14 de septiembre de 2010

CORRESPONDENCIA XEC MARQUÈS-ANNA ROSSELL ( 13-09-2010)

*
CARTA DEL TEÒLEG I SALESIÀ XEC MARQUÈS A ANNA ROSSELL (13-09-2010)
*
A continuación del texto catalán sigue su traducción al español
*

Celebrant un torneig de futbol amb els seus / les seves nen@s, Conakry, juliol 2010 / Celebrando un torneo de fútbol con sus niñ@s, Conakry, julio 2010
*
Català
*
Conakry, 13 setembre 2010
*
Benvolguda Anna:
*
Quan ens en sortirem!!! Aquest cap de setmana els partidaris dels dos candidats a la presidència s’han enfrontat als carrers de Conakry. El nostre barri n'ha estat estalviat. El Ciscu, que venia de dir una missa al barri de Dixin, es va trobar enmig dels aldarulls d’Amdalhay i va passar una mala estona. El diumenge hauríem de tenir la segona volta de les eleccions, però res no és clar avui. Incertesa, encara una altra vegada, i a sobre en un moment important, el començament d’un nou curs. Quan es normalitzarà la vida en aquest país ?
Quina és la negació a superar, quina és la dialèctica que ens pot ajudar a entendre la situació que vivim? El que sembla evident és la tonalitat ètnica i regionalista de la tensió actual. Serà que la noció de república i l’afirmació de l’Estat i del poder polític és viscut com una negació de la identitat ètnica i cultural? O l’afirmació de la segona no se sap formular sense la negació de les eleccions lliures, transparentes i creïbles com a mecanisme de conquesta del poder i norma del seu exercici?
*
Són la violència i la tensió amb què s’està vivint aquest moment a Guinea una expressió d’aquest masclisme absolut i de la negació de la feminitat que no et canses de denunciar? Cert, són mascles els que tiren pedres al carrer, els dos candidats són homes; dues dones són presents: una com a presidenta de CNT i l’altra com a vice-presidenta de la CENI. La primera és fora del país des de fa gairebé un mes, la segona és contestada per una de les parts en conflicte. I més cert encara: les identitats ètniques són totes construïdes amb estructura patriarcal.
Un dels factors dels camins sense sortida inspirats per la “negritude” reconvertida en política és justament la deriva ètnica (Sekou Touré, Moboutu, Gnassimbé...), i amb ella la deriva patriarcal del poder.
*
Una de les conseqüències de l’afirmació per la "negació i la mort del Pare" (un Pare que no s’acaba mai de matar) és el manteniment de la cultura dominada en [una situació de] un complexe d’inferioritat i d’afirmació folklòrica com denuncia el premi Nobel Soyinka: “le tigre n’affirme pas sa “tigritude” il se jette sur la proie et la devore” ["el tigre no afirma la seva 'tigritut', es llança sobre la seva presa i la devora"].
*
El repte d’afirmar-se en una acció positiva i constructiva, creativa i fecunda continua sent un repte actual dins del conjunt de l’Àfrica. L’icona del Nelson Mandela afirmant-se per a un exercici del poder just i noble és, més enllà de la persona concreta, una utopia.
Les dialèctiques ens ajuden a entendre les dinàmiques socials, però com a praxis de la lluita semblen conduir-nos a camins sense sortida i a espirals que no fan altra cosa que allunyar cada vegada més els extrems.
La via que has començat rellegint la dialèctica de lluita entre els gèneres i la nascuda de la colonització sembla fecunda. Estic convençut que les cultures africanes encara no han dit el seu mot en el debat i en la dinàmica que ens ha de conduir a una societat on la diferència de geènere no sigui un espai de combat sinó de construcció social.
Malauradament alguns en la seva decepció no veuen altra sortida que l’exercici del poder pels militars, són homes els qui parlen. M’agradaria escoltar més dones per [sentir-les dir] que elles no en volen gens de tot això: "com que voltros ets homos polítics heu fracassat en la construcció d’un espai civil i democràtic per a l’exercici del poder polític no veieu altra sortida que la força masculina de l’homo armat per tenir-nos encara sotmeses al vostre masclisme impotent."
*
Abraçades,
*
Xec
*
*
CARTA DEL TEÓLOGO Y SALESIANO XEC MARQUÈS A ANNA ROSSELL (13-09-2010)
Traducción al español de Anna Rossell
*
Conakry, 13 de septiembre de 2010
*
Querida Anna:
*
¡Cuándo terminará esto! Este fin de semana los partidarios de los dos candidatos a la presidencia se han enfrentado en las calles de Conakry. Nuestro barrio no se ha visto afectado. Cisco, que regresaba a casa después de celebrar la eucaristía en el barrio de Dixin, se encontró en medio de los altercados de Amdalhay y pasó un mal rato. El domingo debería haber la segunda vuelta de las elecciones, pero hoy por hoy no está nada claro. Incertidumbre, otra vez, y encima en un momento importante, el comienzo de un nuevo curso. ¿Cuándo se normalizará la vida en este país? ¿Qué negación habrá que superar? ¿Qué dialéctica puede ayudarnos a entender la situación en que vivimos? Lo que parece evidente es el tinte étnico y regionalista de la tensión actual. ¿Será que la noción de república y la afirmación del Estado y del poder político se vive como una negación de la identidad étnica y cultural? ¿O que la afirmación de esot último no se sabe formular sin la negación de las elecciones libres, transparentes y creíbles como mecanismo de conquista del poder y norma de su ejercicio?
*
¿Son la violencia y la tensión con que se vive este momento en Guinea una expresión de este machismo absoluto y de la negación de la feminidad que no te cansas de denunciar? Cierto, son machos quienes lanzan piedras en la calle, los dos candidatos son hombres; dos mujeres están presentes: una como presidenta de CNT y la otra como vice-presidenta de la CENI. La primera está fuera del país desde hace casi un mes, la segunda es rechazada por una de las partes en conflicto. Y más aún: las identidades étnicas están todas construídas con estructura patriarcal, Uno de los factores de los callejones sin salida inspirados por la "negritude" reconvertida en política es justamente la deriva étnica (Sekou Touré, Moboutu, Gnassimbé...), y con ella la deriva patriarcal del poder.
*
Una de las consecuencias de la afirmación por la "negación y la muerte del Padre" (un Padre que nunca se acaba de matar) es el mantenimiento de la cultura dominada en [una situación de] complejo de inferiorioridad y de afirmación folklorica como denuncia el premio Nobel Soyinka “le tigre n’affirme pas sa “tigritude”, il se jette sur la proie et la devore” ["el tigre no afirma su 'tigritud', se lanza sobre su presa y la devora"].
*
El reto de afirmarse en una acción positiva y constructiva, creativa y fecunda sigue siendo un reto actual en el conjunto de África. El icono de Nelson Mandela afirmándose para un ejercicio
del poder justo y noble es, más allá de la persona concreta, una utopía. Las dialécticas nos ayudan a entender las dinámicas sociales, pero como praxis de lucha parecen conducirnos a callejones sin salida y a espirales que no consiguen más que alejar cada vez más a los extremos. La vía que has iniciado releyendo la dialéctica de la lucha entre los géneros y la nacida de la colonización parece fecunda. Estoy convencido de que las culturas africanas aún no han dado su opinión en el debate y en la dinámica que ha de conducirnos a una sociedad donde la diferencia de género no sea un espacio de combate sino de construcción social. Desgraciadamente algunos en su decepción no ven otra salida que el ejercicio del poder militar, son hombres quienes hablan. Me gustaría escuchar más a las mujeres para [oírlas decir] que ellas no quieren nada de todo esto: "como vosotros los hombres políticos habéis fracasado en la construcción de un espacio civil y democrático para el ejercicio del poder político, no veis otra salida que la fuerza masculina del hombre armada para seguir teniéndonos sometidas a vuestro machismo impotente."
*
Abrazos,
*
Xec

CORRESPONDENCIA ANNA ROSSELL-XEC MARQUÈS (24-082010)

*

CARTA D'ANNA ROSSELL AL TEÒLEG I SALESIÀ XEC MARQUÈS (24-082010)
*

A continucación del texto catalán sigue su traducción al español

*

Amb Àngels i Bernabé al Camí de Santiago, juliol 2010 / Con Àngels i Bernabé en El Camino de Santiago, julio 2010)
*
Català
*
El Masnou, 24-08-2010
*
Estimat Xec,
*
ja fa massa dies que les nostres reflexions han quedat interrompudes per la llarga pausa de vacances –més llarga del que és habitual- a què t’han obligat les eleccions al teu país i les activitats, cada estiu més complertes, que aneu desenvolupant amb les nens i nenes del vostre barri de Conakry. Ja no sé per on anàvem exactament. Però també és cert que, arran de l’última lectura que m’ocupa aquests darrers dies, que com saps és la Història de la literatura negroafricana de la Lilyan Kesteloot, tot sovint em trobo amb idees que em recorden molt de prop molts dels eixos entorn dels quals nosaltres hem anat reflexionant i filant les nostres cabòries. És per això que he pensat que, fent un punt i a part, començaré per proposar-te que reemprenguem la nostra correspondència a partir del que ara se m’acut gràcies a la literatura, un tema que, a primera vista, sembla prou allunyat del que ens ocupava a nosaltres.
*
I és que l’autora d’aquesta Història de la literatura negroafricana fa un recorregut per les fases que van haver de passar els autors negres africans després de la colonització, i més concretament, per les dificultats que per a ells va significar el fet d’haver estat colonitzats culturalment, és a dir, pel fet d’haver estat arrancats de la seva cultura original i d’haver rebut una educació “blanca-europea”, que no només els va robar la seva identitat africana, sinó que els / les va fer interioritzar els valors suposadament “superiors” i “civilitzats” dels colonitzadors. Les conseqüències de tot plegat foren catastròfiques, perquè això significava que durant molts anys precisament aquell@s que van poder anar a escola i a les Universitats van assumir que els / les negres african@s –ell@s mateix@s- eren éssers inferiors, incapaços per al desenvolupament de l’intel·lecte i de cap cultura que valgués la pena, destinats a la dominació per part d’altres cultures suposadament superiors. Com ja et deus imaginar per això que acabo de dir, el llibre ha de tocar obligadament aspectes que no són estrictament literaris, sinó socials i polítics, perquè la literatura –com tota activitat humana- no és un compartiment estanc i es veu directament influïda per la vida (per sort, naturalment; això la fa viva). És per això que moltes de les coses que hi llegeixo em porten al nostre gran tema, el de la relació amb l’altre –que és en definitiva, si no, la relació de parella?- i la dominació d’una cultura per una altra que es considera superior –què és, si no, la societat patriarcal, on els valors masculins i la visió del món masculina s’imposa com a única vàlida i existent, tot ignorant la femenina?-. I hi trobo moltes coincidències, moltíssimes. L’època literària a què més concretament vull referir-me és aquesta la qual ha passat a la història amb el nom de “negritut”, els representants més emblemàtics de la qual foren en Léopold Sédar Senghor (Senegal), en Léon Damas (Guayana), i Aimé Césaire (Martinica). Ells van ser els qui, adonant-se que la pitjor de les colonitzacions era l’espiritual -la intel·lectual, la cultural-, van declarar-se en rebel·lia i van proposar-se obrir els ulls a tot@s aquell@s conciutadans african@s que havien interioritzat els valors dels blancs per tal que despertessin i reivindiquessin els seus orígens negroafricans i la valoració de la pròpia raça i la pròpia cultura. A aquesta reivindicació se la coneix amb el nom de “negritut”. Ben segur que tu ja n’has sentit a parlar. I, com et deia, hi veig moltes coincidències amb la nostra temàtica: també moltes dones han assumit i interioritzat els valors masculins –hi ha en alguns moviments feministes qui reivindica el rol masculí, el pitjor dels rols masculins, oblidant la pròpia perspectiva-. Això es reflecteix, amb moltes matisacions, no només en l’exemple d’algunes tendències feministes que acabo d’esmentar, sinó que també és el cas de moltes dones que, ben contràries al feminisme, assumeixen el paper de segona o tercera condició com allò més natural, perquè “són dones” i aquest “és el seu paper” i la “seva obligació”. D’aquestes n’hi ha moltíssimes arreu. El d’aquelles feministes i el d’aquestes dones que no es plantegen cap canvi i assumeixen els valors patriarcals com a “naturals” són els dos extrems de la mateixa corda, però, de fet, les dues reaccions són conseqüència del mateix: de la imposició i predomini dels valors masculins-patriarcals en la majoria de les societats humanes.
*
Naturalment, aquest fet ha de tenir una influència enorme en les relacions de parella i en la manera d’abordar i entendre les relacions sexuals. I és per tot això per la qual cosa em sembla que, quan llegeixo afirmacions relatives al “despertar a la negritut” –fer-se conscient de la pròpia vàlua- hi trobo tantes semblances amb el que a mi em sembla que ha de ser el “despertar a la condició de dona” –fer-se conscient de la pròpia vàlua, la de la específica de la dona i reivindicar la igualtat de valors de la perspectiva femenina amb la masculina-. Sovint, qui es fa conscient que ha estat dominat durant molt temps per valors culturals aliens (valors únicament masculins, en el cas de les dones), quan desperta tendeix a rebutjar a qui l’ha dominat, tot sovint fins i tot l’odia, i és natural, malgrat que no sigui desitjable, però l’experiència ens ensenya que és un procés que cal fer, és allò que Freud n’hi diu “matar al Pare”. Malgrat tot, el millor és que aquesta fase d’abominació del dominador es quedi en una fase, és a dir, que, passat el temps de curació i de revaloració de sí mateix@, les aigües tornin al seu llit i hom sàpiga reconèixer valors que potser el dominador també tenia. Però això només es pot fer un cop passada aquella fase. Segons jo ho veig, quedar-se per sempre en la fase d’odi contra qui ha exercit el domini pot conduir a una pèrdua, la que seria si no sabéssim integrar en la nostra pròpia cultura aquells valors que sí que eren positius de l’altre (en un temps dominador@). Aquesta seria la posició dels radicalismes, també la del feminisme radical. Però, com et deia, crec que passar per aquesta fase –com a fase a superar més tard- és necessari. Així veig un gran paral·lelisme en això que diu Senghor referint-se a la “negritut”: “Ocurre con la independencia lo mismo que con la negritud. Es primero una negación… el rechazo del otro, el rechazo de la asimilación, de perderse en el otro. Pero… es al mismo tiempo dialéctico: el rechazo del otro es la afirmación del yo.” (Léopold Sédar Senghor, Rapport sur la doctrine et la propagande du Parti). Precisament perquè aquest moviment és dialèctic aquest rebuig és inevitable, perquè, sense el rebuig de l’altre (el dominador, el conqueridor, el patriarca-masculí), no hi ha afirmació del jo (el negre-africà, allò femení...). El reconeixement real de la perspectiva femenina en igualtat de condicions feria el món molt més ric i el canviaria radicalment en favor de la pau, perquè voldria dir que la cultura masculina-dominadora hauria reconegut la seva capacitat de violador-violentador en potència, en tant que superior físicament (però no intel·lectualment i culturalment), i aquest reconeixement el faria estar atent a aquesta qualitat violenta en potència. El dia que haurem arribat a aquesta equiparació –meravellosa utopia- podrem afirmar el mateix que jo he llegit al llibre de la Lilian Kesteloot tot referint-se a les cultures dels conqueridors (europeus) i dels conquerits (negroafricans): “[...] será importante aceptar con honestidad las diferencias enormes, y en mi opinión felices, que separan a los hombres [sic]. Diferencias que sería insensato y vano querer negar, sino que debemos reconocer abiertamente para hallar en ellas [...] los elementos mismos de un nuevo avance espiritual.” (Historia de la literatura negroafricana, ed. El Cobre, Barcelona, 2009, p. 135) I, de moment, aquí ho deixo, Marquès, amb el desig que no sigui massa demanar-te que puguis trobar algun moment dins d’aquest intensíssim estiu que tens i no et deixa ni un minut de repòs.
*
Una forta abraçada,
*

Anna
*

*
CARTA DE ANNA ROSSELL AL TEÓLOGO Y SALESIANO XEC MARQUÈS (24-08-2010)
Traducción al español de Anna Rossell

El Masnou, 24-08-2010

Querido Xec:

Ya hace demasiados días que nuestras reflexiones quedaron interrumpidas por la larga pausa de las vacaciones -más larga de lo habitual- a que te han obligado las elecciones en tu país y las actividades, cada verano más completas, que vais desarrollando con l@s niñ@s de vuestro barrio de Conakry. Ya no sé por dónde íbamos exactamente. Pero también es cierto que, a raíz de la última lectura que me ocupa estos últimos días, que como sabes es la Historia de la literatura negroafricana de Lilyan Kesteloot, a menudo me encuentro con ideas que me recuerdan muy de cerca muchos de los ejes en torno a los cuales nosotros hemos ido reflexionando e hilando nuestras conjeturas. Por ello he pensado que, poniendo un punto y a parte, comenzaré por proponerte que reemprendamos nuestra correspondencia a partir de lo que ahora se me ocurre gracias a la literatura, un tema que, a primera vista, parece basstante alejado del que nos ocupaba a nosotros.

Y es que la autora de esta Historia de la literatura negroafricana hace un recorrido por las fases por las que tuvieron que pasar l@s autor@s negr@s después de la colonización, y más concretamente por las dificultades que para ell@s significó el hecho de haber sido colonizad@s culturalmente, es decir, por el hecho de haber sido arrancados de su cultura original y de haber recibido una educación "blanca-europea", que no sólo les robó su identidad africana sino que les hizo interiorizar los valores supuestamente "superiores" y "civilizados" de los colonizadores. Las consecuencias de todo ello fueron catastróficas, porque esto significaba que, durante muchos años, precisamente aquell@s que pudieron ir a la escuela y a las Universidades asumieron que l@s negr@s african@s -ell@s mism@s- eran seres inferiores, incapaces para el desarrollo del intelecto y de cultura alguna que mereciera la pena, destinados pues a la dominación por parte de otras culturas supuestamente superiores. Como ya debes imaginar por lo que acabo de decir, el libro ha de tratar obligadamente aspectos que no son estrictamente literarios, sino sociales y políticos, porque la literatura -como toda actividad humana- no es un compartimento estanco y se ve directamente influida por la vida (por suerte, naturalmente; esto la hace viva). Y es por ello por lo que muchas de las cosas que leo en el libre me remiten a nuestro gran tema, el de la relación con el / la otr@ -¿qué es en definitiva, si no, la relación de pareja?- y la dominación de una cultura por otra que se considera superior -¿qué es, si no, la sociedad patriarcal, donde los valores masculinos y la visión del mundo masculina se impone como única válida y existente, ignorando la femenina?-. Veo en lo que leo muchas coincidencias, muchísimas. La época literaria a la que quiero referirme más concretamente es ésta que ha pasado a la historia con el nombre de "negritud", cuyos representantes más emblemáticos fueron Léopold Sédar Senghor (Senegal), en Léon Damas (Guayana), i Aimé Césaire (Martinica). Ellos fueron quienes, conscientes de que la peor de las colonizaciones es la espiritual -la intelectual, la cultural-, se declararon en rebeldía y se propusieron abrir los ojos de tod@s aquell@s conciudadanos suyos negroafricanos y la valoración de la propia raza y la propia cultura. A esta reivindicación se la conoce con el nombre de "negritud". Seguro que tú has oído hablar de ella. Y, como te decía, veo muchas coincidencias con nuestra temática: también muchas mujeres han asumido e interiorizado los valores masculinos -hay en algunos movimientos feministas quien reivindica el rol masculino, el peor de los roles masculinos, olvidando la propia perspectiva-. Esto se refleja, con muchas matizaciones, no sólo en el ejemplo de algunas tendencias feministas que acabo de mencionar sino que también es el caso de muchas mujeres que, absolutamente contrarias a todo feminismo, asumen el papel de segunda o tercera condición como lo más natural del mundo, porque "son mujeres" y éste "es su papel" y "su obligación". De éstas hay muchísimas en todo el mundo. Aquellas feministas y estas mujeres que no se plantean ningún cambio y asumen los valores patriarcales como "naturales" son los dos extremos de la misma cuerda, pero, en realidad, las dos reacciones son consecuencia de lo mismo: de la imposición y el predominio de los valores maculino-patriarcales en la mayoría de las sociedades humanas.

Naturalmente, este hecho ha de tener una enorme influencia en las relaciones de pareja y en la manera de abordar y de entender las relaciones sexuales. Y es por todo ello por lo cual me parece que, cuando leo afirmaciones relativas al "despertar a la negritud" -hacerse consciente de la propia valía- encuentro tantas semejanzas con lo que a mí me parece que es el "despertar a la condición de mujer" -hacerse consciente de la propia valía, la específica como mujer y reivindicar la igualdad de valores de la perspectiva femenina con la masculina-. A menudo quien se hace consciente de que ha estado dominad@ durante mucho tiempo por valores ajenos (valores únicamente masculinos, en el caso de las mujeres), cuando despierta tiende a rechazar a quien l@ ha dominado, a menudo incluso l@ odia, y es natural, aunque no sea deseable, pero la experiencia nos enseña que es un proceso necesario, que hay que hacer, es lo que Freud denomina "matar al Padre". Con todo, lo mejor es que esta fase de abominación del dominador se quede en una fase, es decir, que, pasado el tiempo necesario para la curación y la revaloración de sí mism@, las aguas vuelvan a su cauce y se sepa reconocer valores que quizá el dominador también tenía. Pero esto sólo puede hacerse una vez pasada aquella fase. Según lo veo yo, quedarse para siempre en la fase de odio contra quien ha ejercido el dominio puede conducir a una pérdida, la que se daría si no supiéramos integrar en nuestra propia cultura aquellos valores que sí eran positivos del otr@ (en un tiempo dominador@). Ésta sería la postura de los radicalismos, también la del feminismo radical. Pero, como te decía, creo que pasar por esta fase -como fase a superar más tarde- es necesario. Así veo un gran paralelismo en lo que Senghor dice refiriéndose a la "negritud": “Ocurre con la independencia lo mismo que con la negritud. Es primero una negación… el rechazo del otro, el rechazo de la asimilación, de perderse en el otro. Pero… es al mismo tiempo dialéctico: el rechazo del otro es la afirmación del yo.” (Léopold Sédar Senghor, Rapport sur la doctrine et la propagande du Parti).
Precisamente porque este movimiento es dialéctico este rechazo es inevitable, porque sin el rechaxo del otro (el / la dominador@, el / la conquistador@, el patriarca-masculino) no hay afirmación del yo (el / la negr@-african@, lo femenino...). El reconocimiento real de la perspectiva femenina en igualdad de condiciones haría el mundo más rico y lo cambiaría radicalmente en favor de la paz, porque ello significaría que la cultura masculina-dominadora habría reconocido su capacidad de violador-violentador en potencia, en tanto que físicamente superior (pero no intelectual ni culturalmente), y este reconocimiento le haría estar atento a esta cualidad de violento en potencia. El día que lleguemos a esta equiparación -maravillosa utopía- podremos afirmar lo que he leído en el libro de Lilian Kesteloot cuando hace referencia a las culturas de los conquistadores (europeos) y de los conquistados (negroafricanos):
“[...] será importante aceptar con honestidad las diferencias enormes, y en mi opinión felices, que separan a los hombres [sic]. Diferencias que sería insensato y vano querer negar, sino que debemos reconocer abiertamente para hallar en ellas [...] los elementos mismos de un nuevo avance espiritual.” (Historia de la literatura negroafricana, ed. El Cobre, Barcelona, 2009, p. 135)
Y, de momento, lo dejo aquí, Marquès, con el deseo de que no sea demasiado pedir que logres encontrar algún momento en este intensísimo verano que tienes y no te deja ni un minuto de descanso.

Un fuerte abrazo,

Anna