28 de diciembre de 2011

CORRESPONDENCIA XEC MARQUÈS-ANNA ROSSELL

*
CARTA D'ANNA ROSSELL AL TEÒLEG I SALESIÀ XEC MARQUÈS (28-11-2011) /
*
CARTA DE ANNA ROSSELL AL TEÓLOGO Y SALESIANO XEC MARQUÈS (28-11-2011)
*
Al original catalán sigue su traducción al español
*

 Anna Rossell (dreta), amb Felipe Sérvulo i Inma Arrabal (novembre, 2011) /Anna Rossell (derecha), con Felipe Sérvulo e Inma Arrabal (noviembre, 2011)
*
(Catalán)

El Masnou, 28-11-2011
Estimat Xec,

gràcies per les teves reflexions, dius que “només” toques un dels punts que jo et suggeria: que el destí d’Àfrica l’han de decidir només els / les african@s i que el que en diem “occident” hauria d’abstenir-se, però, de fet, tot el que jo deia girava en torn d’aquest eix, i tu desgranes tot un seguit d’arguments que van donant llum i matisos.

Voldria començar partint d’aquesta observació teva:

[...], trobo que s’han creat espais de reflexió i de trobada i agermanament, gent de tot horitzó capaç de definir polítiques d’acció i de transformació comunes i acceptades per tots; això tant en els espais de la societat civil com en les estructures internacionals fonamentades en la realitat dels Estats. Els primers més que els segons produeixen una reflexió que té valor universal i no es pot deixar que el capritxós que ostenta el poder per mor de la seva independència i de la seva autonomia i dels valors culturals del seu poble, que ell encarna, decideixi en contradicció amb aquests principis

Sé que el que jo proposo és, avui i tal com estan les coses, impossible; és, com tu dius, una utopia, però crec que cal formular-ho així de radical per tal que s’acompleixi en la realitat allò que a mi em sembla que s’hauria d’acomplir mínimament. De la teva cita es desprèn que vols subratllar el fet que deixar parlar només els / les african@s podria resultar una injustícia més que flagrant, perquè possiblement els caps d’Estat més tirants s’arrogarien el dret de representació dels seus respectius pobles i farien passar els seus mandats com opinió generalitzada de la seva gent. Evidentment tinc molt present aquest perill: quan dic que és la gent africana i només ella la que ha de parlar, em refereixo a la reivindicació del dret del poble a rebel·lar-se contra els seus tirans, siguin blancs o negres –crec que ja t’ho havia dit en alguna altra carta-. És la societat civil la que ha de parlar i organitzar la seva convivència. I n’estic segura de que, si això passés, aquesta mateixa societat civil buscaria vies de diàleg amb occident. Això ja seria una altra cosa. Si ell@s demanen diàleg, cal entrar en aquest diàleg. I m’il·lusiona que una persona com tu, tant implicada socialment i que fa tants anys que vius a l’Àfrica de l’oest, creguis que s’han creat espais de reflexió i de trobada i agermanant, gent de tot horitzó capaç de definir polítiques d’acció i de transformació comunes i acceptades per tots [...].

Tu coneixes la realitat des de l’experiència dels anys i la bona observació, jo, en canvi, des de la distància, encara que amb cert coneixement de les polítiques dels Estats occidentals d’ “Ajut al desenvolupament” (ho poso entre cometes perquè no hi crec massa o gens). La societat civil ha de parlar, però per parlar de veritat cal llibertat i la llibertat no es dóna quan no hi ha les mínimes infraestructures per organitzar una mínima subsistència. El diàleg no serà mai d’igual a igual –com hauria de ser- quan les condicions físiques i materials entre les parts que dialoguen són tan desiguals. En aquest sentit et dono la raó en això que dius, que la meva postura és utòpica; perquè aconseguir la igualtat dels fronts per dialogar és realment utòpic, donada la desigualtat abismal que els caracteritza ara per ara, i no veig que el futur ho faci pas canviar. El diàleg no pot ser mai vertader diàleg si una de les parts és depenent de l’altra. I “occident” no només ha fet depenent tot el continent africà, sinó que cada vegada el fa més depenent. L’antiga esclavitud ha estat substituïda per la dependència, però, ben mirat, no sé què és pitjor. Perquè l’esclavitud és una injustícia flagrant, que es veu a simple vista; la dependència, en canvi, queda amagada als ulls menys crítics i es pot confondre amb qualsevol altra cosa.

Jo crec que aquests arguments són axials, essencials; per a mi són un postulat: sense que es donin aquestes condicions no pot haver-hi vertader diàleg.

Tu parles d’africans occidentalitzats: Entre ell@s [els / les african@s] n’hi ha que aprendran a fer negoci i entraran en aquest món de la finança liberal, sabran fer fortuna i esdevenir, també ell@s, capitalistes i de occidentals de bona voluntat: També en vindran d’altres [occidentals, blancs] de bona voluntat, sense altre interès que fer el bé. Ells se n’adonaran d’altres coses: els nens no van a l’escola i es moren fàcilment, l’aigua que beuen no sempre és neta i sana....

No dubto en cap moment que això és així, i és bo que així sigui, que els diferents móns i les diferents cultures es comuniquin entre si i que cada individu decideixi si vol seguir pertanyent a la cultura que li ha donat el seu naixement o si vol adoptar-ne una altra, això és magnífic. Però torno a l’argument d’abans: per decidir l’individu ha de ser lliure i cal que la llibertat individual s’avingui amb la llibertat social; és per això que la societat civil ha de reaccionar i fer el que calgui per organitzar raonablement i pacífica la seva convivència sense intervencions –interessades o de bona voluntat- externes. Un cop això és una realitat, llavors es pot buscar el diàleg, no abans.

Perquè de gent occidental “de bona voluntat” n’hi ha molta que s’hi autoanomena (jo mateixa, per exemple), i pot ser que fins i tot pensi honradament que la té, la bona voluntat; però malgrat això la seva mirada és una altra, malgrat això cal la humilitat de tenir consciència que en terres estrangeres molt probablement la seva mirada s’equivoca, confon les claus d’interpretació, se li escapa el sentiment arrogant d’aquell@ que porta més anys “civilitzat / civilitzada”... .

M’agrada molt l’observació que fas quan parles de la necessitat de diàleg i dius que el necessitem tots per a poder superar els complexes que ens paralitzen i ens fan témer els uns als altres. El callar massa podria ser només expressió i aliment del complex d’opressor i el xerrar massa, del de víctima mai redimida.

Crec que pots tenir raó en aquesta interpretació del callar o del xerrar massa. Però jo no associo tant el callar massa amb el complex d’opressor, com amb el fet de ser aliè a una cultura. Tanmateix, ni que fos com tu dius, crec que és una fase que tot individu / poble ha de passar per madurar i fer-se autònom. Des de la psicoanàlisi Freud d’aquesta fase de maduració personal en deia “matar el pare”; és una fase necessària, sense la qual un individu / un poble –la seva societat civil- esdevé un etern subordinat i el seu cor cultiva i reprimeix la llavor de l’odi cap a aquest “pare” o “tutor”, que –contràriament- fomenta els respectius rols indefinidament.

I aquí ho deixo, Xec, fins a la propera.
Una forta abraçada,

Anna
*
CARTA DE ANNA ROSSELL AL TEÓLOGO Y SALESIANO XEC MARQUÈS (28-11-2011) Traducción al español de Anna Rossell


El Masnou, 28-11-2011
Querido Xec,

gracias por tus reflexiones, dices que "sólo" tocas uno de los puntos que yo te sugería: que el destino de África lo deben decidir únicamente l@s african@s y que lo que llamamos "occidente" debería abstenerse, pero, en realidad, todo lo que yo decía giraba en torno de este eje, y tú desgranas un rosario de argumentos que van dando luz y matices.

Quisiera comenzar partiendo de esta observación tuya:

 [...], creo que se han creado espacios de reflexión y de encuentro y hermanamiento, gente de todo tipo de horizonte capaz de definir políticas de acción y de transformación comunes y aceptadas por tod@s; esto tanto en los espacios de la sociedad civil como en las estructuras internacionales fundadas en la realidad de los Estados. Los primeros más que los segundos producen una reflexión que tiene valor universal y no se puede dejar que el caprichoso que ostenta el poder por mor de su independencia y de su autonomía y de los valores culturales de su pueblo, que él encarna, decida en contradicción con estos principios...

Sé que lo que yo propongo, es hoy y tal como están las cosas, imposible; es, como tú dices, una utopía, pero creo que debemos formularlo así, radicalmente, para que se cumpla en la realidad lo que a mí me parece que debería cumplirse mínimamente.

De tu cita se desprende que quieres subrayar el hecho de que dejar hablar sólo a l@s african@s podría resultar una injusticia más que flagrante, porque posiblemente los jefes de Estado más tiranos se arrogarían el derecho de representación de sus respectivos pueblos y colarían sus órdenes como opinión generalizada de su gente. Evidentemente tengo muy presente este peligro: cuando digo que es la gente africana y sólo ella la que ha de hablar, me refiero a la reivindicación del derecho del pueblo a rebelarse contra sus tiranos, sean estos blancos o negros -creo que ya te lo había dicho en alguna otra carta-. Es la sociedad civil la que ha de hablar y organizar su convivencia. Y estoy segura de que, si esto sucediera, esta misma sociedad civil buscaría vías de diálogo con occidente. Esto ya sería otra cosa. Si ell@s piden diálogo, es necesario entrar en este diálogo. Y me ilusiona que una persona como tú, tan implicada socialmente y que hace tantos años que vive en África del oeste, crea que se han creado espacios de refleción y de encuentro y hermanamiento, gente de todo tipo de horizonte, capaz de definir políticas de acción y de transformación comunes y aceptadas por tod@s [...].

Tú conoces la realidad desde la experiencia de los años y la buena observación, yo, en cambio, desde la distancia, si bien con cierto conocimiento de las políticas de los Estados occidentales de "Ayuda al desarrollo" (lo pongo entre comillas porque no creo mucho en ello, o nada). La sociedad civil debe hablar, pero para hablar de verdad es necesaria la libertad, y la libertad no se da cuando no se disponde de las mínimas infraestructuras para organizar una mínima subsistencia. El diálogo no será nunca de igual a igual -como debiera ser- cuando las condiciones físicas y materiales entre las partes que dialogan son tan desiguales. En este sentido te doy la razón en lo que dices de que mi postura es utópica; porque conseguir la igualdad de los frentes para dialogar es realmente utópico, dada la abismal desigualdad que los caracteriza hoy por hoy, y no veo que el futuro lo cambie. El diálogo no puede ser nunca verdadero diálogo si una de las partes depende de la otra. Y "occidente" no sólo ha hecho dependiente a todo el continente africano, sino que cada vez lo hace más dependiente. La antigua esclavitud ha sido substituida por la dependencia, aunque, en realidad, no sé qué es peor. Porque la esclavitud es una injusticia flagrante, que se ve a simple vista; la dependencia, en cambio, queda escondida a los ojos menos críticos y se puede confundir con cualquier otra cosa.

Yo creo que estos argumentos son axiales; para mí son un postulado: sin que se den estas condiciones no puede haber verdadero diálogo.

Tú hablas de africano@s occidentalizados: Entre ell@s [l@s african@s] l@s hay que aprenderán a hacer negocio y entrarán en este mundo de las finanzas liberales, sabrán hacer fortuna y convertirse, también ell@s, capitalisstas y de occidentales de buena voluntad: También vendrán otr@s [occidentales, blanc@s] de buena voluntad, sin otro interés más que hacer el bien. Ell@s se darán cuenta de otras cosas: l@s niñ@s no van a la escuela y mueren fácilmente, el agua que beben no siempre es limpia y sana...

No dudo ni un momento de que es así, y es bueno que así sea, que los diferentes mundos y las diferentes culturas se comuniquen entre sí y que cada indiviuduo decida si quiere seguir perteneciendo a la cultura que le dio su nacimiento o si quiere adoptar otra, esto es magnífico. Pero vuelvo al argumento de antes: para decidir el individuo debe ser libre y es necesario que la libertad individual se lleve bien con la libertad social; por esta razón la sociedad civil debe reaccionar y hacer lo necesario para organizar razonable y pacíficamente su convivencia sin intervenciones -interesadas o de buena voluntad- externas. Cuando esto sea una realidad es cuando puede buscarse el diálogo, no antes.

Porque gente occidental "de buena voluntad" hay mucha, mucha que se autodenomina así (yo misma, por ejemplo), y puede que hasta piense honradamente que tiene buena voluntad; pero a pesar de ello su mirada es otra, a pesar de ello se necesita la humildad de tener conciencia de que en tierras extranjeras muy probablemente su mirada se equivoca, que confunde las claves de interpretación, y se le escapa el sentimiento arrogante de aquél / aquella que lleva más años "civilizad@".

Me gusta mucho la observación que haces cuando hablas de la necesidad de diálogo y dices que lo necesitamos tod@s para poder superar los complejos que nos paralizan y nos hacen sentir temor l@s unos hacia l@s otr@s. Callar demasiado podría ser sólo la expresión y el alimento del complejo de opresor@ y hablar demasiado, del de víctima nunca redimida.

Creo que puedes tener razón en esta interpretación del callar o hablar demasiado. Pero yo no asocio tanto el callar mucho con el complejo de opresor@ com con el hech de ser ajen@ a una cultura. Sin embargo, aunque fuera como tú dices, creo que es una fase que todo individuo / pueblo ha de pasar para madurar y hacerse autónomo. Desde el psicoanálisis, Freud llamaba a esta fase de maduración personal "matar al padre"; es una etapa necesaria, sin la cual un individuo / un pueblo -su sociedad civil- deviene un eterno subordinado y su corazón cultiva y reprime la semilla del odio hacia este "padre" o "tutor", que -contrariamente- fomenta los respectivos roles indefinidamente.

Y aquí lo dejo, Xec, hasta la próxima.

Un fuerte abrazo,

Anna

PROYECTO DE CONAKRY (APADRINADO POR LAS DELEGACIONES DE VOLS -VOLUNTARIADO SOLIDARIO- DE MATARÓ, BADALONA, SABADELL Y SANT BOI

*
De part d'en Xec Marquès, director del Projecte del Casal de Nen@s i Joves de Conakry, aquesta felicitació de Nadal, que ell ha enviat per a tot@s vosaltres:
*

BON NADAL

FELIÇ ANY NOU

2012


Gràcies a tots voltros hem pogut

construir

Construint junts

anirem endavant

Nadal i Any Nou

ens omplen d’esperança

 Xec Marquès i tots ets al·lots i al·lotes de donboscoyah Conakry.