29 de octubre de 2012

CORRESPONDENCIA XEC MARQUÈS-ANNA ROSSELL

*
CARTA DEL TEÒLEG I SALESIÀ XEC MARQUÈS A ANNA ROSSELL (24-10-2012) /
*
CARTA DEL TEÓLOGO Y SALESIANO XEC MARQUÈS A ANNA ROSSELL (24-10-2012)
*
Al original catalán sigue su traducción al español
*
Català
*
Conakry, 24-10-2012
*
*
Xec Marquès, estiu 2009 / Xec Marquès, verano 2009
*
Abans de llegir la teva carta, pensava que en algun moment havíem de treure el tema de l’escola. L’escola és “La Institució” per excel·lència de formació i d’educació. L’escolaritat és al mateix temps un dels X minims, no negociables. Al final de la teva carta tornes encara sobre la necessitat de l’educació.

L’altre tema és la qüestió de l’X: Quin és l’X necessari i obligatori. I qui el defineix. Trobo que en el context de l’economia de consum l’X és més produït per l’exigència de consum que pel que naturalment necessita la persona per a ser feliç. L’X està també en funció dels preus. Aquí a Guinea [Conakry] el govern i els sindicats estan negociant l’augment dels salaris. Els sindicats i la base reclamen un augment del 200 %, el govern ja ha passat del 10 al 25 % i pot ser que, quan el president torni de resar a l’Aràbia Saudita i la festa de la Tabaski [Festa de sacrifici del Be] hagi passat, tindrem vaga. Al Txad els funcionaris estan en vaga i sense serveis mínims, demanen un augment del 115 % dels salaris i la reclamació està motivada pel fet que des de fa tres anys el país produeix petroli i tothom sap els diners que això dóna a l’Estat. En un debat que sentia a la ràdio un oient deia que està bé això de la vaga i de l’augment dels salaris, però que desprès els comerciants també pujaran els preus i els treballadors que no depenen de l’Estat i que no veuran els seus salaris augmentats són els qui seran els més grans perdedors.
Trobes que a Catalunya una escola pot educar en la simplicitat de vida, en el sentiment d’un benestar que no depengui del que es té i es consumeix, sinó de la qualitat de les relacions interpersonals i del lleure no consumista i productor de cultura? No puc ser pessimista, sóc educador i salesià, i sé que és possible, i trobo que les nostres escoles -i tantes d’altres- és el que tenen com a projecte educatiu.

Insisteixo, idò, que l’escola és un dels X mínims i no negociables. Ens cal una escola de qualitat educativa i amb una idea de valors humans i espirituals (en el sentit que tu dones al concepte) no contaminats per la cultura del consum i del benestar sense esperit. I l’escola és primer de tot un equip d’educadors i de mestres, és un espai i és, sobretot, un projecte educatiu. Al tercer món es parla dels “travailleurs humanitaires” [traballadors humanitaris] i ja hem parlat alguna vegada de la diferència de “cost” entre un [treballador] humanitari professional i un [treballador] humanitari de la congregació de Teresa de Calcuta. Estem d’acord que quan els [treballadors] humanitaris es queixen que no poden viure del que guanyen no és perquè “consumeixin” sense mesura i al gust de la publicitat, sinó perquè no poden arribar a aquella qualitat de vida que dóna prou llibertat a l’esperit per a ser mestre i educador. El mestre, al mateix temps, és l’interface [intermediari] entre l’Estat i els alumnes, entre els pares i els seus fills; el mestre, l’educador, quan demana mitjans per fer la seva feina, no reclama per a ell sinó per als infants i joves a ells confiats.
La plataforma de lluita no és el salari dels mestres i el seu poder de consum, sinó l’educació.

He parlat de l’escola i dels seus actors; la mateixa reflexió es podria fer amb d’altres gremis. Pels metges podem dir que la plataforma és la sanitat, pels advocats i magistrats és la justícia, pels treballadors és la família. I si els fiquem tots junts en una intersindical, el valor és la Societat i la Humanitat.
I per a tots és la Justícia i la Solidaritat, la Pau i els Drets Humans.

I em tornen a venir a l’esperit aquests pensadors d’abans i d’avui que reflexionen sobre la humanitat més enllà dels problemes concrets, de les lluites sectorials i dels conflictes parcials.
La indignació, perquè sigui justa i legítima, no pot ser només “pour soi” [per a ella mateixa] i per al propi benestar.

Ens topem llavors amb el descrèdit de l’interlocutor de tota lluita, que són l’Estat i els partits polítics.
*
CARTA DEL TEÓLOGO Y SALESIANO XEC MARQUÈS A ANNA ROSSELL (24-10-2012)
-Traducción al español de Anna Rossell-
Conakry, 24-10-2012
Antes de leer tu carta, pensaba que en algún momento deberíamos sacar a la luz el tema de la escuela. La escuela es "La Institución" por excelencia de formación y de educación. La escolaridad es al mismo tiempo uno de los X mínimos, no negociables. Al final de tu carta vuelves sobre la necesidad de la educación.
El otro tema es la cuestión de la X: ¿Cuál es el X necesario y obligatorio? Y ¿quién lo define? Pienso que en el contexto de la economía de consumo el X viene más marcado por la exigencia de consumo que por lo que necesita la persona de un modo natural para ser feliz. El X está también en función de los precios. Aquí en Guinea [Conakry] el gobierno y los sindicatos están negociando el aumento de los salarios. Los sindicatos y la base reclaman un aumento del 200%, el gobiemo ya ha pasado del 10 al 25% y puede que, cuando el presidente regrese de rezar en Arabia Saudita y la fiesta del Tabaski [Fiesta del Sacrificio del Cordero] haya pasado, tengamos huelga. En Chad los funcionarios están en huelga y sin servicios mínimos, piden un aumento del 115% de los salarios y la reclamación está motivada por el hecho de que desde hace tres años el país produce petróleo y todo el mundo sabe el dinero que esto le da al Estado. En un debate que oí en la radio un oyente decía que está bien esto de la huelga y del aumento de los salarios, pero que después los comerciantes también subirían los precios y entonces los trabajadores que no dependen del Estado y no verán sus salarios aumentados serían quienes más perdieran.
¿Piensas que en Cataluña una escuela puede educar en la simplicidad de vida, en un sentimiento de bienestar que no dependa de lo que se tiene y se consume, sino de la cualidad de las relaciones interpersonales y del tiempo libre no consumista y productor de cultura? No puedo ser pesimista, soy educador y salesiano, y sé que es posible, y pienso que nuestras escuelas -y tantas otras- es lo que tienen como proyecto educativo.
Insisto, pues, en que la escuela es uno de los X mínimos y no negociables. Necesitamos una escuela de calidad educativa y con una idea de valores humanos y espirituales (en el sentido que tú le das al concepto) no contaminados por la cultura del consumo y del bienestar sin espíritu. Y la escuela es ante todo un equipo de educadores y de maestros, es un espacio y es, sobre todo, un proyecto educativo. En el tercer mundo se habla de los "travailleurs humanitaires" [trabajadores humanitarios] y ya hemos hablado alguna vez de la diferencia de "coste" entre un [trabajador] humanitario profesional y un [trabajador] humanitario de la congregación de Teresa de Calcuta. Estamos de acuerdo en que cuando los [trabajadores] humanitarios se quejan de que no pueden vivir de lo que ganan no es porque "consuman" sin medida y al gusto de la ppublicidad, sino porque no pueden llegar a aquella calidad de vida que da la libertad necesaria al espíritu para ser maestro y educador. El maestro es al mismo tiempo el interface [intermediario] entre el Estado y los alumnos, entre los padres y sus hijos; el maestro, el educador, cuando pide medios para hacer su trabajo, no reclama para él sino para los niños y jóvenes que se le han confiado.
La plataforma de lucha no es el salario de los maestros y su poder de consumo, sino la educación.
He hablado de la escuela y de sus actores; la misma reflexión se podría hacer con otros gremios. De los médicos podemos decir que la plataforma es la sanidad, de los abogados y magistrados es la justicia, de los trabajadores es la familia. Y si los metemos a todos juntos en una intersindical, el valor es la Sociedad y la Humanidad.
Y para todos es la Justicia y la Solidaridad, la Paz y los Derechos Humanos.
Y me vuelven a venir al espíritu estos pensadores de antaño y de hoy que reflexionan sobre la humanidad más allá de los problemas concretos, de las luchas sectoriales y de los conflictos parciales.
La indignación, para que sea justa y legítima, no puede ser sólo "pour soi" [por ella misma] y para el propio bienestar.
Nos damos entonces de bruces con el descrédito del interlocutor de toda lucha, que son el Estado y los partidos políticos.

PARA "CUENTERA PERSONAL", LA ÚLTIMA SEGUIDORA DE ESTA TERTULIA, ESTE POEMA, A MODO DE BIENVENIDA (Detente, caminante, y deja...)

*
(Español)

Detente, caminante, y deja
que el agua te susurre al oído
las palabras: aguadulce, aguamiel, aguamarina,
belagua, aguacero, aguasmil, aguacielo, aguacaliente,
aguaferrosa, agualabio, aguaestrellada, aguaporosa,
aguamusgo, aguaenelagua, aguagorjeo, agualengua,
aguacanela,
                     aguatierra,
                                        aguafuego,
                                                            aguaaire.

© Anna Rossell (Poemas de La Lobera)

(Català)

Atura’t, caminant, i deixa
que l’aigua et xiuxiuegi a cau d’orella
les paraules: aiguadolça, aiguamel, aiguamarina,
bellaigua, aiguada, milaigues, aiguablava, aiguatebiosa,
aiguallavi, aiguaferrosa, aiguaestrellada, aiguaporosa,
aiguamolsa, aiguadelaigua, refilodaigua, aiguallengua,
aiguacanyella,
                         aiguaterra,
                                             aiguafoc,
                                                               aiguaaire.

© Anna Rossell (Poemes de La Lobera)