31 de diciembre de 2010

CORRESPONDENCIA ANNA ROSSELL-XEC MARQUÈS (31-12-2010)

*
Tertúlia literària amb el grup d'escriptors El Laberinto de Ariadna a l'Ateneu de Barcelona (octubre 2010) / Tertulia literaria con el grupo de escritores El Laberinto de Ariadna en el Ateneo de Barcelona (octubre 2010)

CARTA D'ANNA ROSSELL AL TEÒLEG I SALESIÀ XEC MARQUÈS (31-12-2010)

Al texto catalan sigue la traducción al español

Català

El Masnou, 31-12-2010

Estimat Xec,

[...]
Com et deia, voldria tornar a començar amb les reflexions. Ja no sé per on anàvem perquè el fil fa massa que s’ha tallat. D’altra banda, també és cert que ja feia molt que li donàvem voltes a un tema que, malgrat que té moltes branques i branquetes, ja devia estar bastant esgotat en les nostres ments perquè ja feia molt que el remenàvem. És per això que he pensat a començar amb un altre de ben diferent, que se’m va acudir l’altre dia tot llegint el llibre aquell que ara tinc entre mans i de què et vaig parlar: Manifiesto y vanguardia. Los manifiestos del futurismo italiano, dadá y el surrealismo, l’autora del qual és una col•lega, amiga meva, que me’n va demanar una ressenya.

Tot llegint el capítol que tracta sobre el surrealisme vaig topar-me amb una coincidència, un tema sobre el qual el dia d’abans que jo llegís això havia estat discutint amb una amiga meva, l’Enid Negrete. Ella havia vingut a dinar a casa i ens vàrem passar tota la tarda polemitzant sobre el tema, que des de fa temps –anys- em té el cap ocupat. I és força gruixut, el tema. Formulant-lo de manera radical i provocadora podríem començar amb aquesta pregunta: Fins a quin punt som responsables els éssers humans dels nostres actes? Estan determinats (més o menys, o absolutament) els nostres actes biològicament? O determinats (més o menys, o absolutament) per l’educació rebuda? O per ambdós factors? Som lliures en les nostres actuacions?

De la resposta que tinguin aquestes preguntes en depèn tot un altre rosari: Són codemnables les nostres accions? Té sentit parlar de moral i / o d’ètica, doncs?

Sé que el que plantejo són qüestions molt fortes, però fa molt que m’ho plantejo, fa molts anys. [...]. La psicoanàlisi va remoure en mi aquest interès. Des de llavors he estat més sensible a coses que he anat veient i sentint al meu voltant i a les notícies. Per exemple, fa un parell d’anys, la que anunciava que un “violador de l’Eixample” barceloni havia acomplert el seu temps de presó i que seria deixat en llibertat. Era un violador molt temut i el veïnat de la zona de l’Eixample se’n feia creus i va fer força rebombori perquè li va entrar el pànic. El que més em va impressionar va ser que el mateix violador demanava per favor que no el deixessin anar, que sabia que no se’n podria estar i que hi tornaria.... . Bé... . Un altre exemple: fa quatre dies l’Avililla i jo vàrem veure una pel•lícula que anava d’assassinats de nens amb recargolament. L’assassí era un jove que, preguntat per la policia si no se sentia culpable, deia, amb cara i ulls d’absoluta innocència, que no entenia què volia dir allò. A la reformulació de la pregunta per part del policia: "què sents quan mates i esquarteres o tortures les criatures?" respon que “una escalforeta molt agradable em recorre el cos”. El noi és el que hom considera “normal”. Bé... .

I aquí ho deixo, amb aquesta provocació, Marquès. Que tinguis una molt bona entrada d’Any Nou,

amb la meva última abraçada d’Any Vell per començar de seguida amb la primera del Nou

Anna
*
*
CARTA DE ANNA ROSSELL AL TEÓLOGO Y SALESIANO XEC MARQUÈS (31-12-2010)
 
Traducción al español de Anna Rossell
 
El Masnou, 31-12-2010
 
Querido Xec,


[...]

Como te decía, quisiera volver a empezar con las reflexiones. Ya no sé por dónde íbamos porque el hilo hace ya mucho que se cortó. Por otro lado, también es cierto que llevábamos mucho tiempo dándole vueltas a un tema que, si bien tiene muchas ramificaciones, debía de estar bastante agotado en nuestras mentes porque ya hacía mucho que lo mareábamos. Por esto he pensado en comenzar con otro bien distinto, que se me ocurrió el otro día leyendo el libro aquél que ahora tengo entre manos y del que te hablé: Manifiesto y vanguardia. Los manifiestos del futurismo italiano, dadá y el surrealismo, cuya autora es una colega, amiga mía, que me pidió una reseña.
Leyendo el capítulo que trata sobre el surrealismo me topé con una coincidencia, un tema sobre el cual el día anterior a mi lectura había estado discutiendo con una amiga mía, Enid Negrete. Ella había venido a comer a casa y nos pasamos toda la tarde polemizando sobre el particular, un particular que desde hace tiempo -años- me viene ocupando. Y es una cuestión de calado. Formulándolo de manera radical y provocadora podríamos empezar con estas preguntas: ¿Hastá qué punto somos responsables los seres humanos de nuestros actos? ¿Están determinados (más o menos, o absolutamente) nuestros actos biológicamente? ¿O determinados (más o menos, o absolutamente) por la educación recibida? ¿O por ambos factores? ¿Somos libres en nuestras actuaciones?
De la respuesta que tengan estas preguntas depende otro rosario de ellas: ¿Son condenables nuestras actuaciones? ¿Tiene, pues, sentido hablar de moral y / o de ética?

Sé que lo que planteo son cuestiones muy fuertes, pero hace tiempo que estas preguntas me ocupan, hace muchos años. [...]. El psicoanálisis removió en mí este interés. Desde entonces he sido más sensible a cuestiones que he ido viendo y oyendo a mi alrededor y en las noticias. Por ejemplo, hace unos años, la que anunciaba que un "violador del Ensanche" barcelonés había cumplido su condena y que sería dejado en libertad. Era un violador muy temido y el vecindario de la zona no podía creerlo y se armó un revuelo porque le entró el pánico. Lo que más me impresionó fue que el mismo violador pedía por favor que no lo soltaran, que sabía que no podría contenerse y que volvería a las andadas... . Bien... . Otro ejemplo: hace algunos días el Avililla y yo fuimos a ver una película que iba de asesinatos retorcidos de niños. El asesino era un joven que, preguntado por la policía si no se sentía culpable, decía, con cara y ojos de absoluta inocencia, que no entendía lo que aquello significaba. A la reformulación de la pregunta por parte del policía: "¿qué sientes cuando matas y despedazas o torturas a los niños?" responde que "me recorre el cuerpo un calor muy agradable". El chico es lo que consideramos "normal". Bien... .

Y aquí lo dejo, con esta provocación, Marquès. Que tengas muy buena entrada en el Año Nuevo,

 con mi último abrazo del Año Viejo para comenzar enseguida con la primera del Nuevo.

Anna

VICTORIA EUGENIA, BIENVENIDA

*
Un honor para mí tenerte entre mis lectoras y compañeras de letras. Gracias por querer seguirme y por participar.