30 de abril de 2011

A FCOPEIRO, MÁGICA HILDA, NOVELISTA ANTONIO GÓMEN Y ADA INÉS, MIS CUATRO ÚLTIMOS SEGUIDORES

*
Gracias por participar en esta tertulia. Os invito a hacerlo con frecuencia. Os dejo un poema mío, a modo de bienvenida:

Al original catalán sigue su traducción el español

Catalán

LLAÇOS MALMESOS

Avui he mirat per la finestra:
et tinc, però no et tinc.
Fora de mi camines i et bellugues,
enrera, el ventre buit.

Jo no ho veuré quan arribis a casa.

© Anna Rossell (Del poemario Anna Rossell, La veu per companya)
*
*
Español

LAZOS MALOGRADOS

Hoy me he asomado a la ventana:
te tengo y no te tengo.
Fuera de mí caminas y te mueves,
atrás, el vacío en el vientre.

No lo veré cuando llegues a casa.

© Anna Rossell (Del poemario: Anna Rossell, La veu per companya)

28 de abril de 2011

PARA NORMA PADRA Y EURÓPIDES, MIS DOS ÚLTIM@S SEGUIDORES

*
Hola a los dos, ¡bienvenidos a la Tertulia! Os quiero recibir con este microrrelato mío, que os dedico:

EL ORATE VISIONARIO


Le llamaban “El orate visionario”. No había nacido allí. Había llegado al pueblo de pequeño, con una tía suya, que había tenido que tomarlo a su cargo cuando se quedó huérfano. Nadie sabía a ciencia cierta qué edad tenía Pedro, nadie había cruzado nunca una palabra con él. Pedro no hablaba. Sólo decía “mamá”. Deambulaba por las calles sin rumbo fijo, echaba a correr de pronto sin motivo alguno y se agazapaba detrás de un matorral o se metía en un portal como para resguardarse de un grave peligro. El apodo de visionario le venía por la expresión que adoptaban a veces sus ojos cuando se detenía de repente y se quedaba mirando a un punto fijo, aterrorizado, temblando y petrificado al mismo tiempo. Ni las burlas ni los empujones de los chiquillos conseguían sacarle de aquel ensimismamiento, que sólo se rompía cuando su tía acudía a rescatarle y se lo llevaba a casa cogido de la mano. “Mamá, mamá”, decía entonces con voz entrecortada.

Así transcurría su vida desde los cuatro años, cuando su padre degolló a su madre en su presencia y se descerrajó después un tiro en la sien.

© Anna Rossell

25 de abril de 2011

APRENDER VIVIENDO

*

COMO AGUA ENTRE LOS DEDOS

Miguel F. Villegas

Ediciones Aljibe, Málaga, 2010, 302 págs.

por Anna Rossell

Encantadora y principal esta nueva novela de Miguel F. Villegas. Encantadora en el sentido literal, pues atrapa al lector como por arte de encantamiento –aunque nada en ella sea sobrenatural, aunque todo se deba a las virtudes tangibles de la buena capacidad para la escritura y la fabulación de historias-. Principal, porque todo en ella es esencial para una cuestión fundamental en toda sociedad responsable y civilizada: la educación de sus jóvenes.

Miguel F. Villegas (Jerez de la Frontera –Cádiz-), maestro, licenciado en geografía e historia, músico y escritor, cuenta a sus espaldas con una larguísima experiencia como profesor de instituto en Sevilla. Su dedicación a la escritura se nutre de esta experiencia, que ha ido forjando su convicción y su fe en el ser humano y sabe de la trascendencia de la etapa adolescente para la vida de todo individuo. El autor reúne las cualidades de un verdadero maestro, el que sabe enseñar aprovechando las cualidades positivas de cada cual, en las que cree y por las que apuesta firmemente. Como agua entre los dedos destila este espíritu por los cuatro costados. La novela, cuyos protagonistas son chavales de instituto de quince años, apunta y ha de atraer a un público lector más amplio aún -aún más joven-, con lo cual asegura un mayor impacto educativo, objetivo que el libro se propone claramente. El autor sabe manejar a las mil maravillas todos los ingredientes que han de sazonar, en sus justas cantidades, un libro así para surtir el efecto deseado en sus lectores. Frescura, simpatía, suspense y tensión dramática son los aderezos para un texto que toca en mayor o menor medida los problemas más acuciantes de nuestra actualidad: la democracia, la homosexualidad, los fanatismos, la violencia gratuita –incluida la de género-, la ecología y las graves consecuencias de una conducción irresponsable. Y, aunque fácilmente pudiera haber caído en el tópico recetario maniqueo del clásico pedagogo teórico, Miguel F. Villegas sabe evitarlo. Si a veces tiende a tratar las situaciones con cierto esquematismo, lo hace en su justa medida como tributo al público al que se dirige en primera línea (aunque también es de interés para profesores), para captar su empatía, algo que a buen seguro logra. La historia de Como agua entre los dedos - aunque el nombre del centro, Mercadante de Bretaña, insinúe su ubicación en Sevilla, ciudad en cuya catedral trabajó el escultor bretón del siglo XV al que hace honor el título-, transcurre en un instituto de enseñanza secundaria que pudiera ser el de cualquier ciudad del mundo de nuestra órbita cultural. La iniciativa del profesor de filosofía, Samuel, un educador nato en buena sintonía con los chavales, juvenil, luchador, optimista y positivo, consigue poner en marcha en el instituto un proyecto de participación democrática e implicación de los alumnos que cambiará por completo sus vidas y los redimirá de su apatía. El texto da vida a una amplia palestra de caracteres que Villegas recrea con verosimilitud: la variopinta plantilla de profesores, la matizada idiosincrasia de los adolescentes, cuya psicología sabe pormenorizar hábilmente, sus enfrentamientos, su honradez, su agresividad, sus simpatías y sus odios, sus miedos y frustraciones… .La rutina del instituto se ve alterada por el revitalizador proyecto de Samuel y la historia axial de suspense detectivesco en que acaban envueltos los protagonistas, una historia genialmente pergeñada alrededor del intento de asesinato de un alumno homosexual a manos de ultras. Encomiable la maestría del autor en el manejo del argot juvenil, que sabe matizar a discreción según la psicología de cada personaje, encomiable también la genialidad de las imágenes -casi siempre simpáticas, a menudo poéticas- de que hace gala la voz narradora. Por su parte, la editorial acierta en la tipografía y en las ilustraciones, de estética cómic muy en consonancia con la frescura de la historia. Falla sólo un poco en la revisión del texto, que contiene algunos errores dactilográficos que habrá que corregir en la segunda edición.

De Villegas se han publicado, además, La isla de los espejos (6ª edición), El monasterio perdido (3ª edición), Tocata y fuga con Bach (agotada la 2ª edición). Es también autor de poemas, obras de teatro para jóvenes y relatos. Según el Barómetro de Hábitos de Lectura 2008, publicado por la Federación de Editores de España, es el segundo autor español más leído, entre lectores de 10 a 13 años.

© Anna Rossell

(Tambien publicado en También en Palabras Diversas: http://www.palabrasdiversas.com/palabras/vista_dentro.asp?nombre=Anna%20Rossell%20Ibern y en la revista Crítica de Libros (extracto): http://www.criticadelibros.com/

CUANDO EL DOLOR SE HACE POEMA

*
*
Los poetas Felipe Sérvulo (polo rojo)  y Alfonso Levy en la tertulia de los viernes de El Laberinto de Ariadna (abril, 2011)


Felipe Sérvulo, Cartografía de la materia.

Diputación Provincial de Jaén, 2005, 108 págs.

por Anna Rossell


“Poesía de la nostalgia” fuera acaso la fórmula más concisa y exacta para definir la poesía de Felipe Sérvulo. La melancolía es la esencia de su alma de poeta, ella es la premisa que condiciona la elección que sirve de marco a sus poemarios, es el eje en torno al cual giran sus temáticas, la materia prima indispensable, la espuela que estimula el poema. El autor participa así del mismo espíritu que inspirara a los románticos su ideal de vida y de belleza: el anhelo como objetivo en sí, el incumplimiento del deseo como meta que nos incita a seguir la eterna búsqueda. Sí, leer a Felipe Sérvulo es leer a un autor romántico.

Como hiciera Heinrich von Ofterdingen, el protagonista de la novela homónima de Novalis, para quien la poesía es la manifestación más sublime del arte y que emprende en su búsqueda un camino vital de aprendizaje que no ha de ver su final, también la voz poética de Felipe Sérvulo es un Yo eternamente errante, una voz desgarrada por la soledad, atormentada en lo más hondo por la constante compañía de la ausencia, el intenso dolor y el vivo anhelo, que le arrancan versos de inusitada y excepcional belleza.

He aquí el denominador común de estos dos poemarios, publicados en un único volumen por la Diputación Provincial de Jaén bajo el título de Cartografía de la materia. A pesar de la diferencia que constituye su punto de partida: la contemplación de los cuadros de una exposición de pintura sobre la Guerra de los treinta años, en el primero –La Ciudad de hielo-, y la visita del autor al Cortijo del Fraile (Almería), donde en 1928 sucedió un asesinato que frustró trágicamente el amor de dos amantes, en el segundo –De la pureza de la tierra-, el pulso que late en cada uno de sus versos es el mismo e impregna de estricta coherencia la doble publicación.

Los poemas de Felipe Sérvulo pudieran calificarse como poesía amorosa; lo son, y el poeta redime este maltratado género para devolverle la categoría de verdadera y alta poesía. Pero el epíteto, aunque acertado, no le hace completa justicia; Felipe Sérvulo trasciende los límites de lo estrictamente amoroso en el sentido habitual: para la voz poética de Sérvulo el sentimiento del amor ausente es un estado, puro estado existencial: […] / desde tu lejanía. // Cómo decirte que el tiempo / ya no es, o bien: Al levantarme, / encendí tu nombre / y el candelabro de plata / para seguir viviendo (La ciudad de hielo). Este estado es definitorio de la esencia del yo poético, determinante para todos y cada uno de sus sentimientos, para su forma de mirar y de ver el paisaje, para percibir los objetos y el entorno: Después, la casa / me trae las huellas / de los que se fueron; / que no sabe de plazos / la melancolía (De la pureza de la tierra). Como el Werther de Goethe, el yo poético de Sérvulo percibe el paisaje a través del sentimiento que le imbuye el dolor de la separación de la amada: […] Ojalá lloviera ahora / que sangra el sol / y el abandono. // […]. // Al cabo de las casas, / ningún murmullo / y las corolas amarillas. // […] (De la pureza de la tierra). Fuera de este estado no hay nada, todo adquiere su sentido a través de este modo “natural” de estar y ser en el mundo. El amor ausente y el yo poético conforman un Todo único. De esta unidad emana el constante diálogo-monólogo de la voz poética con el ser amado eternamente ausente, los versos brotan de esta ausencia, no serían sin ella, son al propio tiempo fuente de dolor y de creación: Eres como los sueños: / estás, te veo, / hablo contigo, / nunca te alcanzo (De la pureza de la tierra). Esta necesaria unidad, de la que depende la vida del Yo, se percibe en las palabras: Te miro / y, cuando la mirada vuelve, / ya no es mía, pero también, estilísticamente, en la forma que adopta el principio absoluto de este diálogo interior e intimista, que se manifiesta perpetuo, ora callado, ora aflorando al exterior en forma de verso; el comienzo del poema no es el comienzo de la voz, ésta se hace audible de repente y prosigue lo que ha comenzado ya en silencio: Pero, dónde la fiesta. / Dónde la risa / de los hombres, / el pulso en las sienes, / el aliento encendido o bien: Cómo contártelo / sin naves de regreso. / Cómo explicarte / que la belleza es inútil. // Que la ciudad sin ti se muere, […] (ambas citas de De la pureza de la tierra), o este otro: Otras veces traspasábamos / los muros encalados/ de nuestra habitación / y revolábamos sobre la tierra / […] / como prodigio de invierno (La ciudad de hielo) –la negrita es mía-. Así la memoria del tiempo pasado es la fuente que alimenta la poesía, la herramienta que la cincela, los poemas del autor jienense están preñados de recuerdo, de pérdida, de soledad, de vivo anhelo sin visos de satisfacción. Éste conforma el equipaje que lleva consigo la voz poética en su errar eterno: […], / en el cofre dispuse algún recuerdo, […] // Al marchar candé la puerta, / no fuera que la soledad / quisiera acompañarme (La ciudad de hielo). La conciencia del fluir del tiempo, que ha perdido su razón de ser: […] // –Mi vida no es mi vida / sino tiempo que pasa- […] (La ciudad de hielo), la destrucción de un pasado feliz, a causa de la guerra: […] // -La recuerdo, / pero hace tanto tiempo…- // Ahora quedan / capiteles mutilados, / cal exhausta / y el aire que alberga / la descarga de los fusileros, en el primer poemario, o por el crimen vengativo: Ninguna vida / […], / junto al hogar helado. // Y el espesor del tiempo / en la sal de la tierra / y en la mentira, en el segundo. Como el panteísta, que ve por doquier la manifestación divina, así la persona amada de los versos de Sérvulo –otro rasgo en común con los románticos esta aspiración a la totalidad, a la unidad de naturaleza y ser humano- se hace ubicua en la naturaleza, el paisaje rural, que puebla los versos, siempre alejados de la gran urbe: […]. // Y marcas el sendero / donde corona el trigo / y el vino joven / que refugia la tiranía / de la tarde (La ciudad de hielo), o bien: […] El aire se hace / armonía pura, / casi vaho, trigo amor, / sementera de carey / y viña nueva, o en este otro: Percibo la quietud, / la opalina de las viejas casas, / mil historias y la ciudad / que se escucha lejana (ambas citas de De la pureza de la tierra). El poema deviene a menudo un canto a la sencillez de la vida campestre idealizada, de la que todos los sentidos participan: Espumeas el puchero / y amasas la esencia de la espiga / y las aceitunas. […]. // Hueles a brega, a leño, / a pan de gloria (De la pureza de la tierra). La intensidad del dolor subvierte la percepción para alimentar la herida; el silencio se hace atronador; la ausencia, presencia lacerante: Está vivo el silencio / sobre la tierra muerta. / Y la novia, la madre, el novio / y el amor, muertos / en silencio vivo. […] (De la pureza de la tierra).

Altamente recomendable este volumen, preclaro heredero de la mejor poesía española. Del autor, galardonado entre otros con los premios de poesía Blas Infante (1986, 1987, 1988), Sant Jordi (1986, 1987), Salvador Espriu (1992) y Ciudad de Ponferrada (1997) y finalista en otros tantos, se han publicado, además, Hasta el límite de las violetas (Ed. La Mano en el Cajón, 1995), Las noches del Sur (Diputación Provincial de Jaén, 1996), Casi la misma luz (Tágilis Ediciones, 1999). La niña de la colina, pendiente de publicación, del cual Alfonso Levi y Pepa Ortiz leyeron algunos poemas en la última tertulia de la Asociación Cultural El Laberinto de Ariadna (Ateneo barcelonés), promete incluso, si cabe, superar el presente.

© Anna Rossell

LA LLUNA EN UN COVE. REVISTA DE RELATS DE FICCIÓ

*
*
Portada del nº 27 de La Lluna en un cove. Revista de relats de ficció, que incluye algunos de mis microrrelatos
*
*
*
CÓMO ADQUIRIR MIS LIBROS
*

1) Librería Altaïr, de BARCELONA: Gran Vía de les Corts Catalanes, 616 (entre C./ Balmes y Rbla. de Cataluña), 08007 Barcelona, Tel. (34) 933427171, Fax (34) 933427178, Horario de lunes a sábado: 10:00 - 20:30 h, Correo-e: http://www.altair.es/.
*
2) Librería Laie, de BARCELONA, C./ Pau Clarís, 85, Tel. 933181739
*
3) Librería Library (Lili), de EL MASNOU (BARCELONA) (pasaje delante del quiosco de prensa, ante la estación de Ocata)
*
4) Librería Altaïr, de MADRID: C./ Gaztambide, 31 (entre C./ Alberto Aguilera y Princesa), 28015 Madrid, Tel. 915435300, Fax 915443498, Correo-e: altair.m@altair.es
Horario de lunes a viernes: 10:00-14:00 h i 16:30-20:30 h, sábado: 10:30-14-30 h
*
5) Librería Primado, de VALENCIA, Avda. Primado Reig, 102, Tel. 963616064 (Miguel Morata)
Correo-e: libreriaprimado@hotmail.com
libreriaprimado.blogspot.com

*
6) Librería Céfiro, de SEVILLA, C./ Virgen de los Buenos Libros, 1, 41002 SEVILLA, Tel. y Fax: 954 215 883, Correo-e: cefiro@cefiro-libros.com (Luis)
*
7) Librería La Fuga, de SEVILLA, C./ Conde de Torrejón, 4 (al final de la C./ Amor de Dios), Alameda de Hércules, 41003 SEVILLA, Tel.: 954 382 340, Correo-e: lafuga@nodo50.org (Luis)
*
8) Editorial ACEN, de CASTELLÓN: www.acencs.org
Correo-E: info@acencs.org
Tel.: 662606550
*
9) Librería Argot, de CASTELLÓN, C./ San Vicente, 16, 12002 Castelló de la Plana,
Tel.: 964 250 498, Fax: 964 240 368, Correo-e: argot@argot.es
*
10) Envía un correo a la dirección annarossell@masnou.jazztel.es con tu nombre y tu domicilio postal. Lo recibirás en tu casa, previo el pago de su precio (más los correspondientes gastos de envío -España-) al número de cuenta:

Titular: Anna Rossell
Cuenta nº: 2100 1341 24 0200171951
*
*
*
*
LISTA DE PRECIOS:

Mi viaje a Togo (Libro de viajes) 18,50 Euros

La ferida en la paraula (poemario) 12 Euros

Mondomwouwé (novela) 12 Euros

Quadern malià / Cuaderno de Malí (poemario) 12 Euros

Aquellos años grises (España 1951-1975) (novela) 14 Euros
 La ilustración y el romanticismo como épocas literarias en contextos europeos está descatalogado. Si os interessa adquirirlo, poneros en contacto con Bernd Springer: bernd.springer@uab.cat

VILAPOÉTICA. I Antología, coordinada por Micaela Serrano

*
*
Portada de Vilapoètica. I Antología, Parnass Ediciones, 2011
*
*
*
*
CÓMO ADQUIRIR MIS LIBROS
*

1) Librería Altaïr, de BARCELONA: Gran Vía de les Corts Catalanes, 616 (entre C./ Balmes y Rbla. de Cataluña), 08007 Barcelona, Tel. (34) 933427171, Fax (34) 933427178, Horario de lunes a sábado: 10:00 - 20:30 h, Correo-e: http://www.altair.es/.
*
2) Librería Laie, de BARCELONA, C./ Pau Clarís, 85, Tel. 933181739
*
3) Librería Library (Lili), de EL MASNOU (BARCELONA) (pasaje delante del quiosco de prensa, ante la estación de Ocata)
*
4) Librería Altaïr, de MADRID: C./ Gaztambide, 31 (entre C./ Alberto Aguilera y Princesa), 28015 Madrid, Tel. 915435300, Fax 915443498, Correo-e: altair.m@altair.es
Horario de lunes a viernes: 10:00-14:00 h i 16:30-20:30 h, sábado: 10:30-14-30 h
*
5) Librería Primado, de VALENCIA, Avda. Primado Reig, 102, Tel. 963616064 (Miguel Morata)
Correo-e: libreriaprimado@hotmail.com
libreriaprimado.blogspot.com

*
6) Librería Céfiro, de SEVILLA, C./ Virgen de los Buenos Libros, 1, 41002 SEVILLA, Tel. y Fax: 954 215 883, Correo-e: cefiro@cefiro-libros.com (Luis)
*
7) Librería La Fuga, de SEVILLA, C./ Conde de Torrejón, 4 (al final de la C./ Amor de Dios), Alameda de Hércules, 41003 SEVILLA, Tel.: 954 382 340, Correo-e: lafuga@nodo50.org (Luis)
*
8) Editorial ACEN, de CASTELLÓN: www.acencs.org
Correo-E: info@acencs.org
Tel.: 662606550
*
9) Librería Argot, de CASTELLÓN, C./ San Vicente, 16, 12002 Castelló de la Plana,
Tel.: 964 250 498, Fax: 964 240 368, Correo-e: argot@argot.es
*
10) Envía un correo a la dirección annarossell@masnou.jazztel.es con tu nombre y tu domicilio postal. Lo recibirás en tu casa, previo el pago de su precio (más los correspondientes gastos de envío -España-) al número de cuenta:

Titular: Anna Rossell
Cuenta nº: 2100 1341 24 0200171951
*
**
*
LISTA DE PRECIOS:

Mi viaje a Togo (Libro de viajes) 18,50 Euros

La ferida en la paraula (poemario) 12 Euros

Mondomwouwé (novela) 12 Euros

Quadern malià / Cuaderno de Malí (poemario) 12 Euros

Aquellos años grises (España 1951-1975) (novela) 14 Euros

 La ilustración y el romanticismo como épocas literarias en contextos europeos está descatalogado. Si os interessa adquirirlo, poneros en contacto con Bernd Springer: bernd.springer@uab.cat




I CONCURSO DE MICRORRELATOS LORENZO SILVA

*
*
Portada de la antología I Concurso de microrrelatos Lorenzo Silva, Parnass Ediciones, 2011, que contiene los microrrelatos finalistas y premiados
*
*
*
*
CÓMO ADQUIRIR MIS LIBROS
*

1) Librería Altaïr, de BARCELONA: Gran Vía de les Corts Catalanes, 616 (entre C./ Balmes y Rbla. de Cataluña), 08007 Barcelona, Tel. (34) 933427171, Fax (34) 933427178, Horario de lunes a sábado: 10:00 - 20:30 h, Correo-e: http://www.altair.es/.
*
2) Librería Laie, de BARCELONA, C./ Pau Clarís, 85, Tel. 933181739
*
3) Librería Library (Lili), de EL MASNOU (BARCELONA) (pasaje delante del quiosco de prensa, ante la estación de Ocata)
*
4) Librería Altaïr, de MADRID: C./ Gaztambide, 31 (entre C./ Alberto Aguilera y Princesa), 28015 Madrid, Tel. 915435300, Fax 915443498, Correo-e: altair.m@altair.es
Horario de lunes a viernes: 10:00-14:00 h i 16:30-20:30 h, sábado: 10:30-14-30 h
*
5) Librería Primado, de VALENCIA, Avda. Primado Reig, 102, Tel. 963616064 (Miguel Morata)
Correo-e: libreriaprimado@hotmail.com
libreriaprimado.blogspot.com

*
6) Librería Céfiro, de SEVILLA, C./ Virgen de los Buenos Libros, 1, 41002 SEVILLA, Tel. y Fax: 954 215 883, Correo-e: cefiro@cefiro-libros.com (Luis)
*
7) Librería La Fuga, de SEVILLA, C./ Conde de Torrejón, 4 (al final de la C./ Amor de Dios), Alameda de Hércules, 41003 SEVILLA, Tel.: 954 382 340, Correo-e: lafuga@nodo50.org (Luis)
*
8) Editorial ACEN, de CASTELLÓN: www.acencs.org
Correo-E: info@acencs.org
Tel.: 662606550
*
9) Librería Argot, de CASTELLÓN, C./ San Vicente, 16, 12002 Castelló de la Plana,
Tel.: 964 250 498, Fax: 964 240 368, Correo-e: argot@argot.es
*
10) Envía un correo a la dirección annarossell@masnou.jazztel.es con tu nombre y tu domicilio postal. Lo recibirás en tu casa, previo el pago de su precio (más los correspondientes gastos de envío -España-) al número de cuenta:

Titular: Anna Rossell
Cuenta nº: 2100 1341 24 0200171951
*
*
*
*
LISTA DE PRECIOS:

Mi viaje a Togo (Libro de viajes) 18,50 Euros

La ferida en la paraula (poemario) 12 Euros

Mondomwouwé (novela) 12 Euros

Quadern malià / Cuaderno de Malí (poemario) 12 Euros

Aquellos años grises (España 1951-1975) (novela) 14 Euros
*
 La ilustración y el romanticismo como épocas literarias en contextos europeos está descatalogado. Si os interessa adquirirlo, poneros en contacto con Bernd Springer: bernd.springer@uab.cat 

EL LABERINTO DE ARIADNA. VOCES FEMENINAS DE EL LABERINTO. PLIEGO DE POESÍA Nº 21, 2010

*
*
Pliego Nº 21 (2010), publicación trimestral de poesía de El Laberinto de Ariadna


*
*
CÓMO ADQUIRIR MIS LIBROS
*

1) Librería Altaïr, de BARCELONA: Gran Vía de les Corts Catalanes, 616 (entre C./ Balmes y Rbla. de Cataluña), 08007 Barcelona, Tel. (34) 933427171, Fax (34) 933427178, Horario de lunes a sábado: 10:00 - 20:30 h, Correo-e: http://www.altair.es/.
*
2) Librería Laie, de BARCELONA, C./ Pau Clarís, 85, Tel. 933181739
*
3) Librería Library (Lili), de EL MASNOU (BARCELONA) (pasaje delante del quiosco de prensa, ante la estación de Ocata)
*
4) Librería Altaïr, de MADRID: C./ Gaztambide, 31 (entre C./ Alberto Aguilera y Princesa), 28015 Madrid, Tel. 915435300, Fax 915443498, Correo-e: altair.m@altair.es
Horario de lunes a viernes: 10:00-14:00 h i 16:30-20:30 h, sábado: 10:30-14-30 h
*
5) Librería Primado, de VALENCIA, Avda. Primado Reig, 102, Tel. 963616064 (Miguel Morata)
Correo-e: libreriaprimado@hotmail.com
libreriaprimado.blogspot.com

*
6) Librería Céfiro, de SEVILLA, C./ Virgen de los Buenos Libros, 1, 41002 SEVILLA, Tel. y Fax: 954 215 883, Correo-e: cefiro@cefiro-libros.com (Luis)
*
7) Librería La Fuga, de SEVILLA, C./ Conde de Torrejón, 4 (al final de la C./ Amor de Dios), Alameda de Hércules, 41003 SEVILLA, Tel.: 954 382 340, Correo-e: lafuga@nodo50.org (Luis)
*
8) Editorial ACEN, de CASTELLÓN: www.acencs.org
Correo-E: info@acencs.org
Tel.: 662606550
*
9) Librería Argot, de CASTELLÓN, C./ San Vicente, 16, 12002 Castelló de la Plana,
Tel.: 964 250 498, Fax: 964 240 368, Correo-e: argot@argot.es
*
10) Envía un correo a la dirección annarossell@masnou.jazztel.es con tu nombre y tu domicilio postal. Lo recibirás en tu casa, previo el pago de su precio (más los correspondientes gastos de envío -España-) al número de cuenta:

Titular: Anna Rossell
Cuenta nº: 2100 1341 24 0200171951
*
*
LISTA DE PRECIOS:

Mi viaje a Togo (Libro de viajes) 18,50 Euros

La ferida en la paraula (poemario) 12 Euros

Mondomwouwé (novela) 12 Euros

Quadern malià / Cuaderno de Malí (poemario) 12 Euros

Aquellos años grises (España 1951-1975) (novela) 14 Euros
*
 La ilustración y el romanticismo como épocas literarias en contextos europeos está descatalogado. Si os interessa adquirirlo, poneros en contacto con Bernd Springer: bernd.springer@uab.cat 

24 de abril de 2011

PARA MERCURIO, MI NUEV@ SEGUIDOR@, DE DOMINGO DE GLORIA

*
¡Hola, Mercurio! Gracias por tu compañía en esta tertulia. Aquí te dejo, a modo de bienvenida, este microrrelato mío:

COSAS DE NIÑOS

“¡No te pongas así, es sólo un castillo de arena!”, dijo el padre al ver el desconsuelo del niño cuando la ola invadió la construcción y la arrasó.
El agua se había llevado su ilusión, pero esto el padre no lo sabía. Era un adulto.

© Anna Rossell

(Publicado en V.V.A.A., I Concurso de microrrelatos Lorenzo Silva, Parnass Ediciones, Barcelona, 2011, p. 27)

22 de abril de 2011

CORRESPONDENCIA ANNA ROSSELL-XEC MARQUÈS (22-04-2011)

*
CARTA D'ANNA ROSSELL AL TEÒLEG I SALESIÀ XEC MARQUÈS (22-04-2011) / CARTA DE ANNA ROSSELL AL TEÓLOGO Y SALESIANO XEC MARQUÈS (22-04-2011)

Al texto catalán sigue su traducción al español


A l'H.O.R.I.G.I.N.A.L., Barcelona, amb altres poetes, amb motiu de l'homenatge a Felícia Fuster (febrer 2011) / En el H.O.R.I.G.I.N.A.L., Barcelona, con otros poetas, con motivo del homenaje a Felícia Fuster (febrero 2011)

Català

El Masnou, 22-04-2011

Estimat Xec,

gràcies per les paraules que m’envies, les teves i les dels teus tres companys que viuen a Costa d’Ivori. Llegir les observacions i reflexions que fan des de la duríssima quotidianitat en què ja fa massa temps estan immersos és, per als que vivim lluny d’allà en la nostra còmoda seguretat, un exemple de coratge i alhora una font d’informació impagable, que injustament ens estalvien els que s’anomenen mitjans de comunicació.

Certament, la faula dürrenmattiana del minotaure tancat al laberint recorda, com bé dius, la història del llibre del Gènesi, només que en versió laica: Déu no hi és. Dürrenmatt era fill d’un pastor protestant i els textos i l’univers bíblics devien ser-li molt familiars.

Veient el paral•lelisme entre ambdós textos, tu et demanes “per què el creient fa entrar Déu en joc?” i et respons que “Déu apareix com el garant que el mal no és només un mal per a la pròpia persona (el minotaure perd una companya), sinó que és un mal en si mateix: és pecat. Qui defineix el bé i el mal no és el meu convenient sinó un Altre, Déu, del que s’espera que sigui garant del meu bé i del bé de l’altre.” I més endavant escrius: “No em vull pronunciar sobre la necessitat de Déu per fonamentar la consciència, sé que sóc creient. Però em sembla lògic que sense Déu no hi hagi responsabilitat, tal com conclou el teu autor suís. Hi queda una mecànica més o menys reglada per estratègies d’interessos que poden semblar ‘cura i tendresa’ i, al passar dels segles, la mecànica esdevé cada vegada més autònoma i l’individu menys responsable.” A totes dues cites hi és subjacent la creença que només la fe en l’existència de Déu pot evitar la desfeta dels valors i la bona convivència social.

Amb això has tocat un tema que podem considerar clau i que fa molt que m’he plantejat:

Els valors depenen de l’existència de Déu?

Si realment és així, les conseqüències serien nefastes: una societat atea esdevindria, com tu planteges, regida per “una mecànica més o menys reglada per estratègies d’interessos [...]”, la convivència es faria impossible perquè ens conduiríem únicament per la pura materialitat i imperaria la llei del més fort, la llei de la selva (o pitjor, perquè el fort no s’imposaria només per raons de supervivència, sinó per pur caprici o per plaer). Però és realment així?

M’agradaria desenvolupar una mica aquest tema; no sé si sóc capaç de respondre de manera rotunda aquesta pregunta. La qüestió és: hi ha alguna altra raó, alguna altra pulsió o intuïció, que ens serveixi de Déu, en el seu lloc, i que sigui garant d’aquests valors de convivència?

Dies enrere ens platejàvem d’una manera laica el naixement de la consciència del Bé i del Mal i dèiem que l’experiència del que és bo o dolent per a la pròpia persona ens porta a concloure que “el que no és bo o és dolent per a mi ho ha de ser per a l’altre”. També és així com el minotaure del laberint adquireix la consciència dels seus valors. Aquí no necessitàvem Déu. En aquesta descoberta de l’altre, doncs, hi ha el nucli del que són els valors que han d’imperar en una societat que vol viure en harmonia. No podem dir, llavors, que el naixement de la consciència del Bé i del Mal -el naixement de la consciència dels valors i de la seva importància- és d’alguna manera inherent a la naturalesa social humana? No és, d’alguna manera, instintiva, intuïtiva? No respon a la intuïció que els valors són necessaris per a la supervivència? En aquest cas no necessitem l’explicació de Déu. En el fons aquesta pregunta toca de ple la distinció que fem entre ètica i moral. La moral té a veure amb els valors determinats per un Déu, mentre que l’ètica respon als valors que jo n’hi diria “laics”, no determinats per cap Déu, sinó per unes normes de convivència social, que no tenen per què ser únicament de naturalesa pràctica. Hi ha en l’ésser humà una dimensió espiritual que no ha d’estar obligadament lligada a cap religió, en el sentit de la creença en Déu. Jo em tinc per una persona força religiosa i, en canvi, sóc agnòstica. Sóc religiosa en el sentit que experimento en mi i en altra gent una vessant espiritual que no és la matèria mateixa, per bé que es sustenti en ella. Aquesta sola vivència ja em fa creure en els valors i sentir la necessitat de valors, i no em cal Déu per sentir-ne la necessitat. Tu mateix dius, més avall: “[...] la societat ha elaborat prou referències ètiques per no permetre a cap Déu de justificar el mal.” Si les societats elaboren aquestes referències ètiques, no és aquell instint el que les indueix a fer-ho?

Per últim només una altra reflexió. Dius: “Trobo que en el tema de Déu la història ha avançat molt. Estem d’acord que no se’n pot dir creient d’aquell que posseeix Déu i n’esdevé l’exclusiu, cosa gens evident (al menys en el gremi de la meva creença) fa uns anys.” Jo també penso que el diàleg interreligiós ha fet alguns avenços, però no sé si gosaria dir que “ha avançat molt”. Desgraciadament la història ens mostra que les religions monoteistes han estat sempre la font de monstruositats i vessaments de sang, i em temo que cal ben poca cosa perquè el terreny guanyat es perdi en quatre dies. Un exemple ben recent el tenim en la guerra de Croàcia, on els musulmans de sobte van ser objecte de persecució i assassinats per part dels que el dia abans havien estat els seus pacífics veïns. Això va ser com qui diu abans d’ahir... . Penso que el fonamentalisme religiós, igual que els nacionalismes, és un dels fantasmes que pengen eternament sobre els nostres caps com una espasa de Dàmocles: qualsevol moment algú la fa caure amb una bufada i organitza una carnisseria.

Estimat Xec, aquí ho deixo. Ja veus que no m’he convertit, com tu em dius de tant en tant que faci, malgrat la Setmana Santa.

Una forta abraçada (laica),

Anna
*
*
CARTA DE ANNA ROSSELL AL TEÓLOGO Y SALESIANO XEC MARQUÈS (22-04-2011)

Traducción al español de Anna Rossell

El Masnou, 22-04-2011


Querido Xec,

gracias por las palabras que me mandas, las tuyas y las de tus tres compañeros que viven en Costa de Marfil. Leer las observaciones y reflexiones que hacen desde la durísima cotidianidad en que llevan demasiado tiempo inmersos es, para quienes vivimos lejos de allí en nuestra cómoda seguridad, un ejemplo de valentía y al mismo tiempo una fuente de información impagable, que injustamente nos escatiman los así llamados medios de comunicación.

Ciertamente, la fábula dürrenmattiana del minotauro encerrado en el laberinto recuerda, como bien dices, la historia del libro del Génesis, sólo que en versión laica: Dios no está. Dürrenmatt era hijo de un pastor protestante y los textos y el universo bíblicos debían de serle muy familiares.
Viendo el paralelismo entre ambos textos, tú te preguntas "¿por qué el creyente hace entrar a Dios en juego?" y te respondes que "Dios aparece como el garante de que el mal no es únicamente un mal para la propia persona (el minotauro pierde a una compañera), sino que es un mal en sí mismo: es pecado. Quien define el bien y el mal no es mi conveniencia sino Otro. Dios, de quien se espera que sea el garante de mi bien y del bien del otro." Y más adelante escribes: "No me quiero pronunciar sobre la necesidad de Dios para fundamentar la conciencia, sé que soy creyente. Pero me parece lógico que sin Dios no hay responsabilidad, tal como concluye tu autor suizo. Queda una mecánica más o menos reglada por estrategias de intereses que pueden parecer "cuidado y ternura" y, al pasar los siglos, la mecánica deviene cada vez más autónoma y el individuo menos responsable." En ambas citas subyace la creencia de que sólo la fe en la existencia de Dios puede evitar el desmoronamiento de los valores y la buena convivencia social.
Con esto has tocado un tema que podemos considerar clave y que hace mucho me he estado planteando:

¿Los valores dependen de la existencia de Dios?

Si realmente fuera así, las consecuencias serían nefastas: una sociedad atea acabaría, como tú planteas, regida por "una mecánica más o menos reglada por estrategias de intereses [...]", la convivencia se haría imposible porque nos conduciríamos únicamente por la pura materialidad e imperaría la ley del más fuerte, la ley de la selva (o peor, porque el fuerte no se impondría sólo por razones de supervivencia, sino por puro capricho o por placer). Pero ¿es realmente así?

Me gustaría desarrollar un poco este tema; no sé si soy capaz de responder de manera rotunda a esta pregunta. La cuestión es: ¿hay alguna otra razón, alguna otra pulsión o intuición, que nos sirva de Dios, en su lugar, y que sea garante de estos valores de convivencia?

Hace algunos días nos planteábamos de un modo laico el nacimiento de la conciencia del Bien y del Mal y decíamos que la experiencia de lo que es bueno o malo para la propia persona nos lleva a la conclusión de que "lo que no es bueno para mí no debe serlo para el / la otr@". También es así como el minotauro del laberinto adquiere la conciencia de sus valores. Aquí no necesitábamos a Dios. En este decubrimiento del / de la otr@, pues, está el núcleo de lo que son los valores que deben imperar en una sociedad que quiera vivir en armonía. ¿Así pues no podemos decir que el nacimiento de la conciencia del Bien y del Mal -el nacimiento de la conciencia de los valores y de su importancia- es, de algún modo, inherente a la naturaleza social humana? ¿No es, de algún modo, instintiva, intuitiva? ¿No responde a la intuición de que los valores son necesarios para la supervivencia? En este caso no necesitamos la explicación de Dios. En el fondo esta pregunta atañe de lleno a la distinción que hacemos entre ética y moral. La moral tiene que ver con los valores determinados por un Dios, mientras que la ética responde a los valores que yo llamaría "laicos", no determinados por ningún Dios sino por unas normas de convivencia social, que no tienen por qué ser únicamente de naturaleza práctica. Hay en el ser humano una dimensión espiritual que no debe estar obligadamente ligada a una religión, en el sentido de la creencia en Dios. Yo me tengo por una persona bastante religiosa y, en cambio, soy agnóstica. Soy religiosa en el sentido de que experimento en mí y en otra gente una vertiente espiritual que no es la propia materia, por más que se sustente en ella. Esta sola vivencia ya me lleva a creer en los valores y a sentir la necesidad de valores, y no necesito a Dios para sentir esta necesidad. Tú mismo dices más adelante: "[...] la sociedad ha elaborado bastantes referencias éticas para no permitir que ningún Dios justifique el mal." Si las sociedades elaboran estas referencias éticas, ¿no es aquel instinto el que las induce a ello?

Por último sólo otra reflexión. Dices: "Pienso que en el tema de Dios la historia ha avanzado mucho. Estamos de acuerdo en que no puede llamarse creyente a aquél que dice poseer a Dios de modo exclusivo, cosa nada evidente (al menos en el gremio de mi fe) hace algunos años." Yo también pienso que el diálogo interreligioso ha hecho algunos avances, pero no sé si me atrevería a afirmar que "ha avanzado mucho". Desgraciadamente la historia nos muestra que las religiones monoteístas han sido siempre fuente de monstruosidades y derramamiento de sangre, y me temo que es muy poco lo que se necesita para que el terreno ganado se pierda en pocos días. Un ejemplo bien reciente lo tenemos en la guerra de Croacia, en la que los musulmanes de repente fueron objeto de persecución y asesinato por parte de quienes un día antes habían sido sus pacíficos vecinos. Esto sucedió, como quien dice, ayer... . Pienso que el fundamentalismo religioso, al igual que los nacionalismos, es uno de los fantasmas que penden eternamente sobre nuestras cabezas como un espada de Damocles: en cualquier momento alguien la hace caer de un soplido y organiza una carnicería.

Querido Xec, aquí lo dejo. Ya ves que no me he convertido, como tú tan a menudo me dices que debo hacer, a pesar de la Semana Santa.
  
Un fuerte abrazo (laico),

Anna

19 de abril de 2011

A XAVI MILÀ. PARA ÉL ESTE OTRO MICRORRELATO MÍO. ¡Y BIENVENIDO A NUESTRA TERTULIA!

*
Al texto catalán le sigue su traducción al español

Catalán

ADÉU A LA INFÀNCIA, ADÉU ( ©Traducció Anna Rossell)


S’havien descobert l’una a l’altra un matí d’estiu, quan la Marga, com cada any, passava part de les seves vacances estivals a la masia dels seus avis. Era allà, ajupida i immòbil, entre el garbuix d’herbes que vorejaven la bassa, i la mirava amb ulls fixos. La Marga tenia molt viu aquell moment: s’havia quedat una bona estona al seu costat, en silenci, i només després d’uns instants havia gosat acostar-se, lentament. Amb una cautela immensa va apropar la seva mà esquerra fins tocar-la i va palpar amb dits tremolosos la seva pell humida. Estava freda. El lleu estremiment d’aquell cos li va canviar la vida per sempre més. Llavors la va besar, i en aquell mateix instant va perdre la innocència en comprovar que la granota no s’havia transformat en príncep. Malgrat la pota ferida, la va veure desaparèixer d’un bot per darrera la tàpia.

© Anna Rossell
*
*
Español

ADIÓS A LA INFANCIA, ADIÓS

Se habían descubierto una a otra una mañana de verano cuando Marga, como todos los años, pasaba parte de las vacaciones estivales en la casa de campo de sus abuelos. Estaba allí, agazapada e inmóvil entre la maraña de hierba que rodeaba la alberca, mirándola con ojos fijos. Marga recordaba vivamente aquel momento: había permanecido un buen rato a su lado, en silencio, y sólo transcurrido un tiempo se había atrevido a aproximarse, lentamente. Con inmensa cautela acercó su mano izquierda hasta tocarla y palpó con dedos temblorosos su piel húmeda. Estaba fría. El leve estremecimiento de aquel cuerpo le cambió la vida para siempre. Entonces la besó, y perdió al instante su inocencia cuando comprobó que la rana no se había transformado en príncipe. A pesar de la pata herida, la vio desaparecer de un enorme brinco por detrás de la tapia.

© Anna Rossell


(Publicado en VVAA,  Microscopios Eróticos, Ediciones de la Universidad de Salamanca, 2006).

16 de abril de 2011

PARA LAURA DALMAU, NUEVA SEGUIDORA DE LA TERTULIA

*
Para ti, Laura, este microrrelato mío:

Al texto catalán sigue la versión en español

Catalán

LA NOTÍCIA


L’infart el va fulminar quan, a l’edició del matí, va llegir la seva esquela a la secció de necrològiques. Ell sempre havia afirmat que aquell diari tenia bon olfacte per a les notícies.

© Anna Rossell

(Publicado en La Lluna en un Cove. Revista de relats de ficció, núm. 27, València, 2011)
*
*
Español

LA NOTICIA


El infarto lo fulminó cuando en la edición de la mañana leyó su esquela en la sección de necrológicas. Él siempre había sostenido que aquel diario tenía buen olfato para las noticias.

© Anna Rossell

14 de abril de 2011

VILAPOÉTICA. PRIMER FESTIVAL INTERNACIONAL DE POESÍA (VILADECANS, ABRIL 2011)

*
TAULA RODONA: POESIA CATALANA CONTEMPORÀNIA, AMB FRANCESC PARCERISAS, JOSEP ANTON SOLDEVILA, JORDI JANÉ I ANNA ROSSELL
*
MESA REDONDA: POESÍA CATALANA CONTEMPORÁNEA, CON FRANCESC PARCERISAS, JOSEP ANTON SOLDEVILA, JORDI JANÉ Y ANNA ROSSELL

*


(1ª part / 1ªparte)



(2ª part / 2ª parte)



(3ª part / 3ªparte)

13 de abril de 2011

CORRESPONDENCIA XEC MARQUÈS-ANNA ROSSELL (11-04-2011)

*
CARTA DEL TEÒLEG I SALESIÀ XEC MARQUÈS A ANNA ROSSELL (11-04-2011) / CARTA DEL TEÓLOGO Y SALESIANO XEC MARQUÈS A ANNA ROSSELL (11-04-2011)

Al texto catalán sigue su traducción al español
*
Xec Marquès (gener 2011), a la casa d'El Masnou / Xec Marquès (enero 2011), en la casa de El Masnou

Català

Conakry, 11 abril 2011

Benvolguda Anna :

T’envio alguns testimonis de germans que viuen a Abidjan [Costa d’Ivori]. Dos estils ben diferents. Un és el Cesar, des de fa uns anys a Abidjan en tant que secretari inspectorial. Un senyor ben andalús, feiner i creatiu. Prim i sec, anunciant la seva austeritat i el seu rigor. Ja deu tenir vora els setanta anys. L’altre, el Denis Soro, un ivorià del nord. En les meves estades de jove salesià durant l’estiu vaig tenir la sort de conèixer el seu poble i la seva família, alguns kilòmetres de Korogho. Va coincidir alguns anys d’estudis amb el Guillaume Soro, l’ex primer ministre del Gabgbo [el president que oficialment va perdre les últimes eleccions] i actual primer ministre del Ouatara [que oficialment ha ganat les eleccions a president] (ex, també, cap de la rebel·lió). És un tipus que em cau molt bé.

El text del Denis, d’alguna manera, porta també a la relació amb l’altre. Parteix de la tragèdia de la mort d’una dona a mans d’un grup d’exaltats que vol salvar la vida del seu amic. Reconeix un lloc comú, la vida. I es fa preguntes radicals: quin sentit es pot donar a la vida seva si no se’n dóna cap a la vida de l’altre.

La teva explicació del text de Dürrenmatt em fa pensar en la tradició del pecat original. El llibre del Gènesis és un text creient i fa entrar en joc Déu. El primer pecat és un pecat contra un manament de Déu: no menjar de l’arbre del mig del jardí. El segon és un pecat contra l’altre (Caín-Abel), Déu també entra en el joc : revela primer la mesquinesa de Caín, poc generós amb el seu do i, desprès, l’horror del crim de vessar la sang del germà.

Si hi treus Déu i només deixes el protagonistes humans, trobo que hi ha alguna cosa de l’experiència del minotaure al laberint. Però, per què el creient fa entrar Déu en joc? Primer perquè creu que Déu existeix i el descobreix a partir de les seves experiències humanes. Desprès perquè Déu apareix com el garant que el mal fet no és només un mal per a la pròpia persona (el minotaure perd una companya), sinó que és un mal en si mateix: és pecat. Qui defineix el bé i el mal no és el meu convenient sinó un Altre, Déu, del que s’espera sigui garant del meu bé i del bé de l’altre. Per a Ell, no hi pot haver bé per a mi que sigui mal per a l’altre. Per a Ell, el mal a l’altre no ho és (només) perquè em fa mal a mi, sinó perquè fa mal a l’altre. Si a la immobilitat de la donzella [en el text del Minotaure] seguís la veu de Déu anunciant que la donzella “és morta” i denunciant el crim, el minotaure no buscaria només ser més tendre sinó més bo.

No em vull pronunciar sobre la necessitat de Déu per fonamentar la consciència, sé que sóc creient. Però em sembla lògic que sense Déu no hi hagi responsabilitat, tal com conclou el teu autor suís. Hi queda una mecànica més o menys reglada per estratègies d’interessos que poden semblar “cura i tendresa” i, al passar dels segles, la mecànica esdevé cada vegada més autònoma i l’individu menys responsable.

Trobo que en el tema de Déu la història ha avançat molt. Estem d’acord que no se’n pot dir creient d’aquell que posseeix Déu i n’esdevé l’exclusiu, cosa gens evident (al menys en el gremi de la meva creença) fa uns anys. Al mateix temps, en contra del que pensa Dürrenmatt, la societat ha elaborat prou referències ètiques per no permetre a cap Déu de justificar el mal.

La guerra a Costa d’Ivori m’està posant en qüestió moltes coses, però també m’està afirmant que disposem d'estructures i organismes de defensa dels drets de la persona i de judici dels responsables, que no existien fa uns anys.

Ho deixo ací, com diuen a València.

Xec
*
*
CARTA DEL TEÓLOGO Y SALESIANO XEC MARQUÈS A ANNA ROSSELL (11-04-2011)
*
Traducción al español de Anna Rossell
*
Conakry, 11 de abril 2011

Xec Anna 11 avril 2011

Apreciada Anna:


Te envío algunos testimonios de hermanos que viven en Abidjan [Costa de Marfil]. Dos estilos bien distintos. Uno es el de Cesar, desde hace algunos años en Abidjan como secretario de la inspectoría. Un hombre bien andalúz, trabajador y creativo, delgado y enjuto, como anuncio de su austeridad y rigor. Debe de tener cerca de setenta años. El otro, Denis Soro, un marfileño del norte. En mis estancias de joven salesiano durante los veranos tuve la suerte de conocer su pueblo y a su familia, a pocos kilómetros de Korogho. Coincidió algunos de sus años de estudios con Guillaume Soro, el ex primer ministro de Gabgbo [el presidente oficialmente derrotado en las últimas elecciones] y actual primer ministro de Ouatara (ex, también, jefe de la rebelión). Es un tipo que me cae muy bien.

El texto de Denis, de algún modo, trata también el tema de la relación con el otro. Parte de la tragedia de la muerte de una mujer a manos de un grupo de exaltados que quiere salvar la vida de su amigo. Reconoce un
lugar común, la vida. Y se plantea cuestiones radicales: ¿qué sentido puede dar a su vida si no da ninguno a la vida del otro?
Tu explicación del texto de Dürrenmatt me hace pensar en la tradición del pecado original. El libro del Génesis es un texto creyente y hace entrar en juego a Dios. El primer pecado es un pecado contra un mandamiento de Dios: no comer del árbol del medio del jardín. El segundo es un pecado contra el otro (Caín-Abel), Dios también entra en el juego: revela primero la mezquindad de Caín, poco generosos con su don, y, después, el horror del crimen de derramar la sangre del hermano.

Si sacamos a Dios y dejamos únicamente a los protagonistas humanos, pienso que tiene algo en común con la experiencia del minotauro en el laberinto. Pero ¿por qué el creyente hace entrar a Dios en el juego? Primero porque cree en la existencia de Dios y lo descubre a partir de sus experiencias humanas. Después porque Dios aparece como garante de que el mal hecho no es sólo un mal para la propia persona (el minotauro pierde a una compañera), sino que es un mal en sí mismo: es pecado. Quien define el bien y el mal no es mi conveniencia sino Otro, Dios, del que se espera que garantice mi bien y el bien del otro. Para Él no puede haber bien para mí que sea mal para el otro. Para Él el mal al oto no lo es (sólo) porque me daña a mí, sino porque daña al otro. Si a la inmovilidad de la doncella [en el texto del Minotauro] siguiera la voz de Dios anunciando que la doncella "está muerta" y denunciando el crimen, el minotauro no intentaría sólo ser más tierno sino más bueno.

No quiero pronunciarme sobre la necesidad de Dios para fundamentar la conciencia, sé que soy creyente. Pero me parece lógico que sin Dios no haya responsabilidad, tal como concluye tu autor suizo. Queda una mecánica más o menos regulada por estrategias de intereses que pueden parecer "cuidado y ternura" y, al pasar los siglos, la mecánica se hace cada vez más autónoma y el individuo menos responsable.

Pienso que en el tema de Dios la historia ha avanzado mucho. Estamos de acuerdo en que no podemos llamar creyenta a aquél que se adueña de Dios y lo hace exclusivo, cosa nada evidente (al menos en el gremio de mi fe) hace unos años. Al mismo tiempo, en contra de lo que piensa Dürrenmatt, la sociedad ha elaborado suficientes referencias éticas para no permitir que ningún Dios justifique el mal.

La guerra en Costa de Marfil me está cuestionando muchas cosas, pero también me está demostrando que disponemos de estructuras y de organismos en defensa de los derechos de la persona y de juicio para los responsables, que no existían hace unos años.

Ho deixo ací, como dicen en Valencia.

Xec

12 de abril de 2011

PARA ANTONIO ALFECA, MI POEMA

*
Al original catalán sigue su traducción en español
*
Catalán (Original)

CRÒNICA POLÍTICA

Ahir,
a la cimera,
els dos primer ministres
tractaren
-durant quatre hores-
els punts conflictius previstos
sense arribar a cap acord.


Roda de premsa:
Satisfacció pel clima amistós
d’apropament
i els grans avenços en el decurs
de les converses.

© Anna Rossell

Del poemario: Anna Rossell, La veu per companya
*
*
Español

CRÓNICA POLÍTICA

Ayer,
en la cumbre,
los dos primeros ministros
trataron
-cuatro horas-
los puntos conflictivos previstos
sin llegar a acuerdo alguno.

Rueda de prensa:
Satisfacción por el clima amistoso
de acercamiento
y grandes avances
en las conversaciones.

© Anna Rossell


© de la traducción Anna Rossell


Del poemario: Anna Rossell, La veu per companya

LES CORALS MARENY I XALESTA CANTEN PRÒXIMAMENT EL CARMINA BURANA. CONCERTS EL 7 (TEATRE LA MASSA DE VILASSAR DE DALT)I EL 14 DE MAIG (TEATRE JOVENTUT DE L'HOSPITALET DEL LLOBREGAT

*
DIARI MARESME

dimarts, 12 de abril de 2011
Joaquim Miranda, Director de les corals Mareny i Xalesta

Marc Riera, President de la Coral Mareny
*
DIARI MARESME

dimarts, 12 de abril de 2011

“La Coral Mareny sempre ha estat un referent”

Entrevista d’Anna Rossell a Joaquim Miranda, Director de la Coral Mareny, de Vilassar de Dalt; i a Marc Riera, President de l’entitat.


Anna Rossell: Tinc entès que el cant coral a Vilassar de Dalt gaudeix d’una llarga tradició i que al poble hi ha hagut moltes corals i de mena diferent. D’on prové aquest gust per la música coral a Vilassar?

Joaquim Miranda: A Vilassar de Dalt, com a la majoria de pobles de Catalunya, des de sempre hi ha hagut una bona tradició coral. Quan vaig venir a Vilassar, l’any 1976, hi havia el Cor del Casinet format exclusivament d’homes, segons la tradició dels Cors de Clavé.
També la Montserrat Rosés ja dirigia el grup de nens i nenes de “les caramelles”, que sortien a cantar cada Pasqua. Sé que també hi havia hagut cors vinculats directament a la parròquia. Als anys 80, a partir dels alumnes de l’Aula de Música de Vilassar, es va crear la Coral Xic Estel, que actualment encara participa en les activitats del Secretariat de Corals Infantils de Catalunya i porta a terme la seva pròpia programació. Més endavant, l’any 1995, es va formar la Coral Mixta Azari i el Cor del Casinet es va convertir en coral mixta. Malauradament aquestes dues corals fa pocs anys que deixaren la seva activitat artística.

Marc Riera: Vilassar és un poble històricament molt ric en associacions i el cant no n’ha estat pas una excepció.


A. R.: Quan i com va néixer la Coral Mareny?

J. M.: La Coral Mareny de Vilassar de Dalt va néixer a iniciativa d’unes persones sensibles al món musical després d’escoltar un concert de la Coral Xalesta de l’Hospitalet de Llobregat, coral que jo mateix havia fundat l’any 1973. El concert es va fer al Casal de Vilassar de Dalt i llavors em varen proposar de crear una coral mixta a Vilassar. Així és que es va fer el primer assaig el mes de març de 1978, al qual van assistir vuit cantaires. Poc a poc la coral es va anar consolidant i va fer el primer concert el 24 de desembre del mateix any.

M. R.: Primer puntualitzar que sóc un parell d’anys més jove que la coral i per tant no vaig viure els seus inicis fa 33 anys i per a mi la Coral Mareny sempre ha estat un referent en el cant coral a Vilassar. Segons expliquen alguns del fundadors de la Coral Mareny que avui canten amb nosaltres, va néixer d’un reduït grup d’amics amb ganes de cantar i que, en veure el concert de la Coral Xalesta a Vilassar, van rebre l’impuls necessari per tirar endavant el projecte.
Des dels seus orígens, la Coral Mareny s’ha plantejat com a objectiu conèixer nova gent a través de la música, passar bones estones descobrint noves sensibilitats i gaudint de l’harmonia d’uns sons, d’unes veus, d’unes cançons. En el cant coral vol trobar-hi no tan sols una forma d’interpretar i entendre la música, sinó també un mitjà per a la pròpia formació personal i humana. I amb aquest ideal seguim creixent.


A. R.: Quants cantaires formen la coral? És una coral professional? Quants directors ha tingut? Feu una mica d’història.

J. M.: La coral està formada per uns 35 cantaires. És una coral totalment “amateur”, però amb un esperit envejable de ganes d’aprendre i millorar la seva qualitat musical. En el període de l’any 1990-94 la coral va ser dirigida per Ester Martells i no hi ha hagut cap més director.

M. R.: Des dels seus inicis amb aquell reduït número de cantaires la coral n’ha augmentat el nombre i, tot i passar els seus alts i baixos, s’ha mantingut amb uns 35 cantaires. La coral no és professional, però posa la il·lusió i el treball de cadascun dels cantaires i la paciència i el saber fer del nostre director en cada assaig. En Joaquim Miranda, amb el seu bon mestratge, ens ha portat a gaudir de cadascuna de les cançons i a poder interpretar composicions de grans autors.
En Joaquim l’ha dirigida sempre excepte un curt període de temps, en què no va poder per raons professionals, va ser llavor quan la va dirigir Ester Martells.


A. R.: No tractant-se d’una coral professional he vist que teniu un repertori molt ampli i heu cantat obres de remarcable dificultat, també heu fet concerts a altres llocs d’Espanya i a l’estranger…

J. M.: A la coral hem tingut com a objectiu principal cantar cançons tradicionals d’arreu del món, en especial de Catalunya, però també entrar en el món coral dels grans compositors de totes les èpoques. Aquest repertori l’hem pogut transmetre en molts concerts, sobretot a Catalunya, però també a altres llocs d’Espanya, França, Holanda, Àustria…, on hem tingut la possibilitat de conviure i intercanviar experiències amb altres corals i directors que ens han ajudat molt a ampliar el nostre repertori.

M. R.: El nostre repertori inclou algunes de las grans composicions d´autors europeus, com el Glòria de Vivaldi, Magnificat de Cererols, Cantates de J.S. Bach, els Notturni, el Rèquiem i la Missa de la Coronació de W.A.Mozart, Missa brève nº 7 de Charles Gounod. Així com també la sarsuela Cançó d´Amor i de Guerra, de R. Martínez Valls i una selecció de cants espirituals i gospel, nova cançó, sense oblidar les nostres cançons tradicionals.
La coral ha realitzat intercanvis amb moltes corals com L´Orfeó Lleidatà, L´Orfeó Andorrà, la Coral Polifònica de Nigrán ( Galícia ), Kantuz Abesbatza d´Ernani (Euskadi), la Coral de Sant Joan de Mallorca, Nederlans Hervormo de Lemmer (Holanda ) i L´Ensemble Vocal du Val de la Haye, de Normandia… . També hem participat en concerts del cicle “Advent a Viena“, organitzats per l´Ajuntament de la capital austríaca.


A. R.: Vos sou professor de pedagogia musical a la Universitat Autònoma de Barcelona. A la coral conreeu tant la música popular com la clàssica, i tant laica com religiosa. Us mou algun ideal pedagògic?

J. M.: Des de sempre he pensat que un grup coral amateur ha d’aprendre a cantar obres corals de totes èpoques i estils, des del Renaixement fins a la música contemporània, des de cançons tradicionals de Catalunya fins a espirituals negres, des d’oratoris fins a sarsueles… Aquest equilibri entre els diferents repertoris ens ha fet créixer molt a nivell tècnic i ens ha esperonat a aconseguir fites cada vegada més atrevides.

A. R.: Tinc entès que més d’un cop heu actuat cantant en espectacles teatrals. Com és llavors la vostra actuació? Us limiteu a cantar com a coral o també feu vosaltres d’actors? Qui fa la coreografia i s’encarrega de la direcció teatral?

J. M.: Una obra que vàrem representar va ser la Cançó d’Amor i Guerra, de Rafael Martínez Valls. Va ser una experiència molt diferent; tots els cantaires van haver d’actuar i aprendre tota l’obra de memòria. Es va donar la coincidència que uns quants cantaires ja participaven en les obres de teatre que organitza cada any el Casal Popular de Vilassar i això, més l’entusiasme que tothom hi va posar, van facilitar molt la posada en escena d’aquesta sarsuela. Se’n van fer vàries representacions, totes elles amb molt d’èxit.

M. R.: Normalment la Coral Mareny actua cantant de la manera tradicional, però en alguna ocasió ens hem embarcat en espectacles teatrals, ja sigui fent una sarsuela com Cançó d’amor i de Guerra o inventant-nos-en un de nou per una bona causa, com són els festivals del Casal (Musica Viva, Canal 22, Patchwork Musical …).
La Coral s’ha desenvolupat amb estreta vinculació al Casal Popular, l’entitat que ens acull, i sempre que hem pogut ajudar en alguna campanya per recaptar fons per canviar butaques del teatre, renovar l’equip de so o col·laborar amb el banc d’aliments de Càritas ho hem fet, i hem pujat dalt de l’escenari.
En aquestes ocasions molts cantaires han fet d’actors per primer cop, altres membres de la coral que formen part de l’elenc del Teatre del Casal i que tenen més experiència dalt d’un escenari, han dirigit, han ideat coreografies o també hi han actuat, o un altre hi ha dissenyat el vestuari… . Tothom hi aporta el seu granet de sorra.


A. R.: Quins són els propers concerts que teniu en perspectiva? Quan i on es faran?

J. M.: El projecte més immediat que tenim ara mateix és la interpretació del Carmina Burana, de Carl Orff, el mes de maig. És una obra de gran format, d’una gran dificultat tècnica, però al mateix temps molt atractiva per la seva força melòdica i rítmica i sobre tot per l’energia que cal posar conjuntament amb els pianistes, solistes i percussionistes que acompanyen l’obra. Aquesta obra, que cantarem també amb la Coral Xalesta, s’interpretarà el dia 7 de maig al Teatre La Massa, de Vilassar de Dalt, i el dia 14 al Teatre Joventut, de l’Hospitalet de Llobregat.

M. R.: El proper concert és el Carmina Burana, que aquest 7 de maig –dissabte- portarem al Teatre de La Massa, de Vilassar de Dalt i, el dia 14 –també dissabte-, al Teatre Joventut, de l’Hospitalet de Llobregat.


A. R.: Com es finança la vostra coral?

M. R.: El finançament de la coral és a través d’una petita quota que paguen els cantaires i d’altre banda, comptem amb la col·laboració de l’Ajuntament de Vilassar de Dalt.


A. R.: D’habitud els cantaires de les corals tenen una mitja d’edat bastant elevada, a què es deu això? Hi ha cantaires joves a la vostra coral?

J. M.: És cert que generalment les corals tenen cantaires amb una mitjana d’edat elevada. Normalment els joves busquen corals on es puguin relacionar amb naturalitat i estiguin recolzats en tot allò que fan. Molts joves participen del cant coral cantant en corals juvenils. Nosaltres hem tingut la sort que joves de la nostra vila han volgut cantar a la Coral perquès s’hi han trobat ben acollits, hi ha una bona convivència generacional i en la majoria d’ocasions el programa musical els ha interessat.

M. R.: El grup fundador de la Coral Mareny era una colla de joves amb ganes de fer coses, com ja he comentat. Malgrat el pas dels anys continuen participant del projecte amb la mateixa il·lusió que el primer dia i encara són un puntal de la Coral. Per tant, la incorporació de nous cantaires ha estat constant i hi han tingut entrada membres de totes les edats i també joves, i tots gaudim del cant.


A. R.: Com veieu el futur de les corals? Penseu que tendeixen a créixer? O al contrari, disminueixen? Creieu que caldria canviar alguna cosa per atraure gent jove?

J. M.: No és fàcil l’estabilitat d’una coral, sempre hem tingut moments bons i moments més difícils. Penso que l’interès i la continuïtat, sobretot per part dels joves, està en trobar un repertori adequat al grup, que tingui un perfecte equilibri entre l’exigència tècnica i l’atractiu de fer obres innovadores, actuals o no, que arribin a “tocar” els sentiments i l’expressivitat de cada cantaire.

M. R.: L’associacionisme a Catalunya continua molt viu, i malgrat el que es diu en moltes ocasions, segueix viu en tots els àmbits d’edat, incloent el més jove, que garanteix el canvi generacional en el món Coral, com mostren les corals infantils i universitàries que omplen el nostre territori. A més, al nostre país, el cant coral no sols es una expressió musical, sinó un signe d’identitat amb una cultura i una llengua que supera les fronteres de l’edat. Crec que hi ha corals on és més notòria la participació dels joves, però també crec que en totes les corals poden trobar el seu lloc.


A. R.: Cal alguna formació musical per formar part de la coral? Si algun lector de l’entrevista volgués ser cantaire de la Coral Mareny, a qui es pot dirigir?

M. R.: La coral no demana uns coneixements musicals per formar-ne part.
Si algú està interessat a incorporar-se a la Coral Mareny ens pot trobar tots els dijous del curs de 22-24 al Casal Parroquial o en qualsevol dels nostres concerts, o posant-se en contacte amb nosaltres al correu coralmareny@coralmareny.com


A. R.: Gràcies pel vostre temps.

Entrevista: Anna Rossell (Publicada a DIARI MARESME, dimarts, 12-04-2011)

Entrades concert Carmina Burana

Les entrades pel concert del Carmina Burana a Vilassar de Dalt es troben a la venda als mitjans habituals que ofereix el Teatre de la Massa: Anticipada, a través del telentrada i a les oficines de Catalunya Caixa (902101212) i del web atrapalo. I finalment, a les taquilles del Teatre de La Massa dues hores abans de l’espectacle. L’ entrada anticipada costa 15 €, mentre que a taquilla en costarà 18.

8 de abril de 2011

CARTA DE MIQUEL BONET, VOLUNTARI COOPERANT AMB UNA ONG, A BACOLOD (FILIPINES)

*
Copio a continuación la carta que acabo de recibir de mi amigo, Miquel Bonet, un hombre solidario que anda implicado en proyectos por el mundo

CARTA DE MI AMIGO, MIQUEL BONET, DESDE BACOLOD (FILIPINAS), DONDE SE ENCUENTRA ACTUALMENTE, TRABAJANDO PARA UNA ONG QUE ACOGE NIÑOS Y NIÑAS MALTRATADOS
*

CARTA DEL MEU AMIC, MIQUEL BONET, DES DE BACOLOD (FILIPINES), ON ES TROBA ACTUALMENT, TREBALLANT PER A UNA ONG QUE ACULL NENS I NENES MALTRACTATS

Al texto original catalán sigue su traducción en español

 
Miquel Bonet (centre) amb altres voluntaris de l'ONG i dos dels petits acollits (març 2011)

Català

8 d'abril 2011

Estimada Anna,


¿com esteu? espero que bé.

Ara sóc a Bacolod, a Filipines, amb aquella ONG, Kalipay Negrense Foundation (ho trobaràs per internet), ja saps de què va.

Aquesta vegada m’hi he fotut del tot, seguiré aquí unes tres setmanes, és un projecte impressionant, ja que es tracta de recuperar nens i nenes que han estat violats, abandonats, deixats al carrer, maltractats, molts amb fam de dos tres dies..., un drama.

Bé, tenim quatre cases amb pares adoptius, sempre parella, que ja tenen fills i els adopten, uns en tenen 60, 30 i uns altres 130, amb total 300 nens entre 2 i 14 anys, els grans tenen cura dels petits, com un família, van a escola, mengen dormen i nosaltres ajudem a mantenir tot això, uns són a ciutat, altres al camp, tant se val.

Bé, ja et contaré amb detall, però de moment t´envio alguna foto.

Aquí són ara gairebé les onze del matí, ahir va ser un dia amb moltes emocions, no sempre fàcils de gestionar, aquests són nens i nenes amb històries increïbles, en la foto en que tinc dos nens als braços , el que tinc a la meva esquerra el van trobar abandonat amb el cabell vermell i la panxa plena de terra i cucs, només tenia un any i mig i el van abandonar el bosc: menjava terra.
La nena, la van deixar uns dies en una hamaca a tres metres de terra, sense menjar ni veure, i sola, deixada en una cabana.

Bé, ara sortosament estan recollits, estimats i tenen una família. No sé si t´agradaria treballar en aquest tema, cal molt de pragmatisme i això si que ho tens, cal ser-ho en aquest país, ja que, junt amb Cambodja i Thailàndia, és un dels països del tràfic de nens: els venen per 20 ó 30 dòlars i fan d’ells o elles el que volen. La gent passa fam i veu alcohol, és barat i després rep la família, els més petits .

Si aconseguim salvar un nen, estalviem un possible futur violador o un delinqüent, perquè és sabut que només sobreviuen els forts i acaben fent el que han après.
Ja miraràs per internet coses del projecte, m’han anomenat oficialment “ambaixador” de Kalipay per a Espanya. La missió serà captar a gent que contribueixi d’una forma metòdica tots el mesos amb una quantitat per mantenir tot això; buscaré amics a Barcelona, per donar-ho a conèixer, prepararem un parell d’actes al setembre, que vindrà la fundadora Anna Balcells i a qui coneixeràs, i mirarem la forma més convenient de tirar-ho endavant.

Naturalment agrairé molt la vostra ajuda i implicació, a nivell de difussió sobre tot, sense destorbar massa els vostres projectes, [...], i podem seguir fent cosetes en comú, cadascú amb lo seu però compartint l’experiència i els valors que ens uneixen.
La veritat és que, davant de tot això, veus que tot és relatiu i que nosaltres tenim molt més del que necessitem..

Bé, amiga, ens veurem aviat i ja xerrarem “largo y tendido", amb calma, està clar.
Cuidat molt i molts records a la família

T'estima, el teu amic.

Miquel
*
*
SI ALGÚ VOL / POT CONTRIBUIR ECONÒMICAMENT, JO LI HE DEMANAT A EN MIQUEL A QUIN COMPTE CORRENT PODÍEM ENVIAR ALGUNS DINERS:

ONG: Kalipay Negrense Foundation,inc

Banc: Banco de ORo

Nº de compte: 0720140889

Direcció Swift: BNORPHMM

Direcció del banc: Gonzaga Branch, Vacolod City, Negros occidental (Phillipines)

Si aviseu donant el nom, a l'e-mail: miquel@miquelbonet.com
us enviarà un rebut. Podeu escriure a en Miquel per a qualsevol dubte o informació addicional
*
*
Español (Traducción de Anna Rossell)

(En proceso de traducción)

PARA RAMON, EL ÚLTIMO CONTERTULIO DE ESTA BITÁCORA

*
Per a tu, Ramon, aquest poema / Para ti, Ramon, este poema:

Al original catalán le sigue su traducción al español

Catalán

COSA DE DOS


Descobrir el tu,
percebre el jo.
És per això que descobrir-te
és veure’m.

Dibuixar el tu,
definir el jo.
És per això que definir-te
és fer-me.

© Anna Rossell, del poemario La veu per companya
*
*
Español

COSA DE DOS

Descubrir el tú,
percibir el yo.
Por ello descubrirte
es verme.

Dibujar el tú,
definir el yo.
Por ello definir-te
es hacerme.

© Anna Rossell, del poemario La veu per companya

© de la traducción Anna Rossell

7 de abril de 2011

PUBLICACIÓN DE ALGUNOS DE MIS MICRORRELATOS

*
Hola amig@s,

acaba de salir en núm. 27 de la revista de relatos en catalán, La Lluna en un Cove, que en esta ocasión publica algunos microrrelatos míos. Podéis echar una ojeada a este número clicando el enlace: http://www.telefonica.net/web2/relatsdeficcio/demos/027_demo.pdf
*
 Portada del núm. 27 de la revista de relatos en catalán La Lluna en un Cove
*
Hola, amigues, hola amics,

acaba de sortir el núm. 27 de la revista de relats en català, La Lluna en un Cove, que en aquesta ocasió publica alguns microrelats meus. Podeu fer un tast d'aquest número clicant sobre l'enllaç: http://www.telefonica.net/web2/relatsdeficcio/demos/027_demo.pdf

CORRESPONDENCIA ANNA ROSSELL-XEC MARQUÈS (07-04-2011)

*
CARTA D'ANNA ROSSELL AL TEÒLEG I SALESIÀ XEC MARQUÈS (07-04-2011) /
CARTA DE ANNA ROSSELL AL TEÓLOGO Y SALESIANO XEC MARQUÈS (07-04-2011)

Al original catalán sigue su traducción al español
*
IV Trobada de Poesia en Xarxa (Granada, març 2011) / IV Encuentro de Poesía en Red (Granada, marzo, 2011)

Català

El Masnou, 06-04-2011

Estimat Xec,

en la teva última carta segueixes desenvolupant la idea que ja havies encetat a la teva penúltima: aquella que plantejava els valors del Bé i del Mal absoluts (universals) a partir de l’experiència que hom té sobre la pròpia persona: allò que no és “bé” per a mi, no ho és per a l’altre i –coherentment- allò que és “mal” per a mi, també ho és per a l’altre. Així diríem que el coneixement de mi mateix@ em dóna el punt de referència per conèixer l’altre i els valors més genèrics sobre el Bé i el Mal.

Dius: “Les religions evoquen en aquest moment la garantia d’un ALTRE”. Però jo crec que és essencial afegir-hi que, encara avui, la manera com es defineix aquest ALTRE per part de les religions pot ser causa de profundes desavinences i de malestar, i no pas d’apropament, pau i harmonia. Les religions no sempre garanteixen els valors de la pau, sinó –i molt sovint- precisament generen els conflictes. Per més que es pugui argumentar: aquells que els generen no són vertaderament religiosos, sinó que actuen “en nom de” la religió, la prenen com a excusa... . Però és que tan sovint els textos religiosos permeten de fer-ho!

Tu i jo sempre ens hem enganxat en la reflexió sobre l’experimentació de l’ “ALTRE”, sobre les relacions entre el JO i l’ALTRE i sobre els valors del jo i de l’altre. Des que ens coneixem tornem sempre sobre aquests eixos; no sé si ens repetim, però, tot i que pot ser que ho fem de tant en tant, jo personalment penso que sempre en trec nous matisos, nous aspectes que s’il•luminen d’una altra manera, amb una altra llum... . Arribem on arribem, crec que aquest punt de partida genèric és innegable i que també és la base fonamental per arribar a definir valors universals que permetin al gènere humà d’establir un diàleg multilateral sobre el qual construir unes relacions de pau i de justícia.

Ahir vaig llegir un breu text d’un escriptor suïs (d’expressió alemanya) genial, que potser coneixes. Es tracta de Minotaure, de Friedrich Dürrenmatt. En els meus seminaris de literatura a la Universitat era un dels autors que sovint incorporava al programa. Les seves peces de teatre són boníssimes i la seva filosofia de rerefons fa barrinar molt, i això és bo. Però no és només dramaturg, sinó també novel•lista i assagista. En el cas de Minotaure es tracta d’un text breu de prosa poètica, que és una peça mestra de filosofia. Com el títol indica, l’autor pren com a punt de partida el mite del Minotaure de Creta, que conte que Minos, el qual cobejava la corona de Creta- li demanà ajuda a Posidó, el déu dels oceans, per aconseguir-la i, per tal de guanyar-li el favor, li va prometre sacrificar en el seu honor un toro blanc. Minos, però, va incomplir la seva promesa i Posidó castigà Minos fent sentir a la seva dona, Pasífae, atracció vers el toro blanc. De la unió de Pasífae i el toro va néixer un monstre, el Minotaure, un ésser amb cap de brau i cos d’home, que fou tancat en un laberint per tal que no en pogués sortir mai més. La monstruosa criatura acaba morint a mans de Teseu. Fins aquí el resum del mite.

Dürrenmatt pren aquest punt de partida per reflexionar sobre la vida i les vivències del Minotaure dins del laberint. El laberint és precisament una al•legoria que Dürrenmatt utilitza en la seva teoria teatral i la seva filosofia en general per explicar el món a què es veu abocat avui l’ésser humà. Però el que a nosaltres ens interessa més ara no és tant el laberint com la manera en què Dürrenmatt imagina els sentiments, les percepcions del Minotaure, tancat dins del laberint. Perquè aquesta criatura monstruosa, que no és ni un déu, ni un ésser humà ni un animal, sinó una criatura “entre els éssers”, entre ésser humà i animal, dins del laberint des del moment del seu naixement, està privat de l’experiència de l’Altre. Només es coneix a si mateix i les infinites imatges de si mateix que li projecten les parets-mirall del laberint –Dürrenmatt dota el laberint de parets-mirall, de manera que el monstre s’hi reflecteix i la imatge reflectida es torna a reflectir i així infinitament-. Durant molt temps ell pensa que el que veu davant seu són “altres”, éssers de la seva mateixa espècie, però altres individus. Se sent el rei de la tribu, en veure que aquests “altres” fan sempre el mateix que ell, que l’imiten. Però mai experimenta una vertadera relació amb cap “altre” de veritat fins que un dia veu un ésser que no fa el que ell fa i que no és ben bé com ell; és una donzella. El Minotaure no està acostumat a cap trobada, a cap relació amb un vertader “altre”, de manera que es deixa portar pels seus instints: la seva relació amb la noia acaba per matar-la sense que ell s’ho hagi proposat ni sàpiga què és la mort, només percep que no es belluga. Aquest ésser no té consciència del Bé i del Mal perquè no es coneix a si mateix. Comença a percebre com ha de comportar-se amb altres a partir d’aquesta primera experiència amb la donzella, és capaç d’aprendre gràcies a aquesta relació. Quan s’adona de la presència al laberint d’una segona criatura, semblant a la donzella (però que no és com ella i també diferent de l’exèrcit de minotaures reflectits als miralls), el text diu:

[...], ell només
sabia –perquè les parets ja no reflectien cap
imatge sota la llum enlluernadora del sol- que
els minotaures i les donzelles l’havien
abandonat, també la donzella que ell havia
penetrat devia haver recuperat la mobilitat i se’n
devia haver anat, perquè ja no hi era. Es va
trobar expulsat del seu món de minotaures, sol
amb aquell ésser que observant-lo reculava,
s’aturava, s’hi acostava i tornava a recular. El
minotaure s’hi va apropar ple de benvolença,
malgrat no tenir cap concepte d’aquest
sentiment, que era diferent d’aquell que havia
tingut envers la donzella, no tan brusc, menys
delerós. Es va alegrar de poder jugar amb ell i
empaitar-lo pels passadissos, potser el duria
cap als altres minotaures i cap a les donzelles i
els éssers que eren com aquest nou ésser.
Però havia de tractar-lo amb més cura, amb
més tendresa, si no esdevindria immòbil. [...]

(Friedrich Dürrenmatt, Minotaure, trad. Ignasi Pàmies, ed. Labreu, 2010, pàg. 39)

En definitiva, la conclusió que en trec és que els conceptes de “jo” i de l’ “altre” estan en relació dialèctica. No pots dir “altre” si primer no t’has identificat tu mateix@ com “jo”, es tracta de dos conceptes, de dues percepcions i vivències la definició dels quals és impossible sense fer referència a ambdós, són interdependents. El “jo” no es pot definir, si no és en comparació (oposició, contrast) amb l’ “altre”. Recordo que a aquesta conclusió ja hi havíem arribat fa temps per un altre camí.

El final del text de Dürrenmatt no és precisament esperançador, no ho són, en general, els seus textos. El minotaure mor –com en el mite- precisament a mans de Teseu, qui s’ha disfressat de minotaure per tal que el monstre es confiï i s’acosti a ell. Ho fa en un moment en què a la criatura monstruosa no li hagués calgut la disfressa, perquè ja havia descobert què eren els seus propis reflexes als miralls i què no ho eren, i ara havia vist que aquell que també era minotaure no era ell mateix i se n’alegrava. Però aquesta part del text ja se separa del que nosaltres ara anàvem reflexionant. Dürrenmatt defineix l’home / la dona del món actual com a un ésser innocent-culpable. Ell afirma que l’individu modern –diferentment del que passava en la tragèdia grega- no és culpable dels seus actes perquè està immers en un món que ja no és el que els grecs tenien quan concebien les seves tragèdies; el món de l’individu modern ve a ser com un laberint, en el qual l'orientació ha esdevingut impossible, ja no existeix la possibilitat d’ésser culpable perquè no se li'n pot exigir la responsabilitat. I no és culpable qui no és responsable. Segons l’autor suïs, heretem dels nostres avantpassats un món que ja funciona per ell mateix, se'ns en ha anat de les mans, la tragèdia ha esdevingut arbitrària, el desencadenant de la tragèdia ha esdevingut casual, no depèn de l’actuació d’un individu. Aquesta teoria es veu molt clara quan hom pensa en l’energia nuclear i les seves conseqüències (exemple recent: el desastre de Japó), en el desenvolupament de les armes sofisticades, per exemple. Ell la va concebre arran de la fissió de l'àtom i de l'experiència de les bombes atòmiques i té una peça teatral, Els físics, on s’hi veu molt clarament reflectida.

Bé, me n’he anat una mica (molt) per les branques. Però, ja que estàvem amb Dürrenmatt, m’he anat animant per arrodonir el tema.

Una molt forta abraçada, amic. Espero la teva.

Anna
*
*
CARTA DE ANNA ROSSELL AL TEÓLOGO Y SALESIANO XEC MARQUÈS (07-04-2011)

Traducción al español de Anna Rossell

Querido Xec,

en tu última carta sigues desarrollando la idea que ya habías iniciado en tu penúltima: aquella que planteaba los valores del Bien y del Mal absolutos (universales) a partir de la experiencia que se tiene sobre la propia persona: lo que no es "bien" para mí, no lo es para el / la otr@ y -coherentemente- lo que es "mal" para mí, también lo es para el / la otr@. Así diríamos que el conocimiento de mí mism@ me da el punto de referencia para conocer al / a la otr@ y los valores más genéricos sobre el Bien y el Mal.

Dices: "Las religiones evocan en este momento la garantía de OTR@". Pero yo creo que es esencial
añadir que, aún hoy, la manera cómo se define est@ OTR@ por parte de las religiones puede ser causa de profundas desaveniencias y de malestar, y no de acercamiento, paz y armonía. Las religiones no siempre garantizan los valores de la paz, sino que -y sucede muy a menudo- generan los conflictos. Por más que se pueda argumentar: los que los generan no son gente verdaderamente religiosa, sino que actúan "en nombre de" la religión, la toman como pretexto... . ¡Pero es que sucede con tanta frecuencia que los textos religiosos facilitan que así sea!

Tú y yo siempre nos hemos sentido atraídos por la reflexión sobre la experimentación del / de la "OTR@", sobre las relaciones entre el YO y el / la OTR@ y sobre los valores del yo y de / de la otr@. Desde que nos conocemos volvemos siempre sobre estos ejes; no sé si nos repetimos, pero, aun admitiendo que lo hagamos de vez en cuando, yo personalmente pienso que siempre saco nuevos matices, nuevos aspectos que se iluminan de un modo diferente, con otra luz... . A donde sea que lleguemos, creo que éste punto de partida genérico es innegable y que también es la base fundamental para llegar a definir valores universales que permitan al género humano establecer un diálogo multilateral sobre el que construir unas relaciones de paz y de justicia.
  Ayer leí un texto breve de un escritor suizo (de expresión alemana) genial, que quizás conozcas. Se trata de Minotauro, de Friedrich Dürrenmatt. En mis seminarios de literatura de la Universidad era uno de los autores que a menudo incorporaba al programa. Sus piezas de teatro son buenísimas y su filosofía de trasfondo da mucho que pensar, y esto es bueno. Pero no es sólo dramaturgo sino también novelista y ensayista. En el caso de Minotauro se trata de un texto breve de prosa poética, que es una pieza maestra de filosofía. Como su título indica, el autor toma como punto de partida el mito del Minotauro de Creta, que cuenta que Minos, el cual codiciaba la corona de Creta-, solicitó ayuda para ello a Poseidón, dios de los océanos, y para ganar su favor le prometió sacrificar un toro blanco en su honor. Pero Minos, incumplió su promesa por lo que Poseidón lo castigó imbuyendo en su esposa, Pasífae, atracción por el toro blanco. De la unión de Pasífae y el toro nació un monstruo, el Minotauro, un ser con cabeza de toro y cuerpo de hombre, que fue encerrado en un laberinto para que no pudiera salir de allí jamás. La monstruosa criatura acaba muriendo a manos de Teseo. Hasta aquí el resumen del mito cretense.

Dürrenmatt toma este punto de partida para reflexionar sobre la vida y las vivencias del Minotauro dentro del laberinto. El laberinto es precisamente una alegoría que Dürrenmatt utiliza en su teoría teatral y en su filosofía en general para explicar el mundo al que se ve abocado hoy día el ser humano. Pero lo que a nosotros nos interesa más ahora no es tanto el laberinto como la manera en que Dürrenmatt imagina los sentimientos, las percepciones del Minotauro, encerrado en el laberinto. Porque esta criatura monstruosa, que no es ni un dios, ni un ser humano ni tampoco un animal, sino una criatura "entre los seres", entre ser humano y animal, encerrado en el laberinto desde el momento de su nacimiento, está privado de la experiencia del / de la OTR@. Únicamente se conoce a sí mismo y las infinitas imágenes de sí mismo que le proyectan las paredes-espejo del laberinto -Dürrenmatt dota al laberinto de paredes-espejo, de modo que el monstruo se refleja en ellas y el reflejo de su imagen vuelve a reflejarse y así infinitamente-. Durante mucho tiempo él piensa que lo que ve delante suyo son "otros" seres, de su misma especie, pero otros individuos. Se siente el rey de la tribu al ver que estos "otros" hacen siempre lo mismo que él, que lo imitan. Pero nunca experimenta una verdadera relación con ningún "otro" realmente hasta que un día ve a un ser que no hace lo que él y que no es exactamente como él; es una doncella. El Minotauro no está acostumbrado a ningún encuentro, a ninguan relación con "otr@", de modo que se deja llevar por sus instintos: su relación con la doncella acaba con la muerte de ella sin que él se lo haya propuesto ni sepa qué es la muerte, sólo percibe que ella ya no se mueve. Este ser no tiene conciencia del Bien ni del Mal porque no se conoce a sí mismo. Empieza a percibir cómo debe comportarse con otros a partir de esta primera experiencia con la doncella, es capaz de aprender gracias a esta relación. Cuando se da cuenta de la presencia en el laberinto de una segunda criatura, parecida a la doncella (pero no como ella y también diferente del ejército de minotauros reflejados en los espejos), el texto dice:
*
 [...] él únicamente
sabía -porque las paredes ya no reflejaban ninguna
imagen bajo la luz cegadora del sol- que
los minotauros y las doncellas lo habían
abandonado, también la doncella que él había
tomado debía haber recuperado la mobilidad y debía
de haberse ido, porque ya no estaba. Se sintió
expulsado de su mundo de minotauros, solo
con aquel ser que, cuando lo observaba, retrocedía,
se detenía, se le acercaba y volvía a retroceder. El
minotauro se le acercó lleno de benevolencia
si bien no tenía ningún concepto de este
sentimiento, que era distinto de aquél que había
tenido hacia la doncella, no tan brusco, menos
anhelante. Se alegró de poder jugar con él
y de poder correr tras él por los pasillos, quizás
lo conduciría hacia los otros minotauros y hacia las
doncellas y los seres que eran como éste nuevo ser.
Pero debía tratarlo con mayor cuidado, con
más ternura, si no, quedaría inmóvil. [...]

(Friedrich Dürrenmatt, Minotauro, trad. Ignasi Pàmies, ed. Labreu, 2010, pág. 39. La traducción al español es mía)


En definitiva, la conclusión que saco de todo ello es que los conceptos del "yo" y del / de la "otr@ existen en relación dialéctica. No podemos decir "otr@" si antes no te has identificado a ti mism@ como "yo"; se trata de dos conceptos, de dos percepciones y vivencias cuya definición es imposible sin hacer referencia a ambos, son interdependientes. el "yo" no se puede definir, si no es en comparación (oposición, contraste) con el / la "otr@". Recuerdo que a esta conclusión ya habíamos llegado hace tiempo por otro camino.

El final del texto de Dürrenmatt no es precisamente esperanzador, no lo son, en general, sus textos. El minotauros muere -como en el mito- precisamente a manos de Teseo, quien se ha disfrazado de minotauro con el fin de que el monstruo se confie y se acerque a él. Lo hace en un momento en que a la criatura monstruosa no le hubiera hecho falta que se disfrazara porque entretanto ya había descubierto qué eran sus propios reflejos en el espejo y qué no lo eran, y ahora había visto que aquél que también era minotauro no era él mismo y se alegraba de ello. Pero esta parte del texto ya se separa de nuestras reflexiones. Dürrenmatt define el hombre / la mujer del mundo actual como un ser inocente-culpable. Él afirma que el individuo de hoy -a diferencia de lo que sucedía en tiempos de la tragedia griega- no es culpable de sus actos porque está inmerso en un mundo que ya no es el que los griegos tenían cuando concebían sus tragedias; el mundo del individuo actual viene a ser como un laberinto, en el que la orientación se ha hecho imposible, ya no existe la posibilidad de ser culpable porque no se le puede exigir responsabilidad. Y no es culpable quien no es responsable. Según el autor suizo heredamos de nuestros antepasados un mundo que ya funciona por sí mismo, se nos ha ido de las manos, la tragedia ha devenido arbitraria, el desencadenante de la tragedia ha devenido casual, no depende de la actuación de un individuo. Esta teoría se ve muy clara cuando se piensa en la energía nuclear (ejemplo reciente: la catástrofe en Japón) y sus consecuencias: en el desarrollo de las armas sofisticadas, por ejemplo. Él la concibió a partir de la experiencia de la fisión del átomo y de la experiencia de las bombas atómicas y tiene una obra de teatro, Los físicos, donde se ve muy claramente reflejada.

Bien, me he ido un poco (mucho) por las ramas. Pero, ya que estábamos con Dürrenmatt, me animado hasta redondear el tema.

Un abrazo muy fuerte, amigo. Espero tu respuesta.
   Anna