4 de enero de 2011

CORRESPONDENCIA XEC MARQUÈS-ANNA ROSSELL ( 04-01-2011)

*
CARTA DEL TEÒLEG I SALESIÀ XEC MARQUÈS A ANNA ROSSELL (04-01-2011 i 07-01-2011)

Al texto catalán sigue su traducción al español


Xec Marquès a casa seva de Conakry (setembre 2009) / Xec Marquès, en su casa de Conakry (septiembre 2009)


Ciutadella, 04-01-2011

Català

Benvolguda Anna,

només cal deixar fer-se i acollir la distància. Per molt que pugui connectar-me a internet, enviar i rebre missatges, o fins i tot fer una trucada, obrint la porta de casa [veig que] sóc a molts quilometres del PS [Pati Salesià de Conakry]. De fet, em sembla que fa una eternitat que sóc aqui. I com deia Sant Pau, estic acostumat a viure en la misèria, però també sé viure en l’abundància. No vol dir que els contrastos em posin qüestions sobre el perquè de tanta distància socio-econòmica amb un cop d’avió, amb un passar de ca meua a Conakry al ca meua de momare.

[Planteges]

Fins a quin punt som responsables els éssers humans dels nostres actes? Estan determinats (més o menys, o absolutament) els nostres actes biològicament? O determinats (més o menys, o absolutament) per l’educació rebuda? O per ambdós factors? Som lliures en les nostres actuacions?
De la resposta que tinguin aquestes preguntes en depèn tot un altre rosari: Són condemnables les nostres accions? Té sentit parlar de moral i / o d’ètica, doncs?

Quina provocació, i els exemples son d'allò més radical.

Justament, els exemples, perquè son radicals, redueixen fàcilment el problema. Són casos extrems de patologia psicològica. On les eines de la llibertat: la consciència, la voluntat i el cor (els afectes, l’estimar i ser estimat) són prou malats [de manera] que l’únic que ens donen com a pista és que això que trobem malalt en aquestes persones és el que fonamenta la capacitat de llibertat.

I veig que a les preguntes parles de dues dimensions: la biològica i la cultural; i la psicològica, o encara l’econòmica. Segurament haurem de trobar l’espai de la llibertat: és el desig, és el voler, o és tolvegada l’estimar?

I anirem poc a poc esbrinant camins.

Xec

Continuació de la resposta, tres dies més tard (07-01-2011)

Ciutadella, 07-01-2011

Benvolguda Anna :


Que les meves lletres et van semblar poques? Mesureu ara la llargària d’un text per esbrinar-ne la feixuguesa de les reflexions i la densitat dels pensaments?. Sapigeu, senyora, que heu encetat un tema que demana d’anar-hi poc a poc i amb bona lletra; si ho deixem anar tot d’una vegada, tindrem un diàleg desordenat i embolicat sense eixida. Tingueu, idò, paciència. Brodem com vellets/tes asseguts a la tauleta de la saleta d’hivern escalfadets per una estufeta i unes mantes.

Et deia que les relacions establertes el tema que encetaves em semblaven poques : llibertat-biologia; llibertat-cultura. Hi trobava a faltar les dimensions psicològica i econòmica. D’altra banda, dels exemples que posaves, destacava l’absència de les “eines” de la llibertat: la consciència, la voluntat i el cor.

La llibertat la poses també en termes de dialèctica: lliures / “determinats més o menys absolutament”. I des d’aquesta tensió poses la qüestió dels fonaments de la responsabilitat i de l’ètica (moral).

Consti que he après de tu de “décortiquer” el discurs de l’altre abans de posar-me a construir el meu.

És com si, en el fons, el problema fos el de la responsabilitat o del fonament de l’ètica. Suposes que, perquè ambdues siguin acceptables, cal que hi hagi llibertat.

Voldria separar primer els problemes, separar-los per diferenciar-los, tot i que, per a la unitat de la persona, no facin més que una realitat humana.

- L’objecte de la l’ètica: allò que és bo.

- El subjecte de l’ètica: la persona humana (consciència, voluntat, cor).

Hi ha dues morals :

- la moral del deure: el sentit de la persona humana (i de la societat) és de “fer” allò que és bo, on el bo es mou en la dialèctica del descobrir-crear. L’absolut inabastable és el “bo”.

- la moral de la llibertat: el bo és allò volgut per la persona (i la societat). Aquí la dialèctica és llibertats-Llibertat. L’absolut inabastable és la “llibertat”.

Penso que la LLIBERTAT és la posició de la persona al cor d’aquesta dialèctica. Així seria:

- lliure de “déu”.

- lliure de “moi”.

*
*
CARTA DEL TEÓLOGO Y SALESIANO XEC MARQUÈS A ANNA ROSSELL (04-01-2011)

Traducción al español de Anna Rossell

Ciutadella, 04-01-2011

Querida Anna,


no hace falta más que dejarse hacer y acoger la distancia. Por mucho que pueda conectarme a internet, enviar y recibir mensajes, o incluso hacer una llamada, en cuanto abro la puerta [veo que] me encuentro a muchos quilómetros del PS [Patio Salesiano de Conakry]. En realidad, me parece como si hiciera una eternidad que estoy aquí. Y, como decía San Pablo, estoy acostumbrado a vivir en la miseria, pero también sé vivir en la abundancia. Esto no significa que los contrastes me planteen cuestiones sobre el por qué de tanta distancia socio-económica con un golpe de avión, por el mero hecho de pasar de mi casa de Conakry a mi casa de mi madre.

[Planteas]

¿Hasta qué punto somos responsables los seres humanos de nuestros actos? ¿Están determinados (más o menos, o absolutamente) nuestros actos biológicamente? ¿O determinados (más o menos, o absolutamente) por la educación recibida? ¿O por ambos factores? ¿Somos libres en nuestras actuaciones?
De la respuesta que demos a estas preguntas depende todo un rosario de ellas: ¿Son condenables nuestras acciones? ¿Tiene, pues, sentido hablar de moral y / o de ética?

¡Menuda provocación!, y los ejemplos son de lo más radical.

Justamente, los ejemplos, al ser radicales, reducen fácilmente el problema. Se trata de casos extremos de patología sicológica. Cuando los instrumentos de la libertad: la conciencia, la voluntad y el corazón (los afectos, el amar y ser amado) están lo suficientemente enfermos [de modo que] lo único que nos dan como pista es que lo que encontramos enfermo de estas personas es lo que fundamenta su capacidad de libertad.

Y veo que en tus preguntas hablas de dos dimensiones: la biológica y la cultural; y la sicológica o incluso la económica. Seguramente hemos de encontrar el espacio de la libertad: ¿es el deseo?, ¿es el querer?, ¿o quizás el amar?

Y poco a poco iremos desbrozando la maleza.

Xec
*
*
Continuación de la respuesta, tres días más tarde (07-01-2011)

Ciutadella, 07-01-2011
*
Querida Anna :
*
¿Que mis letras te parecieron pocas? ¿Acaso medís ahora la longitud de un texto para calcular la hondura de sus reflexiones y la densidad de los pensamientos? Sabed, señora, que habéis iniciado un tema que pide ser pensado poco a poco y con buena letra; si lo soltamos todo de una vez, tendremos un diálogo desordenado y liado sin salida. Tened, pues, paciencia. Bordemos, como viejit@s sentad@s a la mesita de la salita de invierno al calorcillo de una pequeña estufa y unas mantas.

Te decía que las relaciones establecidas en tu inicio del tema me parecían pocas: libertad-biología; libertad-cultura. Echaba en falta las dimensiones sicológica y econòmica. Por otro lado, de los ejemplos que aducías, destacaba la ausencia de los "instrumentos" de la libertad: la conciencia, la voluntad y el corazón.

También pones la libertad en términos de dialéctica: libres / "determinados más o menos, o absolutamente". Y desde esta tensión planteas la cuestión de los fundamentos de la responsabilidad y de la ética (moral).

Que conste que he aprendido de ti el "décortiquer" el discurso del otro antes de ponerme a construir yo el mío.
Es como si, en el fondo, el problema fuera el de la responsabilidad o el del fundamento de la ética. Supones que, para que ambas sean aceptables, es necesario que haya libertad.

Quisiera separar primero los problemas, separarlos para diferenciarlos, aunque, para la unidad de la persona, no sean más que una sola realidad humana.

- El objeto de la ética: lo que es bueno.

 - El sujeto de la ética: la persona humana (conciencia, voluntad, corazón)

Hay dos clases de moral:

 - la moral del deber: el sentido de la persona humana (y de la sociedad) es hacer lo que es bueno, donde lo bueno se mueve en la dialéctica del descubrir-crear. Lo absoluto inconmensurable es lo "bueno".

 - la moral de la libertad: lo bueno es aquello que desea la persona (y la sociedad). Aquí la dialéctica está entre libertades-Libertad. Lo absoluto inalcanzable es la "libertad".

 Pienso que la LIBERTAD es la posición de la persona en el corazón de esta dialéctica. Entonces sería:

- libre de "dios"

- libre de "moi"