CORRESPONDÈNCIA XEC MARQUÈS-ANNA ROSSELL

*
CARTA D'ANNA ROSSELL AL TEÒLEG I SALESIÀ XEC MARQUÈS (05-08-2014)
*
CARTA DE ANNA ROSSELL AL TEÓLOGO Y SALESIANO XEC MARQUÈS (05-08-2014)
*
Al original catalán sigue su traducción al español
*

El Masnou, 05-08-2014

Estimat Xec,

ja és hora que tornem a posar en funcionament les neurones i que tornem a les nostres sovintejades reflexions, darrerament interrompudes pels canvis profunds en la teva vida a què tu t’has vist sotmès: deixar Conakry després de set anys, deixar el lloc on tu vas plantar una llavor que has vist créixer i desenvolupar-se fins convertir-se en una llar ple de caliu i d’esperança per a tants/es nens/es del que durant tots aquests anys ha estat el teu barri. Deixar tot això i tanta gent estimada… . Però ara has acabat aquesta etapa i abordes quatre mesos de formació a Roma i després tornes a Àfrica de l’oest, on t’espera un altre projecte, que també t’il·lusiona, a Costa d’Ivori. Aquests quinze dies llargs que t’han permès de relaxar-te a la teva terra d’origen, Menorca, et deuen haver fet molt de bé, i encara te’n queden una bona pila. De manera que he pensat que aquest pot ser el moment per tornar-nos a posar en les nostres jocs dialèctics, que tant m’esperonen i necessito; esper que a tu també ho sentis així i t’aportin tanta riquesa com a mi.

Com et deia fa uns dies, estic rellegint el llibre de Ruth Klüger, Weiter leben. Eine Jugend (Seguir viviendo (Galaxia Gutenberg – Círculo de Lectores, Barcelona, 1997). El llibre va ser escrit els anys noranta i es va publicar en alemany el 1992. Ruth Klüger és una vienesa, supervivent de la persecució jueva nazi, que va viure conscientment aquell terror quan ella era una nena de set anys. Ja amb aquella edat, a Viena, va sofrir les humiliacions, les pors, la desorientació de pertànyer a un grup de gent maleïda, del qual ella mateixa no sabia com qui diu que en formés part. Va haver de viure la separació del seu pare, obligat a fugir abans que ella mateixa -el pare i el germà van morir a mans dels nazis- i ella i la mare van passar pels camps de Theresienstadt (un ghetto-camp de concentració), Auschwitz-Birkenau i Christianstadt (Gross-Rosen). Miraculosament, van sobreviure ambdues al camp d’extermini d’Auschwitz.

El llibre de Ruth Klüger té la prerrogativa -a diferència dels de molts altres supervivents que van deixar testimoni escrit d’aquelles terribles experiències- que va ser concebut a principis dels anys noranta, és a dir, molts anys després dels fets. Suposo que això marca una diferència important, perquè els anys poden modificar els records, bé sigui perquè la memòria pot trair-los, sigui perquè els aprenentatges que s’han fet més tard, fan reinterpretar determinats fets i/o sentiments, que amb el pas del temps es veuen de diferent manera.

Sigui com sigui, i dit això, voldria proposar-te una tesi que ja ha esdevingut clàssica en relació amb aquells terribles fets i vivències: la tesi de Hannah Arendt de la “banalització del mal”. La filòsofa jueva Hannah Arendt va assistir al judici que es va celebrar contra Adolf Eichmann, un important líder nazi, organitzador dels transports dels jueus als camps d’extermini, que al final de la guerra va fugir però al cap d’uns anys va ser descobert i extraditat a Israel, on va ser condemnat a mort i executat. Arran d’aquest judici Arendt va escriure un llibre que s’ha fet molt famós, publicat el 1963, poc després del judici: Eichmann in Jerusalem (Eichmann a Jerusalem), on va exposar la cèlebre tesi de la “banalització del mal”.

Klüger treu el tema arran d’una experiència que ella va fer a Auschwitz, quan els caps del camp van anunciar una selecció entre les dones de 15 a 45 anys. La informació que els varen donar era que aquestes dones formarien un grup de treball que sortiria d’aquell infern. Malgrat la por i la desconfiança que suscitava entre els/les presoners/es d’Auschwitz la paraula “selecció” (era el mot que empraven per decidir qui era portat a la cambra de gas), la mare va creure’s la informació i va decidir presentar-s’hi i encoratjar la filla, que llavors ja tenia 12 anys, a fer el mateix, per si podia passar per tenir-ne 15. Una dona, ajudant del cap nazi que havia de prendre la decisió, que era una reclusa, en veure-la tan menuda, va acostar-se-li i li va demanar l’edat. Ella li va respondre la veritat, però la reclusa li va dir: “Digues que en tens 15”. I, quan li va arribar el torn, va donar-li un cop de mà, tot ressaltant les qualitats físiques musculars de la noia davant d’aquell cap, que no s’acabava de creure que una noia tan menuda pogués tenir 15 anys. La reclusa se la va jugar per la nena. La nena va ser acceptada i amb això va aconseguir una prolongació de la seva vida, que finalment va suposar la seva salvació.

La Klüger aprofita aquest fet per reflexionar sobre el bé i el mal. Arran d’això escriu:

“A Simone Weil [una altra supervivent] le parecía sospechosa casi toda la literatura amena porque en ella casi siempre el bien es aburrido y el mal interesante, una exacta inversión de la realidad, pensaba ella. Quizás sepan las mujeres más sobre el bien que los hombres, a quienes tanto les gusta trivializarlo. Simone Weil tenía razón, yo lo sé desde entonces, el bien es incomparable y también inexplicable, por no tener más razón que él mismo ni querer otra cosa que a sí mismo.

Para mí, los SS son una masa difusa de títeres con uniformes y botas, y cuando Eichmann fue apresado y ejecutado, a mí la cosa me resultó casi penosamente indiferente. Aquella gente era para mí un fenómeno único y las diferencias personales que pudiese haber entre ellos no merecían la menor cavilación al respecto. Hannah Arendt aportó el complemento a la afirmación de Simone Weil sobre el bien, al llamar la atención sobre el hecho puro y simple de que el mal se comete con el espíritu de la más limitada estrechez de miras. Con ello desencadenó, por otra parte, un aullido de rabia entre los hombres, que comprendieron muy bien, aunque no fuesen forzosamente conscientes de ello, que tal desenmascaramiento de la violencia arbitraria sacude los fundamentos del patriarcado. Quizás sepan las mujeres más sobre el mal que los hombres, a quienes tanto les gusta demonizarlo.” (Ruth Klüger, Seguir viviendo, pp. 134).

Aquesta visió: que el bé no és allò avorrit sinó precisament allò interessant -perquè és excepcional- és esfereïdora, però fa pensar. Contràriament, el mal seria allò avorrit, perquè pot ser allò que predomina. Allò que la gent pot arribar a fer de manera sistemàtica i generalitzada, senzillament com aquell qui fa la seva feina, mecànicament, perquè obeeix ordres. Arendt ho va detectar ja molt abans dels anys 60. Ja l’any 1944 escrivia un article interessantíssim des del seu exili nordamericà –Organisierte Schuld (Culpa organitzada)-, del qual te n’adjunto la traducció a l’espanyol, que varem fer amb un grup d’estudiants universitaris de literatura alemanya ja fa molts anys. L’article és d’una agudesa analítica impressionant, sobre tot tenint en compte quan el va escriure.

I amb això m’acomiado, Xec. No triguis a respondre.

Una forta abraçada,

Anna