESTEREOTIPOS

Se dice que no hay que fiarse de los estereotipos, que son fruto de los prejuicios y nada tienen que ver con la realidad. Eso es lo que decimos para no ser tachados de xenófobos. Sin embargo, en el fondo de nuestro corazón nos quedamos con lo que realmente pensamos: que algo de verdad vemos en los estereotipos. Y sí, por qué no decirlo. Lo que es, es.

Pero detrás de la verdad que encierran los estereotipos se esconde otra verdad raramente conocida: que la verdad que encierran es una realidad forjada por siglos de discriminación por parte de aquellos cuyos herederos ahora utilizan los estereotipos que sus ancestros crearon. Nada más infame:

"El estereotipo judío difundido por la propaganda antisemita hilvanaba toda una variedad de insultos, que iban de lo abstracto a lo crudamente físico. Los judíos eran cambistas y usureros, vendedores ambulantes, posaderos, zapateros y demás refractarios a cualquier forma de trabajo manual, improductivos y no creativos, demasiado intelectuales, no aptos para el servicio militar, más bajos y débiles que los arios (pero curiosamente propensos a la voracidad sexual), de nariz grande, pecho cónvavo, pies planos, tuberculosos, proclives a la locura, etcétera.
Los estereotipos tienen a menudo una semilla de ingrata verdad. Al haberse visto durante siglos excluidos de la propiedad de la tierra [tuvieron durante siglos prohibido por ley ser propietarios de tierras] y confinados en guetos, era cierto que los judíos no se dedicaban ya a cultivar la tierra ni a pastorear ganado. Las ocupaciones a las que podían aspirar eran por fuerza las del estereotipo. El modo de vida asociado a esas ocupaciones y las condiciones del gueto y del shtetl en las que las desempeñaban no les habían conducido a desarrollar fuerza y vigor físicos, por lo que los racistas del siglo XIX podían respaldar las teorías sobre su inferioridad racial con una plétora de estudios que medían características como la altura, el peso, el perímetro torácico, la fuerza muscular y la incidencia de la tuberculosis, la sífilis, las afecciones cardiacas y las enfermedades mentales. Estos rasgos, que hacían odioso el estereotipo, fueron precisamente los que el sionismo trató, desde sus mismos inicios, de modificar radicalmente con su insistencia en el ejercicio físico y la creación en Palestina de una sociedad basada en los ideales del kibbutz: el cultivo de la tierra, el trabajo manual y la autodefensa."

[La negrita es mía, de Anna Rossell]

(En: Louis Begley, El mundo formidable de Franz Kafka. Ensayo biográfico, trad. Ignacio Villaro, ed. Alba, Barcelona, 2009, pp. 84-85)

MONTSE DURAN, tot un honor...

Un honor tenir-te com a seguidora. Ara cal donar l'altre pas, i escriure de tant en tant alguna cosa, eh?

CAAMI, ¡HOLA!

Caami, bienvenida a la tertulia. Me encanta que te hayas hecho seguidora. Tus opiniones serán siempre bienvenidas. La literatura lo merece, y los lectores también.