31 de octubre de 2012

CORRESPONDENCIA XEC MARQUÈS-ANNA ROSSELL

*
CARTA D'ANNA ROSSELL AL TEÒLEG I SALESIÀ XEC MARQUÈS (31-10-2012) /
*
CARTA DE ANNA ROSSELL AL TEÓLOGO Y SALESIANO XEC MARQUÈS (31-10-2012)
*
Al original catalán sigue su traducción al español
*
Catalán
*
*
Amb José Carlos Fernández (al mig) i Felipe Sérvulo a la tertúlia literària de El Laberinto de Ariadna (Ateneu Barcelonès, 2012) / Con José Carlos Fernández (centro) y Felipe Sérvulo en la tertulia literaria de El Laberinto de Ariadna (Ateneo Barcelonés, 2012)
*
El Masnou, 31-10-2012

Estimat Xec,

sí, tens raó que era evident que, en el context de les nostres últimes reflexions, havia de sortir per força a relluir el tema de l’escola. L’escola és essencial quan es tracta d’educar, i dic EDUCAR –fer créixer integralment com a persones-, no dic ENSENYAR –terme que fa més al•lusió als continguts de les matèries “enciclopèdiques” escolars-. Tens raó quan dius que els mestres, els que de veritat saben el que tenen entre mans i no traeixen la seva professió, els que realment es proposen educar integralment com a persones, quan demanen a l’administració millores (sigui en el sou o en dotacions d’infraestructures), ho fan pensant en allò que necessiten els/les nen@s que els han estat confiats. Però no podem perdre de vista que l’escola no pot assumir tota la responsabilitat de l’educació, de fet, l’escola no la conformen només els/les mestres, sinó que hi ha altres actors, a més dels/les mestres: els/les nen@s i joves, i els/les pares/mares, la qual cosa vol dir que l’escola no deixa de ser un reflex de la societat en què està immersa i que l’una actua sobre l’altra i l’altra sobre l’una: l’escola influencia la societat i la societat influencia l’escola. Quan la societat està absolutament divorciada de l’escola, llavors els/les mestres es queden sols/les davant d’una tasca que no poden abordar perquè per força els/les supera. Extremant una mica aquesta afirmació, aquest és el problema en què es troba l’escola actual al nostre país, per exemple: els valors socials han anat degenerant durant anys i anys, s’han anat degradant progressivament fins arribar a un extrem que als/les mestres els/les desborda.
*
Crec que podem dir, per generalitzar, que quan parlem de “degeneració de valors” ens estem referint al fet que els valors van deixant d’ésser espirituals per esdevenir cada cop més materials. És com si els uns i els altres s’excloguessin, com si no poguessin conviure junts, com si fossin dos camins divergents. Jo ho crec així. No hi ha dubte que hi ha mínims: una base material sense la qual no pot viure l’espiritualitat. La matèria, per definició, sosté l’esperit. Però, un cop fixats aquests mínims, es planteja la pregunta que tu et fas: Quina és la quantitat de materialitat necessària? I qui la defineix?
*
Et planteges això i respons parcialment a la pregunta quan dius que, en el context de l’economia de consum, les ‘necessitats’ materials vénen més determinades “per l’exigència de consum que per allò que naturalment necessita la persona per a ser feliç”. Crec que qualsevol persona amb una mica de capacitat per a l’anàlisi hi estaria d’acord: hi ha tot un mercat, tota una economia, que es basa en el consum i que, per tant, es dedica a crear en els/les ciutadan@s la sensació de ‘necessitat’ de productes materials i situacions sofisticades que suposadament prometen paradisos. La publicitat està al servei d’aquesta economia i és una eina poderosa i eficaç. Davant de l’estat de desenvolupament en què es troba aquest mercat de consum en el nostre món (i no vull dir a l’occident, sinó que em refereixo al MÓN en general), els valors espirituals queden arraconats, ofegats, i la lluita que es planteja als/les mestres és la de David contra Goliat (que guanyés David va ser cosa de sort). L’economia del mercat de consum crea falses necessitats que enlluernen a la gent d’una manera infantil, i el més greu és que d’aquest enlluernament no se’n lliuren els que no tenen poder adquisitiu, ben al contrari, ell@s són els que acaben més enlluernats, precisament perquè no tenen res. De fet, això de les hipoteques-escombraria va començar així, no? Els bancs prometien crèdits als més pobres per poder adquirir tot un seguit de luxes que mai no podrien pagar, i en aquest parany hi cau gairebé tothom. És per això que penso que, a banda de les escoles, hi ha d’haver-hi un gest polític que s’encarregui de frenar segons què, aquesta mena de coses com les hipoteques- escombraria, per exemple; el capteniment dels bancs, per exemple; segons quines publicitats, per exemple. En aquest context, penso en el que jo veig als països africans als quals he tingut la sort de viatjar últimament: ni els més pobres dels pobres no poden escapar als encants del consum; és com un cant de sirena, el consum. Recordo l’efecte destructor que produïa el consum a la República Democràtica Alemanya quan aquest país encara existia. Per a molt@s professionals de la RDA l’argument per desitjar emigrar a la República Federal Alemanya no era tant un argument ideològic, sinó molt més el del sou: un metge especialista comparava els sous dels seus col•legues a l’altre costat del mur amb el seu, i la diferència era el seu argument. No es plantejava si amb el seu sou ell@ en tenia prou per viure com cal a la RDA. Sembla, doncs, que l’ésser humà no sap protegir-se davant d’aquesta mena de temptacions. És per això que la política ha de tutelar l’individu. No vull dir pas que l’escola no tingui un paper essencial en l’educació de tot plegat. La té, és un dels pilars essencials, però no pot ser l’únic, penso. No la podem deixar sola.
*
Aquella pregunta teva que he esmentat més amunt: Quina és la quantitat de materialitat necessària? I qui la defineix? Evidentment crec que no es pot contestar d’una manera taxativa, però sí que ens podem acostar a una resposta: penso que és la política qui ha de respondre (de manera aproximada) aquesta pregunta. I això ja ho fa a través dels impostos. És per això que els impostos han de gravar més a aquell@s que més tenen i és per això que amb els impostos s’han de crear i millorar les infraestructures socials que beneficiïn el col•lectiu social: les escoles, la sanitat..., és per això que confio més en les polítiques que actuen d’aquesta manera i desconfio d’aquelles que prometen al seu electorat que abaixaran els impostos o que graven al ciutadà humil i no, en la mesura que caldria, al poderós.
*
Finalment, també preguntes:
*
“Trobes que a Catalunya una escola pot educar en la vida senzilla, en el sentiment d’un benestar que no depengui del que es té i es consumeix, sinó de la qualitat de les relacions interpersonals i del lleure no consumista i productor de cultura?”
Sí, i tant que sí, una escola a Catalunya pot educar en aquests valors, no només pot fer-ho, sinó que ho fa. Una altra qüestió és si aquesta educació escolar pot fer front al que la societat marca fora de les aules. És per això que no ens podem oblidar del gest polític en aquesta reflexió.
*
Una forta abraçada,
*
Anna
*
*
CARTA DE ANNA ROSSELL AL TEÓLOGO Y SALESIANO XEC MARQUÈS (31-10-2012) -Traducción al español de Anna Rossell-

El Masnou, 31-10-2012

Querido Xec,

sí, tienes razón cuando dices que era evidente que, en el contexto de nuestras últimas reflexiones, había de salir forzosamente a relucir el tema de la escuela. La escuela es esencial cuando se trata de educar, y digo EDUCAR -hacer crecer integralmente como personas-, no digo ENSEÑAR -término qu alude más a los contenidos de las materias "enciclopédicas" escolares-. Tienes razón cuando dices que l@s maestr@s, l@s que de verdad saben lo que tienen entre manos y no traicionan su profesión, l@s que realmente se proponen educar integralmente como personas, cuando piden a la administración mejores (sea en el sueldo o en dotaciones de infraestructuras), lo hacen pensando en lo que necesitan l@s niñ@s que les han sido confiad@s. Pero no podemos perder de vista que la escuela no puede asumir toda la responsabilidad de la educación; de hecho, la escuela no la conforman sólo l@s maestr@s, sino que hay otros actores, además de l@s maestr@s: l@s niñ@s y jóvenes, y l@s padres/madres, lo cual significa que la escuela no deja de ser un reflejo de la sociedad en la que está inmersa y que la una actúa sobre la otra y la otra sobre la una: la escuela influye sobre la sociedad y ésta sobre la escuela. Cuando la sociedad está absolutamente divorciada de la escuela, entonces l@s maestr@s se quedan sol@s ante una tarea que no pueden abordar porque por fuerza ha de superarl@s. Extremando un poco esta afirmación, éste es el problema en que se encuentra la escuela actualmente en nuestro país, por ejemplo: los valores sociales han ido degenerando con los años, se han ido degradando progresivamente hasta llegar a un extremo que a l@s maestr@s les desborda.

Creo que podemos decir, generalizando, que cuando hablamos de "degeneración de valores"nos estamos refiriendo al hecho de que los valores van dejando de ser espirituales para pasar a ser cada vez más materiales. Es como si unos y otros se excluyeran, como si no pudieran convivir juntos, como si fueran dos caminos divergentes. Así lo creo yo. No hay duda de que hay mínimos: una base material sin la cual la espiritualidad no puede existir. La materia, por definición, sostiene el espíritu. Pero, una vez fijados estos mínimos, se plantea la pregunta que tú te haces: ¿Qué cantidad de materialidad es necesaria? ¿Y quién la define?

Te planteas esto y respondes parcialmente a la pregunta cuando dices que, en el contexto de la economía de consumo, las 'necesidades' materiales vienen más determinadas "por la exigencia de consumo que por aquello que naturalmente necesita la persona para ser feliz". Creo que cualquier persona con alguna capacidad para el análisis estaría de acuerdo con esto: hay todo un mercado, toda una economía, que se basa en el consumo y que, por tanto, se dedica a crear en l@s ciudadan@s la sensación de 'necesidad' de productos materiales y de situaciones sofisticadas que supuestamente prometen paraísos. La publicidad está al servicio de esta economía y es una herramienta poderosa y eficaz. Ante el estado de desarrollo en que se encuentra este mercado de consumo en nuestro mundo (y no me refiero a occidente, sino al MUNDO en general), los valores espirituales quedan arrinconados, ahogados, y la llucha que se les plantea a l@s maestr@s es la de David contra Goliat (que ganara David fue cuestión de pura suerte). La economía del mercado de consumo crea falsas necesidades que deslumbran a la gente de una manera infantil, y lo más grave es que de este deslumbramiento no se libran quienes no tienen poder adquisitivo, al contrario, ell@s son quienen acaban más deslumbrad@s, precisamente porque no tienen nada. En realidad, esto de las hipotecas-basura empezó así, ¿no? Los bancos prometían créditos a l@s más pobres para poder adquirir una serie de lujos que nunca podrían pagar, y en esta trampa cae todo el mundo. Por esta razón pienso que, además de las escuelas, ha de haber un gesto político que se encargue de frenar según qué cosas, como éstas de las hipotecas-basura, por ejemplo; el comportamiento de los bancos, por ejemplo; según qué tipo de publicidad, por ejemplo. En este contexto, pienso en lo que veo en los países africanos a los cuales he tenido la suerte de viajar últimamente: ni los más pobres de los pobres pueden escapar a los encantos del consumo; es como un canto de sirena el consumo. Recuerdo el efecro destructor que producía el consumo en la República Democrática Alemana cuando este país aún existía. Para much@s profesionales de la RDA el argumento para justificar su deseo de emigrar a la República Federal de Alemania no era tanto un argumento ideológico sino mucho más el del sueldo: un médico especialista comparaba los sueldos de sus colegas al otro lado del muro con el suyo, y la diferencia era su argumento. No se planteaba si con su sueldo tenía suficiente para vivir dignamente en la RDA. Así pues, parece que el ser humano no sabe protegerse ante este tipo de tentaciones. Por esto la política ha de tutelar al individuo. No quiero decir con esto que la escuela no tenga un papel esencial en la educación de todo ello. La tiene, es uno de los pilares esenciales, pero creo que no puede ser el único. A la escuela no podemos dejarla sola.

Aquella pregunta tuya que he mencionado arriba: ¿Qué cantidad de materialidad es necesaria? ¿Y quién la define? evidentemente creo que no se puede responder de un modo taxativo pero sí que nos podemos acercar a una respuesta: pienso que es la política quien ha de responderla (de manera aproximada). Y esto ya lo hace a través de los impuestos. Por este motivo los impuestos han de gravar más a quienes tienen más y es por ello por lo que con los impuestos deben crearse y mejorarse las infraestructuras sociales que benefician al colectivo social: las escuelas, la sanidad..., es por esto por lo que confío más en las políticas que actuan de este modo y desconfío de aquellas que prometen a su electorado que bajarán los impuestos o que gravan al ciudadano humilde y no, en la medida que sería necesario, al poderoso.
*
Finalmente, también preguntas:
*
“Piensas que en Cataluña una escuela puede educar en la vida sencilla, en el sentimiento de un bienestar que no dependa del que se tiene y se consume, sino de la cualidad de las relaciones interpersonales y del tiempo libre no consumista y productor de cultura?"
Sí, claro que sí, una escuela en Cataluña puede educar en estos valores, no sólo puede hacerlos, sino que lo hace. Otra cuestión es si esta educación escolar puede plantar cara a lo que la sociedad marca fuera de las aulas. Es por ello por lo que no podemos olvidar el gesto político en esta reflexión.

Un fuerte abrazo,
*
Anna

29 de octubre de 2012

CORRESPONDENCIA XEC MARQUÈS-ANNA ROSSELL

*
CARTA DEL TEÒLEG I SALESIÀ XEC MARQUÈS A ANNA ROSSELL (24-10-2012) /
*
CARTA DEL TEÓLOGO Y SALESIANO XEC MARQUÈS A ANNA ROSSELL (24-10-2012)
*
Al original catalán sigue su traducción al español
*
Català
*
Conakry, 24-10-2012
*
*
Xec Marquès, estiu 2009 / Xec Marquès, verano 2009
*
Abans de llegir la teva carta, pensava que en algun moment havíem de treure el tema de l’escola. L’escola és “La Institució” per excel·lència de formació i d’educació. L’escolaritat és al mateix temps un dels X minims, no negociables. Al final de la teva carta tornes encara sobre la necessitat de l’educació.

L’altre tema és la qüestió de l’X: Quin és l’X necessari i obligatori. I qui el defineix. Trobo que en el context de l’economia de consum l’X és més produït per l’exigència de consum que pel que naturalment necessita la persona per a ser feliç. L’X està també en funció dels preus. Aquí a Guinea [Conakry] el govern i els sindicats estan negociant l’augment dels salaris. Els sindicats i la base reclamen un augment del 200 %, el govern ja ha passat del 10 al 25 % i pot ser que, quan el president torni de resar a l’Aràbia Saudita i la festa de la Tabaski [Festa de sacrifici del Be] hagi passat, tindrem vaga. Al Txad els funcionaris estan en vaga i sense serveis mínims, demanen un augment del 115 % dels salaris i la reclamació està motivada pel fet que des de fa tres anys el país produeix petroli i tothom sap els diners que això dóna a l’Estat. En un debat que sentia a la ràdio un oient deia que està bé això de la vaga i de l’augment dels salaris, però que desprès els comerciants també pujaran els preus i els treballadors que no depenen de l’Estat i que no veuran els seus salaris augmentats són els qui seran els més grans perdedors.
Trobes que a Catalunya una escola pot educar en la simplicitat de vida, en el sentiment d’un benestar que no depengui del que es té i es consumeix, sinó de la qualitat de les relacions interpersonals i del lleure no consumista i productor de cultura? No puc ser pessimista, sóc educador i salesià, i sé que és possible, i trobo que les nostres escoles -i tantes d’altres- és el que tenen com a projecte educatiu.

Insisteixo, idò, que l’escola és un dels X mínims i no negociables. Ens cal una escola de qualitat educativa i amb una idea de valors humans i espirituals (en el sentit que tu dones al concepte) no contaminats per la cultura del consum i del benestar sense esperit. I l’escola és primer de tot un equip d’educadors i de mestres, és un espai i és, sobretot, un projecte educatiu. Al tercer món es parla dels “travailleurs humanitaires” [traballadors humanitaris] i ja hem parlat alguna vegada de la diferència de “cost” entre un [treballador] humanitari professional i un [treballador] humanitari de la congregació de Teresa de Calcuta. Estem d’acord que quan els [treballadors] humanitaris es queixen que no poden viure del que guanyen no és perquè “consumeixin” sense mesura i al gust de la publicitat, sinó perquè no poden arribar a aquella qualitat de vida que dóna prou llibertat a l’esperit per a ser mestre i educador. El mestre, al mateix temps, és l’interface [intermediari] entre l’Estat i els alumnes, entre els pares i els seus fills; el mestre, l’educador, quan demana mitjans per fer la seva feina, no reclama per a ell sinó per als infants i joves a ells confiats.
La plataforma de lluita no és el salari dels mestres i el seu poder de consum, sinó l’educació.

He parlat de l’escola i dels seus actors; la mateixa reflexió es podria fer amb d’altres gremis. Pels metges podem dir que la plataforma és la sanitat, pels advocats i magistrats és la justícia, pels treballadors és la família. I si els fiquem tots junts en una intersindical, el valor és la Societat i la Humanitat.
I per a tots és la Justícia i la Solidaritat, la Pau i els Drets Humans.

I em tornen a venir a l’esperit aquests pensadors d’abans i d’avui que reflexionen sobre la humanitat més enllà dels problemes concrets, de les lluites sectorials i dels conflictes parcials.
La indignació, perquè sigui justa i legítima, no pot ser només “pour soi” [per a ella mateixa] i per al propi benestar.

Ens topem llavors amb el descrèdit de l’interlocutor de tota lluita, que són l’Estat i els partits polítics.
*
CARTA DEL TEÓLOGO Y SALESIANO XEC MARQUÈS A ANNA ROSSELL (24-10-2012)
-Traducción al español de Anna Rossell-
Conakry, 24-10-2012
Antes de leer tu carta, pensaba que en algún momento deberíamos sacar a la luz el tema de la escuela. La escuela es "La Institución" por excelencia de formación y de educación. La escolaridad es al mismo tiempo uno de los X mínimos, no negociables. Al final de tu carta vuelves sobre la necesidad de la educación.
El otro tema es la cuestión de la X: ¿Cuál es el X necesario y obligatorio? Y ¿quién lo define? Pienso que en el contexto de la economía de consumo el X viene más marcado por la exigencia de consumo que por lo que necesita la persona de un modo natural para ser feliz. El X está también en función de los precios. Aquí en Guinea [Conakry] el gobierno y los sindicatos están negociando el aumento de los salarios. Los sindicatos y la base reclaman un aumento del 200%, el gobiemo ya ha pasado del 10 al 25% y puede que, cuando el presidente regrese de rezar en Arabia Saudita y la fiesta del Tabaski [Fiesta del Sacrificio del Cordero] haya pasado, tengamos huelga. En Chad los funcionarios están en huelga y sin servicios mínimos, piden un aumento del 115% de los salarios y la reclamación está motivada por el hecho de que desde hace tres años el país produce petróleo y todo el mundo sabe el dinero que esto le da al Estado. En un debate que oí en la radio un oyente decía que está bien esto de la huelga y del aumento de los salarios, pero que después los comerciantes también subirían los precios y entonces los trabajadores que no dependen del Estado y no verán sus salarios aumentados serían quienes más perdieran.
¿Piensas que en Cataluña una escuela puede educar en la simplicidad de vida, en un sentimiento de bienestar que no dependa de lo que se tiene y se consume, sino de la cualidad de las relaciones interpersonales y del tiempo libre no consumista y productor de cultura? No puedo ser pesimista, soy educador y salesiano, y sé que es posible, y pienso que nuestras escuelas -y tantas otras- es lo que tienen como proyecto educativo.
Insisto, pues, en que la escuela es uno de los X mínimos y no negociables. Necesitamos una escuela de calidad educativa y con una idea de valores humanos y espirituales (en el sentido que tú le das al concepto) no contaminados por la cultura del consumo y del bienestar sin espíritu. Y la escuela es ante todo un equipo de educadores y de maestros, es un espacio y es, sobre todo, un proyecto educativo. En el tercer mundo se habla de los "travailleurs humanitaires" [trabajadores humanitarios] y ya hemos hablado alguna vez de la diferencia de "coste" entre un [trabajador] humanitario profesional y un [trabajador] humanitario de la congregación de Teresa de Calcuta. Estamos de acuerdo en que cuando los [trabajadores] humanitarios se quejan de que no pueden vivir de lo que ganan no es porque "consuman" sin medida y al gusto de la ppublicidad, sino porque no pueden llegar a aquella calidad de vida que da la libertad necesaria al espíritu para ser maestro y educador. El maestro es al mismo tiempo el interface [intermediario] entre el Estado y los alumnos, entre los padres y sus hijos; el maestro, el educador, cuando pide medios para hacer su trabajo, no reclama para él sino para los niños y jóvenes que se le han confiado.
La plataforma de lucha no es el salario de los maestros y su poder de consumo, sino la educación.
He hablado de la escuela y de sus actores; la misma reflexión se podría hacer con otros gremios. De los médicos podemos decir que la plataforma es la sanidad, de los abogados y magistrados es la justicia, de los trabajadores es la familia. Y si los metemos a todos juntos en una intersindical, el valor es la Sociedad y la Humanidad.
Y para todos es la Justicia y la Solidaridad, la Paz y los Derechos Humanos.
Y me vuelven a venir al espíritu estos pensadores de antaño y de hoy que reflexionan sobre la humanidad más allá de los problemas concretos, de las luchas sectoriales y de los conflictos parciales.
La indignación, para que sea justa y legítima, no puede ser sólo "pour soi" [por ella misma] y para el propio bienestar.
Nos damos entonces de bruces con el descrédito del interlocutor de toda lucha, que son el Estado y los partidos políticos.

PARA "CUENTERA PERSONAL", LA ÚLTIMA SEGUIDORA DE ESTA TERTULIA, ESTE POEMA, A MODO DE BIENVENIDA (Detente, caminante, y deja...)

*
(Español)

Detente, caminante, y deja
que el agua te susurre al oído
las palabras: aguadulce, aguamiel, aguamarina,
belagua, aguacero, aguasmil, aguacielo, aguacaliente,
aguaferrosa, agualabio, aguaestrellada, aguaporosa,
aguamusgo, aguaenelagua, aguagorjeo, agualengua,
aguacanela,
                     aguatierra,
                                        aguafuego,
                                                            aguaaire.

© Anna Rossell (Poemas de La Lobera)

(Català)

Atura’t, caminant, i deixa
que l’aigua et xiuxiuegi a cau d’orella
les paraules: aiguadolça, aiguamel, aiguamarina,
bellaigua, aiguada, milaigues, aiguablava, aiguatebiosa,
aiguallavi, aiguaferrosa, aiguaestrellada, aiguaporosa,
aiguamolsa, aiguadelaigua, refilodaigua, aiguallengua,
aiguacanyella,
                         aiguaterra,
                                             aiguafoc,
                                                               aiguaaire.

© Anna Rossell (Poemes de La Lobera)

27 de octubre de 2012

PARA ENRIQUE CLARÓS, ÚLTIMO SEGUIDOR DE ESTA TERTULIA, A MODO DE BIENVENIDA, ESTE POEMA (Hi ha una dona que no es mou,...)

*
(Català)

Hi ha una dona que no es mou,
al jaç. Té la mirada fixa
a la paret i un floc de cabell llarg
i greixós damunt dels llavis entreoberts.
Sembla que respira subtilment, encara,

però ja és morta.

© Anna Rossell (Auschwitz-Birkenau, El verger dels bedolls)
*
*
(Español)

Hay una mujer que no se mueve
en el camastro. Tiene la mirada fija
en la pared y un mechón de pelo largo
y grasiento sobre el labio entreabierto.
Parece que respira sutilmente aún,

pero ya está muerta.

© Anna Rossell (Auschwitz-Birkenau, El verger dels bedolls) (Auschwitz-Birkenau, El vergel de los abedules)

24 de octubre de 2012

PARA PEDRO LUIS LÓPEZ PÉREZ, ÚLTIMO SEGUIDOR DE ESTA TERTULIA, ESTE POEMA, A MODO DE BIENVENIDA (No hi ha miralls, aquí,...)

*
Al original catalán sigue su traducción al español
*
(Català)

No hi ha miralls, aquí,
però jo m’he vist els pits
al davant meu,
després del recompte del matí.

Eren tants i tan llargs, els pits...

Flocs de neu ens queien
als cabells. Els ulls blaus m’han mirat,
llavors, a mi, i el dit ha sentenciat
amb un lleu moviment al costat dret.

Esperem, amor meu, que jo
ja vinc.

Eren tan llargs, els pits...

© Anna Rossell (Auschwitz-Birkenau, El verger dels bedolls)
*
*
(Español)

No hay espejos aquí,
pero yo he visto mis pechos
delante de mí,
después del recuento de la mañana.

Eran tantos y tan largos los pechos…

Copos de nieve nos caían
sobre el pelo. Los ojos azules me han mirado
a mí, entonces, y el dedo ha sentenciado
con un leve movimiento a la derecha.

Espérame, amor mío, que
ya voy.

Eran tan largos los pechos…

© Anna Rossell (Auschwitz-Birkenau, El verger dels bedolls)

19 de octubre de 2012

PARA ELOISA BONAVILLA GAZULLA, ÚLTIMA SEGUIDORA DE ESTA TERTULIA, PARA ELLA ESTE POEMA (Més enllà del filat somies...)

*
(Català)

Més enllà del filat somies
els bedolls, els grans diuen que són arbres,
els bedolls.

Deu ser veritat. Avui el vent
ha portat una fulla a aquest costat, ha caigut
a la mà de l’últim mort del vespre, jeia arrupit
sobre el seu braç, amb el palmell obert
devers al cel.

© Anna Rossell (Birkenau-El verger dels bedolls)
*
*
(Español)

Más allá de la alambrada sueñas
los abedules, los mayores dicen que son árboles
los abedules.

Será verdad. Hoy el viento
ha traído una hoja a nuestro lado, ha caído
en la mano del último muerto de la tarde, yacía encogido
sobre el brazo, con la palma abierta
cara al cielo.

© Anna Rossell (Birkenau-El vergel de los abedules)

18 de octubre de 2012

PARA "LIBROS DE DIMKA", A MODO DE BIENVENIDA A ESTA TERTULIA, ESTE POEMA (Els vas sentir arribar...)

*
Al original catalán sigue su traducción al español
*
(Català)
*
Els vas sentir arribar amb els seus mastins.

I eren de ferro els cops

Jugaves al carrer, les veus
dels més petits es van trencar.

I eren de plom els cops

Van pintar l’estigma en el vitrall,
van profanar el teu lloc,
era un dia de sol per a tants ulls.

I eren pel pare els cops

Riuen els homes dels cinturons de cuir,
les seves botes vomiten el verí,
les seves ganyotes descarreguen trons.
I tants ulls sense boca i sense gest.

I eren pel pare els cops

A terra, un manyoc de tot i de no-res.
Esquitxos de sang al braçalet.

© Anna Rossell (Auschwitz-Birkenau, El verger dels bedolls)
*
*
(Español)

Los oíste llegar con sus mastines.

Y eran de hierro los golpes

Jugabas en la calle, las voces
de los pequeños se rompieron.

Y eran de plomo los golpes

Pintaron el estigma en el cristal,
profanaron tu casa,
un día de sol para tantos ojos.

Y eran para padre los golpes

Ríen los hombres de cinturón de cuero,
sus botas vomitan el veneno,
descargan truenos sus muecas.
Y tantos ojos sin la boca y sin el gesto.

Y eran para padre los golpes

En el suelo, un manojo de todo y de ruina.
Sangre en el brazalete.
 
© Anna Rossell (Auschwitz-Birkenau-, El vergel de los abedules)

6 de octubre de 2012

PARA torrelodones taci, A MODO DE BIENVENIDA A ESTA TERTULIA

*
Al original catalán sigue su traducción al español
*
                                                                    (A Cristina, a Eloy)
(Català)

Un dia qualsevol
-anaves a comprar-
t’ha vingut a festejar
La Dalladora,
els homes de les bates
t’han dit que t’esperava davant
de la finestra amb un somrís,
has girat a poc a poc
l’esguard i l’has vist
recolzada a l’ampit
al fons del passadís.

Cap lluna l’acompanya.

Lluna, lluna, el teu cavall
galopa desbocat sense genet,
cavalca en la foscor, cavalca
al seu destí,
l’estrèpit solca l’aire al vertigen
del seu pas, cavalca cert.

I tu no l’acompanyes.

El crit t’esfereeix el pit,
et retruny al cervell l’espant de l’abisme
de l’ignot, la gola insondable
del no-res, davallaràs l’avenc, t’engolirà
un fred ventre sense llum, sense llindar.

Cap lluna t’hi acompanya.

Lluna, lluna, el teu cavall
galopa desbocat, porta un genet,
cavalca en la foscor, cavalca
al seu destí,
l’estrèpit solca l’aire al vertigen
del seu pas, cavalca cert.

I tu no l’acompanyes.

Una veu tèbia a cau d’orella et diu
el nom, t’acarona la llum que encara tens,
t’ofereix un balcó –hi ha tantes veus a baix-,
et xiuxiueja versos de bressol.
El balcó té un llindar.

Lluna, lluna, el teu cavall
galopa amb el genet, cavalca
per la nit vers l’horitzó, cavalca
amb la manada, les brides
a les mans.

Despunta l’alba. 

© Anna Rossell (El Masnou, 06-10-2012)
*
*
(Español)                     
                                                                                    (A Cristina, a Eloy)
Un día cualquiera
-ibas de compras-
te ha venido a cortejar
La Segadora,
los hombres de las batas
te han dicho que ella te esperaba
sonriente delante de tu reja,
has vuelto lentamente
la mirada y la has visto
apoyada en el alféizar
al fondo del pasillo.

Ninguna luna la acompaña.

Luna, luna, tu caballo
galopa desbocado sin jinete,
cabalga en la negrura, cabalga
a su destino,
el estrépito surca el aire al vértigo
de su paso, cabalga decidido.

Y tú no le acompañas.

El grito te desgarra el pecho,
retumba en el cerebro el espanto del abismo
de lo ignoto, la garganta insondable
de la nada, descenderás la sima, te engullirá
un frío vientre sin luz, sin umbral.

Ninguna luna te acompaña.

Luna, luna, tu caballo
galopa desbocado, lleva un jinete,
cabalga por lo oscuro, cabalga
a su destino,
el estrépito surca el aire al vértigo
de su paso, cabalga decidido.

Y tú no le acompañas.

Una voz tibia te dice al oído
el nombre, te acaricia la luz que todavía tienes,
te ofrece un balcón –hay tantas voces abajo-,
te susurra versos de cuna.
El balcón tiene un umbral.

Luna, luna tu caballo
galopa con el jinete, cabalga
por la noche hacia el horizonte, cabalga
con la manada, las bridas
en las manos.

Despunta el alba.

© Anna Rossell (El Masnou, 06-10-2012)