15 de febrero de 2011

A EL MUSTIO, MI (DE ELLA) POEMA DE BIENVENIDA A ESTA BITÁCORA

*
Versión original catalana (sigue la traducción española a continuación)

POC

Que poca cosa
és tot. I jo voldria
ser mar, donar-te,
pinyó madur, la vida,
en la meva clofolla.

(De Felícia Fuster, Estais, en Felícia Fuster, Obra poètica, Proa, Barcelona, 2010, p. 97)
*
*
© Traducción al español de Anna Rossell

POCO

Que poca cosa
es todo. Y yo quisiera
ser mar, darte,
piñón maduro, la vida,
en mi cáscara.

(De Felícia Fuster, Estais, en Felícia Fuster, Obra poètica, Proa, Barcelona, 2010, p. 97)

© De la traducción Anna Rossell

A JOSÉ MARÍA ALLOZA, ESTE POEMA

*
Con este poema de mi admirada Felícia Fuster deseo saludarte, seguidor. Intento traducirlo al español a continuación del original, pues no sé si lees el catalán. Espero no traicionarlo demasiado:


(Versión original catalana; sigue más abajo la traducción española)

VI

I el sí.
I el no.
I tot a la vegada.
Amb la tendresa del pa dolç més dolç,
la duresa del sílex, la dinamita
més amarga. Amb l'aspror
dels camins mai explorats, que hem de fer sols,
la càlida subtilitat
d'un vol de plomes. Amb l'absència
de l'apaivagament, l'aigua beneita.
Sento la vida com un llibre estult
on em lliga i deslliga
cada pàgina.
No em sé oberta ni closa,
porta
que el pes d'un corrent indomtat
de sentiments fa batre.
Sóc un tauló cremat, cremat per dintre.
La pèndola
del cor que tot ho allunya, i tot
ho apropa,
m'estira amb garfis
cada dia un tros,
un tros més llarg
de vida
per dibuixar-hi
clarors, formes i el vent
que ha de desfer-les,
llunes de formigueix
i sempre
un vell-nou amor tendre. Fent ziga-zagues
i aquell núvol de sorra que s'aixeca
dins l'aigua
i dins l'aigua es desfà,
la meva sang
avança.
Avança per tots els sentiments
del meu cos sense arestes,
per un si és no és,
per aquell riure intern que us fa viu
i us transforma
i, gronxant-vos, us fa
sonata gronxadissa,
frisança
d'un cel únic, enderiat de foc
a l'hora del crepuscle.

Voldria
encara ser lingot, medusa,
estrella sense puntes
i qui sap
si ho seré.
I voldria ser font.
Potser només un núvol.
Potser només sóc aigua.

De Felícia Fuster, I què dieu?, en Felícia Fuster, Obra poètica, Proa, Barcelona, 2010, pp. 168-169
*
*
© Traducción al español de Anna Rossell

VI

Y el sí.

Y el no.
Y a la vez todo.
con la ternura del dulce pan más dulce,
la dureza del sílex, la dinamita
más amarga. Con la aspereza
de los caminos no explorados, que hay que caminar en soledad,
la cálida sutileza
del vuelo de unas plumas. Con la ausencia
de la serenidad, el agua bendita.
Siento la vida como un libro necio
donde me ata y me desata
cada página.
No me sé abierta ni cerrada,
puerta
que la fuerza de un aire no amansado
de sentimentos hace oscilar.
Soy un tablón quemado, quemado por dentro.
El péndulo
del corazón que todo lo aleja, y todo
lo acerca,
tira de mí con garfios
un trozo cada día,
un trozo más largo
de vida
para dibujar en él
luces, formas y el viento
que ha de deshacerlas,
lunas de hormigueo
y siempre
un amor tierno antiguo-nuevo. Serpenteando
y aquella nube de arena que se eleva
en el agua
y en el agua se funde,
mi sangre
avanza.
Avanza a través de todo sentimiento
de mi cuerpo sin aristas,
por un si es o no,
por la risa interior que te hace vivo
y te transforma
y, en el vaivén, te hace
sonata osciladora,
escalofrío
de un cielo único, obseso de fuego
a la hora del crepúsculo.

Quisiera
aún ser lingote, medusa,
estrella sin puntas
y quién sabe
si lo seré un día.
Y quiesiera ser fuente.
Quizá sólo soy nube.
Quizá sólo soy agua.

De Felícia Fuster, I què dieu?, en Felícia Fuster, Obra poètica, Proa, Barcelona, 2010, pp. 168-169


© De la traducción Anna Rossell